No ets ella

Avui vinc a avorrir a alguns i a crispar d’altres amb una de les meves reflexions sobre el #sisterhood aka feminisme. Podeu parar de llegir, o no, però jo ja us hauré avisat.

Podria escriure una trilogia sencera sobre com discrepo amb aquest feminisme sustentat en les pràctiques d’assemblea que tant abunda per aquí, igual que ho faig amb el feminisme de tupper sex i obsessionat amb el repartiment de feines domèstiques, també persistent. Però com que a poca gent li interessa què n’hagi de dir jo de tot això, em limitaré una petita qüestió, res, una tonteria que em desespera: parlar en femení.

Sóc una persona comprensiva i com a tal puc entendre el perquè d’aquesta moda, que en realitat va molt més enllà de la subversió d’una tradició lingüística que obliga el canvi al masculí només per una minoria. Cada “totes” pronunciat pel David Fernàndez és una punxada al cul del senyor confortable, aquell que troba motiu d’orgull el “estar fet a l’antiga” i que al tren necessita ocupar la meitat del teu seient per tenir prou espai per descansar els seus sants ous. Bé, d’entrada tot allò que sigui molèstia per aquests tipus em sembla bé. Ara, el problema ve quan a mi, com a dona i usuària dels pronoms en femení, m’esquitxa aquesta inconveniència. Al meu parer, gastar tantíssimes energies en una qüestió de llengua tan superficial és una pèrdua de temps; usar el plural del femení no és més que un eslògan, una rebequeria que de fet no fa més que facilitar la sàtira i el ridícul.

El plural del femení és un pegat que no arregla la violència que es segueix patint, les agressions diàries, grans o petites.

Parlar en femení no canviarà el fet que vulguis parlar per mi.

I és que aquest és un altre tema. Seria un error advocar per un feminisme de l’exclusivitat, però quan es decideix emprar el plural del femení simplement per fer visible un cert compromís amb la causa, s’ometen les especificitats del col·lectiu oprimit (quines paraulOTES WALA UNFOLLOW & BLOCK), i de retruc es dilueix el problema, amb el risc d’acabar ignorat. Quan veig cartells cridant a la lluita contra “l’agressió de les treballadores de l’empresa X” no sé si estem parlant d’un cas de sexisme, si aquestes “treballadores” estan sent víctimes de pràctiques masclistes o si es tracta d’un altre tema. És a dir: en rebotar-nos contra un problema lingüístic en caiem en un altre, que al meu parer, és igual de nociu. Els col·lectius o grups en situacions desfavorides tenen el dret i fins i tot la necessitat de crear els seus propis espais, o no? Tothom entendria que està fora de lloc que una persona blanca canti el “we can’t breath” a Ferguson, perquè de fet, they can. Per tant, quan algun cupaire clarament satisfet amb la seva identitat com a home (+1 per esforçar-te en no ser transfòbica) articula el seu discurs en femení, hauria de pensar que com a home no comparteix les problemàtiques que patim les dones i que aquesta lluita seva de consignes i rastes (rastes = apropiació cultural = racisme, per cert) està enterrant veus i experiències d’aquells específicament afectats pel patriarcat (STRIKE 2 lokaza t’estàs passant).

Les aventures d’un enciam rebregat (Boardwalk Empire)

Si els enciams parlessin, sonarien com en Nucky Thompson. Sincerament, l’única raó que em va portar a veure Boardwalk Empire van ser els ulls de peix bullit de l’estimat Buscemi, però la sorpresa la vaig tenir en trobar-me empassant un capítol rere l’altre, sense saber com anar a dormir. Bé, no m’avergonyeixo de la meva superficialitat a l’hora de triar com cremo el lleure, però he de dir que el valor de la sèrie va molt més enllà de l’encant d’en Pelleringa Steve.

