Hi-hi, ha-ha

Per començar admetré que jo també he fanguirlejat amb en James Franco alguna vegada. El meu amor per aquest home es basava púrament en la sèrie Freaks and Geeks i quatre fotos en blanc i negre que corrien per tumblr, però els meus sentiments eren verdaders. Uns anys més tard, en sentir-lo a alguna entrevista i després del merder d’aquell intent de convèncer a una menor d’edat a enllitar-se amb ell via instagram, va deixar de semblar-me tan simpaticot.

Fa un parell de dies que veig per tot arreu l’èxit de l’estrena de The Interview, i com alguns en parlen com un triomf del free speech. Bé, per començar, si es tractés d’una pel·lícula-denúncia realment crítica, la cosa encara tindria sentit. Però, pel que es veu al trailer (no penso pagar per veure-la, em sap greu), Corea no és res més que un escenari per representar quatre bromes barates.  Suposo que el que més em pica del tema és que s’utilitza una figura real, que causa un dolor molt real a milers de persones, com a contrapunt còmic. No es pot parodiar un assassí sense invalidar la realitat de les seves víctimes, i això és una cosa que cal tenir en compte.

Tot aquest tema em recorda a quan, veient Captain America, vaig caure en que 50 anys després, encara surten pelis sobre bons i dolents en clau de nazis i americans (o comunistes i americans, en el cas de The Interview). Durant l’última dècada més o menys, el nazi s’ha convertit en un arquetip filmogràfic, un recurs literàri com qualsevol altre. Hi ha un problema molt clar en la simplificació d’un personatge històric: la seva deshumanització, fent que oblidem que en qualsevol persona hi pot haver malícia, manca d’empatia i crueltat.

Sempre s’ha utilitzat el moviment nazi com a contrapunt recomfortant per una Europa moralment devastada, però s’ha acabant convertint en una mena de caricatura; sembla que l’holocaust ja no és tabú, els seus autors es presenten com els malvats d’un conte infantil, repetint la fòrmula una i altra vegada. Un cop s’estandaritza l’arquetip, es perd el component històric, i per tant, s’allunya de la seva percepció com a realitat. Tota aquesta maniobra es fa només per enaltir la suposoada heroicitat de el corresponent arquetip americà, el lluitador que no s’està per collonades i ve a salvar a la vella Europa. És molt fàcil allunyar-se de la realitat de la guerra quan aquesta passa a milers de km de la teva terra i la teva gent. Imagineu una peli a l’estil Inglorious Bastards sobre la captura i mort de Bin Laden com a venjança de l’11-S ? No. Els motius són molt clars: reduïr un enemic a una caricatura en clau de propaganda patriòtica o l’excusa per una broma escatològica és una manca de respecte per les víctimes d’un fet històric real.

La cultura pop és aquesta ombra que s’apodera de tot per fer-ne una icona, un fals ídol per adorar. Es recrea en ella mateixa, ens convida a no crèixer: pel·lícules d’herois per no deixar morir el nen que portem dins, per encadenar-nos amb conviccions naïf. L’història ensucrada i mastegada, per a fer-nos oblidar tot allò que ens pugui haver ensenyat. Però mentrestant, anem rient.