Bote bote bote

by offxelia

Va ser una nit de març, primera de moltes. Recordo el fred, la sorra, la histèria i el gronxar del mar. I no gaire més, si sóc sincera. Havíem anat per parelles al colmado que hi ha just darrere l’església, perquè sabíem que era fàcil comprar-hi. Es deia que la senyora que el portava no tenia molt clara l’edat a demanar, o potser no li importava, però era el menys arriscat. Abans d’entrar vam assajar el que imaginàvem que seria una absència total d’importància enfront una empresa d’aquesta mena. Aquella d’Absolut i una de Fanta, “Què, una festa?”. I fantasmitos, un parell de bollicaos… I xiclets, per tornar al niu innocents i mentolats. En el pitjor dels casos, qui hauria de respondre era el meu company, que amb un parell de cursos per sobre meu podia jugar la sort d’una errada de càlcul per part de la botiguera. “Tu tens l’edat, oi?”, era un noi gros i morè, d’aquells que escupen al terra que et llencen la seva dessuadora i que no, posa-te-la, que no té fred. Tot i que m’havia fet la ratlla a consciència, sabia que no valia la pena impostar res més enllà dels meus catorze, així que em limitava a sostenir aquell munt de pretextos de bolleria industrial mentre ell feia la resta.

Érem uns set o vuit, un grup mixt i rialler de galtes rosades. Cap de nosaltres tenia clares les proporcions ni les barreges, i poc que ens importava. Vam seure contra les roques per procedir amb aire de cerimònia. La Sandra, que havia fet el seu primer bote feia cosa de quinze dies, ens va repartir els gots, un per un. Es prenia temps per servir-nos i aixecava el vas a contrallum per comprovar vés a saber què. Els altres rèiem d’impaciència, escalfats per l’ambient de malifeta. Vam brindar i ho vam fer anar tot avall. Recordo que em va sorprendre l’amargor en la llimona; sempre havia imaginat que l’alcohol havia de ser una cosa dolça i vellutada, com la mel, i que per això agradava tant. Vaig contemplar les ganyotes dels meus companys amb alleujament i naturalment vam seguir bevent fins a emborratxar-nos. Corríem per la sorra jugant a tocar i parar, rodolàvem i cridàvem amb l’adolescència desbocada. Era força més divertit que menjar pipes asseguts a un banc. Fixats en la nostra tonteria, no vam veure la Laura que caminava onades endins, i no va ser fins que ja anava xopa que vam córrer uns quants a rescatar-la. Rèiem. Se li tancaven els ulls i no s’aguantava de peu, i quan la vam convèncer de treure’s la roba molla va començar a plorar, i a vomitar, i a plorar i a vomitar. No semblava capaç d’articular cap paraula, només tremolava i nosaltres rèiem.

Durant anys, cada cap de setmana era una cosa similar. Interior o exterior, previ a la discoteca o després d’un sopar, ni es qüestionava. No era un beure social, sinó la condició per a. Compràvem bolsos enormes i fèiem torns per carregar-los; abans de començar, es calculava meticulosament la part a pagar de cadascú, i quan s’acabava la barreja, xupitos directe d’ampolla. Uns ionquis del puntillu, hem estat, i encara avui gairebé diria que no sé beure. Faig que em pugi, ràpid i indolor, sé fins on s’arriba i on es para, però el meu cos no concep una ampolla de vi amb el sopar, una tarda de cerveses o cava per celebrar, com si la impaciència n’avorrís el gust. Ride or die, que diuen. Anar piripi en 20 minuts per arribar a les portes de Privat llest i a l’hora. I ja està.