Creada per Terence Winter (Los Soprano) sota la supervisió de Scorsese i inspirada en la novel·la de Nelson Jonhson, Boardwalk Empire tracta de l’adveniment del crim organitzat als Estats Units de la llei seca, de 1920 a principis dels trenta. Si bé l’eix central són les triquinyuèl·les entre italians, iralndesos, jueus i Mr Thompson, els guionistes se les apanyen prou bé per retratar de forma convincent tot un ventall de conflictes de naturalesa vària. La sèrie mostra ambients molt diferents, saltant d’un lloc a l’altre, creant un món particular per cada personatge. Coneixem l’excés i misèria de Mr. Thompson, el conflicte racial (passant-hi més aviat de puntetes) amb en Chalky; la quasi bohèmia de l’Angie, la màfia en ebullició a la City, una punta de l’IRA amb l’Owen… Aquesta diversitat ben construïda és el que moltes vegades salva Boardwalk Empire de la reiteració (que si reunions per aqui, reunions per allà, ara aquest s’enfada, ara els altres es confabulen…). Cal dir que també hi ha una bona dosi de romanç, curosament compensada amb la quantitat de pit i cuixa pertinent, però mai arriba ser el punt focal d’un capítol. No trobem el típic boy meets girl, sinó que les relacions són complexes i suficientment poc clares per mantenir l’interès. Al llarg dels capítols veiem passar tota una desfilada d’amants, vedettes i prostitutes, cada una amb un final suficientment tràgic per donar l’empenteta que faci falta a la psyque dels protagonistes (QUE ALGÚ AVISI A LA SARKEESIAN).

Com a bona esquizofeminista, sóc especialment sensible a la representació de la dona en pantalla; una acaba cansant-se de només veure les seves congèneres fent de mullers plastes. Ja he dit que Boardwalk Empire ofereix una bona selecció de personatges, però és bastant remarcable la profunditat que dóna als personatges femenins, explotant un potencial que estem acostumats a veure ignorat en la majoria de produccions televisives. Per començar, acceptarem que la reducció binària a esposes/amants és cosa de l’època, però reitero la brillant construcció de cada personatge amb pocs minuts de càmera. Sovint caiem en l’error de considerar que per aconseguir la igualtat en la representativitat de models als mitjans, el que cal fer crear un personatge femení que segueixi els preceptes de masculinitat tradicional, però en fer això, a més de promoure un concepte esbiaixat del que és ser una “dona forta”, acabem limitant el personatge a una perfecta bidimensionalitat, que conseqüentment porta a la seva deshumanització. Tothom sap que un personatge ben escrit és aquell amb diferents facetes, defectes, contradiccions… com som tots nosaltres, vaja. I en tota la sèrie no hi ha cap dona que es quedi a mitges; evidentment tenim la Margaret, prou interessant fins que guionistes decideixen marcar-se un bon SkylerPuta amb el seu personatge; potser la seva evolució acaba sent massa ràpida i evident, i com un alvocat es passa massa d’hora i hem d’esperar a la cinquena temporada per no voler-la matar. També cal reconèixer el mèrit dels autors en fer-me sentir terriblement culpable per haver tingut mania a la mare Darmondy durant el 90% de la sèrie.

Amb Boardwalk Empire sempre he tingut molta consciència de la meva condició d’espectadora, sense acabar de ficar-me en el seu món. Lo emotiu està estrictament reduït a allò imprescindible per la coherència de la trama, i tot i que admeto la genialitat de retratar una relació amb quatre plans, la manca de drama pot acabar distanciant el públic. Això evoca a un cert voyeurisme: tant de protagonistes com de secundaris només en coneixem el present, allò que veiem, i és només al llarg de les cinc temporades que arribem a entendre realment com han arribat a ser qui són; de cada un ens van arribant pistes, records i mirades al passat que ens permeten construir el seu món i comprendre per què han fet to allò que han fet.

I si necessiteu més motius per veure-la, l’Steve Buscdaddy té unes quantes escenes sepsis que no tenen pèrdua.