Crítica al feminisme

Hi ha forces coses que em fascinen, i una d’elles són les reaccions que genera la reivindicació feminista. Una altra és la recent descoberta del puding de kefir amb llavors de chia, però és obvi que parlaré del primer, que sé que us agrada. Sembla ha esdevingut l’ordre del dia a les xarxes dia sí i dia també, i m’atreviria a dir que és el tema comodí per quan no ha mort cap personalitat indispensable. Malauradament, aquest revolcar-se en El Tema no busca pedagogia ni debat, sinó una atrafegada i nirviosa frenada. Que ens estem passant, que se’n fa massa campanya, i no cal, eh? Va. Ara us semblaré histèrica però he anat veient com van sortint articles o columnes d’un estil semblant, escrits per una mena d’agents de la policía anti-feminazi, que, suposo, vetllen per la tranquil·litat de tots.

No sigui que ens passem de rosca. Ja està tot fet, a més, i ens estem tornant hiper-sensibles amb el tema. No n’hi ha per tant si el teu xicot d’adolescent t’escriu missatges demandant una resposta, com si li debessis com a un pare. Precisament la deliberada no-resposta podria voler insinuar insinuar que, com en molts casos, la preguntada xicota és fent quelcom que el preguntós xicot no aprovaria. I no contesta perquè ho sap. Perquè a vegades el preocupat xicot té molt més clar com pots o no pots gestionar les teves sortides. I se n’assegura de fer-t’ho saber. I mira si té paciència que acaba permetent alguna festa sempre que hi sigui ell present. Amb tu, sempre. Perquè mira que et busques unes amigues guarres, tu també. I amb aquest per què hi parles? Si no m’amagues res per què has apartat el mobil? Que contestis. Puta.

Segurament necessitaríem una campanya publicitaria en format curtmetratge de vuit minuts mínim, per deixar ben clars tots aquests detallets que aclareixen de què va el tema pels qui mai ho han viscut, perquè els que hi hem estat creu-me que en tenim prou amb les referències de l’anunci tal com és ara. De sobres.

Espais amb legítima veu són utilitzats per apuntar i assenyalar qualsevol foradet que han sabut trobar en l’estratègia feminista, amagant-se sempre rere el mot “autocrítica”. Quant fa, però, que aquests mateixos altaveus s’han usat per fer crítica d’actituds masclistes? En una situació de desigualtat de poder la neutralitat et situa amb l’estàndard, i si més que a la no intervenció et dediques a invalidar activament les accions del feminisme, algú molt despistat com jo podria interpretar que és que et molesten. Està clar que tot moviment, sigui de la naturalesa que sigui, ha de poder admetre crítiques per la seva gestió o enfocament, però hem de parar-nos a pensar si les fem realment per una voluntat a millorar. Què estem aportant? A qui perjudiquem? A quins nivells de puritanisme pot arribar una reivindicació per sobreviure?

Hem agafat la mania de liar-nos entre problemes de naturalesa individual contra estructurals. El masclisme no és un caràcter, sinó una estructura, encara que no ho tinguem molt clar. Sospito que és per aquesta confusió que “masclista” s’ha convertit en el pitjor insult a afrontar, i resulta que ara res ni ningú ho és. No sóc vinguda a negar-vos la presumció d’innocència, però és que masclista no és un brètol. Masclista sóc jo i ets tu, un sistema que queda reflectit en actituds individuals però que té de fons una convenció cultural, històrica, social i un llarg etc. Per tant, no seria equivalent de cap manera assenyalar problemes de caràcter (personalitats més violentes, més obsessives o controladores independentment del gènere) sorgits sense el rerefons d’una discriminació sistèmica. Invalida la voluntat d’independència del poble català el fet que dins el mateix hi hagi cercles discriminatoris? Hauríem de renunciar a la denúncia del mal que ha patit la nostra llengua perquè tots tenim algun conegut que borda comentaris racistes alhora que branda l’estelada? No sé, titus.

 

Bote bote bote

Va ser una nit de març, primera de moltes. Recordo el fred, la sorra, la histèria i el gronxar del mar. I no gaire més, si sóc sincera. Havíem anat per parelles al colmado que hi ha just darrere l’església, perquè sabíem que era fàcil comprar-hi. Es deia que la senyora que el portava no tenia molt clara l’edat a demanar, o potser no li importava, però era el menys arriscat. Abans d’entrar vam assajar el que imaginàvem que seria una absència total d’importància enfront una empresa d’aquesta mena. Aquella d’Absolut i una de Fanta, “Què, una festa?”. I fantasmitos, un parell de bollicaos… I xiclets, per tornar al niu innocents i mentolats. En el pitjor dels casos, qui hauria de respondre era el meu company, que amb un parell de cursos per sobre meu podia jugar la sort d’una errada de càlcul per part de la botiguera. “Tu tens l’edat, oi?”, era un noi gros i morè, d’aquells que escupen al terra que et llencen la seva dessuadora i que no, posa-te-la, que no té fred. Tot i que m’havia fet la ratlla a consciència, sabia que no valia la pena impostar res més enllà dels meus catorze, així que em limitava a sostenir aquell munt de pretextos de bolleria industrial mentre ell feia la resta.

Érem uns set o vuit, un grup mixt i rialler de galtes rosades. Cap de nosaltres tenia clares les proporcions ni les barreges, i poc que ens importava. Vam seure contra les roques per procedir amb aire de cerimònia. La Sandra, que havia fet el seu primer bote feia cosa de quinze dies, ens va repartir els gots, un per un. Es prenia temps per servir-nos i aixecava el vas a contrallum per comprovar vés a saber què. Els altres rèiem d’impaciència, escalfats per l’ambient de malifeta. Vam brindar i ho vam fer anar tot avall. Recordo que em va sorprendre l’amargor en la llimona; sempre havia imaginat que l’alcohol havia de ser una cosa dolça i vellutada, com la mel, i que per això agradava tant. Vaig contemplar les ganyotes dels meus companys amb alleujament i naturalment vam seguir bevent fins a emborratxar-nos. Corríem per la sorra jugant a tocar i parar, rodolàvem i cridàvem amb l’adolescència desbocada. Era força més divertit que menjar pipes asseguts a un banc. Fixats en la nostra tonteria, no vam veure la Laura que caminava onades endins, i no va ser fins que ja anava xopa que vam córrer uns quants a rescatar-la. Rèiem. Se li tancaven els ulls i no s’aguantava de peu, i quan la vam convèncer de treure’s la roba molla va començar a plorar, i a vomitar, i a plorar i a vomitar. No semblava capaç d’articular cap paraula, només tremolava i nosaltres rèiem.

Durant anys, cada cap de setmana era una cosa similar. Interior o exterior, previ a la discoteca o després d’un sopar, ni es qüestionava. No era un beure social, sinó la condició per a. Compràvem bolsos enormes i fèiem torns per carregar-los; abans de començar, es calculava meticulosament la part a pagar de cadascú, i quan s’acabava la barreja, xupitos directe d’ampolla. Uns ionquis del puntillu, hem estat, i encara avui gairebé diria que no sé beure. Faig que em pugi, ràpid i indolor, sé fins on s’arriba i on es para, però el meu cos no concep una ampolla de vi amb el sopar, una tarda de cerveses o cava per celebrar, com si la impaciència n’avorrís el gust. Ride or die, que diuen. Anar piripi en 20 minuts per arribar a les portes de Privat llest i a l’hora. I ja està.