Crítica al feminisme

by offxelia

Hi ha forces coses que em fascinen, i una d’elles són les reaccions que genera la reivindicació feminista. Una altra és la recent descoberta del puding de kefir amb llavors de chia, però és obvi que parlaré del primer, que sé que us agrada. Sembla ha esdevingut l’ordre del dia a les xarxes dia sí i dia també, i m’atreviria a dir que és el tema comodí per quan no ha mort cap personalitat indispensable. Malauradament, aquest revolcar-se en El Tema no busca pedagogia ni debat, sinó una atrafegada i nirviosa frenada. Que ens estem passant, que se’n fa massa campanya, i no cal, eh? Va. Ara us semblaré histèrica però he anat veient com van sortint articles o columnes d’un estil semblant, escrits per una mena d’agents de la policía anti-feminazi, que, suposo, vetllen per la tranquil·litat de tots.

No sigui que ens passem de rosca. Ja està tot fet, a més, i ens estem tornant hiper-sensibles amb el tema. No n’hi ha per tant si el teu xicot d’adolescent t’escriu missatges demandant una resposta, com si li debessis com a un pare. Precisament la deliberada no-resposta podria voler insinuar insinuar que, com en molts casos, la preguntada xicota és fent quelcom que el preguntós xicot no aprovaria. I no contesta perquè ho sap. Perquè a vegades el preocupat xicot té molt més clar com pots o no pots gestionar les teves sortides. I se n’assegura de fer-t’ho saber. I mira si té paciència que acaba permetent alguna festa sempre que hi sigui ell present. Amb tu, sempre. Perquè mira que et busques unes amigues guarres, tu també. I amb aquest per què hi parles? Si no m’amagues res per què has apartat el mobil? Que contestis. Puta.

Segurament necessitaríem una campanya publicitaria en format curtmetratge de vuit minuts mínim, per deixar ben clars tots aquests detallets que aclareixen de què va el tema pels qui mai ho han viscut, perquè els que hi hem estat creu-me que en tenim prou amb les referències de l’anunci tal com és ara. De sobres.

Espais amb legítima veu són utilitzats per apuntar i assenyalar qualsevol foradet que han sabut trobar en l’estratègia feminista, amagant-se sempre rere el mot “autocrítica”. Quant fa, però, que aquests mateixos altaveus s’han usat per fer crítica d’actituds masclistes? En una situació de desigualtat de poder la neutralitat et situa amb l’estàndard, i si més que a la no intervenció et dediques a invalidar activament les accions del feminisme, algú molt despistat com jo podria interpretar que és que et molesten. Està clar que tot moviment, sigui de la naturalesa que sigui, ha de poder admetre crítiques per la seva gestió o enfocament, però hem de parar-nos a pensar si les fem realment per una voluntat a millorar. Què estem aportant? A qui perjudiquem? A quins nivells de puritanisme pot arribar una reivindicació per sobreviure?

Hem agafat la mania de liar-nos entre problemes de naturalesa individual contra estructurals. El masclisme no és un caràcter, sinó una estructura, encara que no ho tinguem molt clar. Sospito que és per aquesta confusió que “masclista” s’ha convertit en el pitjor insult a afrontar, i resulta que ara res ni ningú ho és. No sóc vinguda a negar-vos la presumció d’innocència, però és que masclista no és un brètol. Masclista sóc jo i ets tu, un sistema que queda reflectit en actituds individuals però que té de fons una convenció cultural, històrica, social i un llarg etc. Per tant, no seria equivalent de cap manera assenyalar problemes de caràcter (personalitats més violentes, més obsessives o controladores independentment del gènere) sorgits sense el rerefons d’una discriminació sistèmica. Invalida la voluntat d’independència del poble català el fet que dins el mateix hi hagi cercles discriminatoris? Hauríem de renunciar a la denúncia del mal que ha patit la nostra llengua perquè tots tenim algun conegut que borda comentaris racistes alhora que branda l’estelada? No sé, titus.

 

captura-de-pantalla-2016-11-27-a-les-19-22-43