Reflexions d’una art hoe

Com ja sabreu aquells que em seguiu a Les Xarxes, fa poc vaig ser a Nyu Llorch fent fotos a tot i arreu com a part d’una catàrsi renovadora i del tot necessària per afrontar de nou l’allau de turistes entorpint el meu pas per l’L3.

crsnskdwcaal58p

Visitant el Met, només entrar a la zona d’art europeu vaig topar de cara amb la Verge envoltada d’àngels sobre un fons daurat, amb evidents influències classicitzants i, m’atreviria a dir, uns certs aires d’horetès. Dins el marc del costat, hi havia pintada una figura que oferia el bust a una serp. Era una Cleopatra petita, fosca i discreta, de la qual no en destacava més que el blanc de la seva pell (que el whitewashing no el van inventar a Hollywood). El que em va sobtar va ser que les dues dones eren representades en postures molt similars, sinó idèntiques, i sospito que tot el que les podria distingir en la mirada o l’expressió era forçat pel meu (modest) coneixement.

Asseguda al banc davant les dues obres, dins el meu pobre caparró començava el xup-xup, repetint sense fre els mots estètic, poètic, feminista! Podria haver-me tret la roba i saltar per la sala llençant pètals de rosa a tots els sants i els burgesos retratats. Valia per un tuit com a mínim, un post a instagram si trobava l’angle adequat. La cosa no era un caprici i passen les nits i encara hi penso, així que he decidit que val la pena l’esforç d’articular pensaments i triar paraules si m’ho puc treure del cap.

A l’obra, Cleopatra no es presenta com una reina, no hi veiem els excessos pertinents ni va embotida com l’amiga Taylor. Tot al seu voltant està rebaixat per destacar-ne dos punts clau: la serp encarada al pit i la mirada al cel, penitència i expiació. Si al seu costat neix l’esperança d’un món alleujat del pecat original, tot embolcallat en horrorosos pastels blaus i rosats, Cleopatra és la mort d’aquest mateix. Jo no dic que la pobra dona fos l’encarnació del mal, però encaixa amb el perfil de femme fatale que tant agrada quan acaba en tragèdia, com una Carmen o una Dama de les Camèlies, a qui ens permetem romantitzar tranquil·litzats per la seva sang. Sembla que l’únic que separa el relat d’una puta del drama és el final, la salvació amb un regust dolcíssism d’escarment.

Lo bo d’estudiar Història de l’Art és que aprens coses boniques, i fa alguns anys llegia que la bellesa és allò que pots estimar, ja que és el reflex de l’amor de Déu per tots nosaltres a la terra, i cegament ens hi sentim atrets. Verum, bonum, bellum, i tal; és bell si és verdader i si és bo. Per lògica, la passió calculada de la reina és perversa, perquè es barreja amb política, amb allò pràctic i la seva supervivència, quan l’únic amor sincer (verum, bonum, bellum) és el desinteressat (“amor és el que tries quan podries no fer-ho”, com Déu fa amb nosaltres i blablabla). Cleopatra és una figura en posició de poder, dona subjecte que tria amants i aliances polítiques obrant a través de La Seducció; de manual, vaja. Segons tot això, a un personatge així no se l’hauria de romantitzar, ni molt menys fer-lo model estètic en una pintura, equiparant-lo a sants màrtirs o la Verge. Com és, doncs, que, lluny encara del gust pel verisme i lo decadent, trobem una representació així? I és que l’obra no mostra una persona sinó la mort d’aquesta. La femme fatale, per ser bella i, per tant, per ser, s’ha de negar a ella mateixa. No és compassió, el que sentim, sinó la seguretat que Cleopatra no serà més, cortesia de la serp. És un arquetip complex que no es basa en l’essència (luxúria, crueltat, frivolitat) sinó en la justificació d’aquesta. Ens encanten les excuses, salvar una puta amb les seves pròpies llàgrimes.

Després d’aquest tirabuixó amb triple mortal, diré que em segueix captivant la proximitat de les figures, física i d’estil. Podrien ser la mateixa dona (ignorarem el fet que segurament els dos pintors es basaven en prototips facials populars a l’època, modes, etc, que queda més maco), i de fet, ho són. Ho sóc. Ho ets. No he acabat encara HdlA, però si he après alguna cosa és que la virtut es pensa sempre en tercera persona.