De discriminació positiva

Tret d’alguns casos en particular, m’atreviria a dir que tots els intrèpids navegants de l’internet som humans, i com a tals, tendim a actituds poc pràctiques per a l’avenç de la societat. No em refereixo a l’estupidesa, manca de lògica o curtositat de mires de molts, que aquí hem vingut a jugar i mai a insultar, però tot i així, sí que es podria parlar un cert egocentrisme a l’hora de processar noves i velles informacions. Com sabeu, la xarxa és una eina fantàstica per tractar, treballar i desenvolupar aquells temes referents a la discriminació a través de la denuncia, educació i difusió de maneres molt més efectives que les de l’1.0, essent la via dominant per aquesta mena d’activisme. Tal concentració d’esforços online fa que acabem tenint la sensació que es tracta d’una actitud dominant, que hi ha masses reivindicacions, que sonen massa fort i que potser no n’hi ha per tant, i ves si resulta que ens passarem d’estirar i, Déu no ho vulgui, un dia s’acabarà per capgirar el món. Fa poc veia a FB una amiga que es queixava de Les Feministes, i com el programa Som Dones havia augmentat un 108% el seu odi contra el moviment. “Són unes pesades”, diu. “Si tv3 emetés un programa anomenat Som Homes, tothom hi estaria en contra”. Ah, amiga! La cosa és que no cal que tingui aquest títol per a que una gran majoria de les experiències i veus que ens arriben pels mitjans siguin, de fet, exclusivament masculines. Jo particularment no l’he vist, així que no estaria bé dir que em fa una certa vergonyeta o que trobo que seria més efectiu mirar de diversificar entrevistats i debatents en programes d’actualitat abans que esgarrapar un espai aïllat en un canal que no mira ningú per poder dormir sentint-nos justos i tranquils, PERÒ BÉ. Com a subjectes, és natural que tinguem certa propensió al “DONCS JO”, i que el primer que fem quan se’ns planteja un problema és aplicar-lo a la nostra experiència, adonant-nos tot seguit que no ens hi identifiquem. El que m’empeny a escriure aquesta parrafada és que l’acció conseqüent és en molts casos invalidar la problemàtica plantejada, que no deixa de ser, de fet, l’experiència d’algú altre a qui estem negant la veu. És aleshores quan ens trobem comentant en una publicació on ningú ens hi ha cridat amb un DONCS JO JA ESTIC ALLIBERADA, PORTO 8 ANYS D’IGUALTAT TOTAL A VEURE SI CALLEU D’UNA VEGADA PESADES QUI US HA DEIXAT SORTIR DE LA CUINA. Tenim la sort de viure en un context on podem passar sense haver de plantejar-nos si és que patim alguna mena d’agressió, però això no vol que per la resta de món sigui igual. “Jo no sóc homòfob”, em pots dir, orgullós, “no tinc cap problema amb gays o lesbianes, però crec que el que fan és auto-discriminar-se, amb tot això del pride i els bars exclusius. Si vols igualtat, has de socialitzar com a igual”. Potser, a més d’una galeta per tenir la decència de respectar les vides dels altres, se t’hauria de donar alguna mena d’explicació sobre el tema: Amb afirmacions d’aquest tipus, el que es demostra és una gran falta de comprensió i solidaritat per aquells que es troben en societats, països, famílies o cercles menys tolerants que tu. De fet, si tu has arribat a declarar-te tolerant, és per la feina feta d’anys enrere; els prejudicis i l’odi no s’esfumen només pel pas del temps, i és la innacció que pot portar-los a arrelar més profundament. Per altra banda, no estaria de més tenir en compte que els espais d’exclusivitat van ser creats per seguretat, fugint d’una intolerància generalitzada, i si s’ha pogut progressar, ha estat gràcies a la possibilitat d’actuar des d’aquests. Així només puc trobar tres raons per les quals se’ns escapa la bilis cada cop que veiem un missatge de denúncia a la xarxa:

1. Sóc conscient dels beneficis de meva posició i tinc tant de sentit de la propietat com caspa // No vull que el col·lectiu X acabi tractant-me com els estic tractant jo a ells.
2. En general estic bé, però tinc una deficiència ocular i només em miro el melic. Segurament hauria de buscar “empatia” al diccionari.
3. Si mentre l’amo em fot coçes me les apanyo per netejar-li la bota, segur que ho tindrà en compte!!

Si les condicions són desiguals d’entrada, cal compensar-les, i és per això que a vegades podem trobar que es concentren masses esforços en un col·lectiu discriminat, i pensem que més aviat està sent afavorit. Hem de recordar que l’internet no és representatiu ni de lluny de la realitat on vivim; és possible que al teu TL hi tinguis concentrats el 80% de DUIguerrers de Catalunya, i ves a segons on i no et serviran el tallat fins que els hi ho repeteixis en cristià. Quan  tenim una balança desequilibrada, posar una pedreta a cada cantó no canvia res, a vegades cal forçar el problema a la gola de la gent perquè hi pensi ni que sigui mig minut al dia, sobretot si aquests problemes et queden lluny, lluny, lluny. Tot allò que trobem exagerat, excessiu i cridaner és l’empenta que fa que el tocino obès i mandrós que és la nostra societat arrossegui el cul uns centímetres endavant.