Poble d’empenta

Ja fa anys vaig tenir l’acudit de créixer en allò que en diuen poble dormitori: massa prop de Barcelona per inspirar identitat però encara no prou per esgarrapar cosmopolitisme. Un paradís indiscutible de palmeres escapçades i platges de sorra prestada, amb trens a la capital cada 10 minuts, no fos que ens agafés l’angoixa. Som l’aparador de la Renfe, i així encara els turistes passen de llarg de la mà de qualsevol incentiu per forçar-hi una mica de vidilla, però suposo que així estem més tranquils. Tot el gazpacho de bric del xiringuito per nosaltres.

Resulta que tampoc és prou petit ni suficientment gran, com sol passar una mica amb tot en aquesta vida. 30.000 habitants i tots els antics pretendents a la mateixa cala on et disposes a fer topless. A la cua del forn, les seves mares. Per sort, en aquestes aigües no seria difícil improvitzar un bikini de la brossa que flota sobre les onades, i una cosa molt nostrada que tenim al poble és el girar-nos la cara, o sigui que podriem donar el problema per solventat, però jo crec que hem d’anar més enllà. Sempre. I és que això ve d’una gent que s’ha pres la sardinada com a forma de vida. Tots apretats, tots quiets. Que és gros, que tots els adolescents haguessim d’anar a menjar xuxes a la mateixa plaça, així per sempre més condemnats a l’endogàmia. Alienats (d’àlien) i amb el sucre pujat, cada dissabte, manifestació d’hormones. Al cap de poc i amb una retrobada consciència per la salut dental (i els beneficis del verd), allò va acabar semblant el quinzeema, amb la conseqüent renovació de l’esplai parroquial en lloc de la política espanyola. No teniem res, ni cinema, ni biblioteca ni una sala decent on anar a perrejar com l’edat demana. Tots els bars havien esdevingut kebabs (nou pilar de la nostra dieta), tret d’un parell: El Legionario, que encara avui compta amb un original ambient d’inspiració pre-constitucional, i un ciber-tapadora on es movien afers dels quals espero no arribar-ne a saber mai res. La situació era un bon preludi per la grisor que ens esperava al créixer, i no és just forçar tant prematurament al tedi. Si més no, encara que de fa uns anys estic una mica desconectada del jovent, crec que la cosa ha millorat amb l’obertura d’una línia de bus nocturn que va directa al polígon de Mataró.

Tot aquest despilfarro de menyspreu me l’he de guardar ara per parlar de la festa major, event de gran cabal en el meu dia a dia. Un xic abans que jo nasqués, a l’ajuntament es va decidir que la celebració del nostre sant patró local tenia poc interès, que hi feia falta una mica de Mar i Cel i, per què no, un algo d’atracció de Disneylàndia. És a principis de juliol i ho recomano amb força, en especial als amants de la pràctica del botellón i el kohl als ulls.