txupatxups

<3

Els pèls de la Lola

20170113_204021

Fa uns dies vaig cometre l’inexcusable error de provar coses noves. Inexcusable. Bandes de cera freda, en concret. Per sort, la vida em va saber escarmentar amb un encostipat dels bons després de cinquanta-tres minuts en paños menores amb una banda de cera enganxada a l’aixella. Estira tu, si en saps tant.

Seguint amb el tema, avui remenava internet i m’he trobat amb un article que comenta la compareixença de l’actriu Lola Kirke (l’oboteista de Mozart in the Jungle) als Golden Globes amb un paraula d’honor de motius florals molt cucu i l’aixella sense depilar. Com no podia ser d’altra manera, la població s’ha vist ofesa per la imatge, i Kirke ha estat bombardejada amb comentaris poc amables. En l’article en qüestió es presenta l’actriu com algú d’intencions polítiques i reivindicatives, feministes, que trasllada a la seva imatge i la torna discurs. Però, fins a quin punt és polític, el fet de precisament no actuar sobre els processos naturals del teu cos?

S’ha repetit mil cops i ho sabem tots de memòria: la depilació femenina és una moda recent, d’un segle enrere a tot estirar. El pèl s’havia arribat a considerar eròtic, indicador de sexualitat, i sovint el discurs feminista ha apuntat les perilloses connotacions infantilitzants i fins i tot deshumanitzadores d’una bellesa sense pèl. L’absència de pèl indica un estat anterior a la pubertat, i l’atractiu en algú encara no sexual va molt lligat a la sexualitat vista a través d’unes relacions de poder del tot desiguals on una part no hi participa activament, per desconeixement o incapacitat. Això ens porta a la sexualització imposada en dones i prematura en nenes. Per altra banda, el rebuig a aquest procés natural i propi del cos té a veure amb una concepció estàtica de la bellesa femenina, congelada, aliena al temps. La bellesa, i per tant la dona, concebuda com una icona, com un objecte. Trobem atractiu tot allò que no ha estat marcat pel temps, llunyà i irreal. Però tot això ja ho sabem, i òbviament ningú racionalitza aquestes coses a l’hora de sentir angúnia enfront unes cames peludes. És per costum, per no conèixer altra cosa que allò, en un principi natural, que se’ns fa estrany. Ara més que mai vivim en el món del jo de la imatge manufacturada, altament exposats i amb capacitat d’emetre’n de pròpies. Els estàndards estètics es repeteixen als nostres ulls fins que no sabem optar a altra cosa, i ho trobem en la depilació femenina com en tants altres aspectes, que són cada cop més i arriben als dos gèneres (binàriament parlant).

Per tant, podem atribuir la intenció d’un discurs polític al simple fet de no alterar el teu cos? Malauradament, sí, ja que és una forma resistència a la norma. Ho és igualment el fet de participar-hi, via gilette, cera, crema o silkepil, encara que de forma passiva, paradoxalment fent natural el que ve a ser la intervenció. En molts casos és una qüestió de consciència i cadascú va com pot, tot i que no deixaré de fer ganyotes si sento a algú el rollo de “Seguir el cànon també empodera perquè em fa sentir atractiva (i per tant validada) i em sento còmode amb mi mateixa (en base als altres)!!!”

Jo seguiré depilant-me, sí, per la comoditat de no confrontar, però cera no, mai més.

 

 

Anuncis

L’Emperador

“No, no, pareu. No es pot començar així, un Haydn. A veure, tu, què hi posa a la teva partitura? Mezzo.. ahà i què us vaig dir jo? Que es comença fortíssimo (…). No, m’és igual que hagis tocat fort, no és el volum, és el caràcter. No pots començar un Haydn així. Saps alguna cosa, del món de Haydn? No, clar que no. Tu et penses que Haydn era una bleda? Esteu tocant com quatre bledes. No voleu fer música? Va, un altre cop (…) Stop, gràcies. A veure, esteu tocant amb por, i així no sona. Tornem-hi, fem l’atac (…) No, no. No és això. Mira, entreu amb mi (…) Molt bé, ara si tu afinessis potser sonaria alguna cosa. Busca la nota. Això és alt, ho sents? Busca, busca bé. No, no et posis nerviosa, pren-te el teu temps. Necessitem la teva nota com a base per construir l’acord, si ens desafines ja no es pot començar el quartet, saps? Aaara, ara està bé, veieu? Va, toqueu (…). Torneu-hi. Ets capaç d’afinar una nota i tocar com et demano? Pots? Sí? Un altre cop (…) No està. L’acord es desinfla. Apunteu una ratlla sobre cada noteta i torneu-hi (…) No afines. Torna (…) T’ha quedat baix (…) Encara baix (…) Mira per tocara així no toquis, faig jo la teva veu, ara (…) Veus? Si el cello va, el quartet aguanta fins al final. No pots tirar el grup enrere. Afina i desafina el que vulguis però no toquis com una bleda que s’enfonsa l’obra. A veure, què en saps de Haydn? (…) Bueno, tot això està molt bé. Qui t’ho ha dit, la de solfeig? Mira, Haydn és espectacularitat i és rústic i és moltes més coses que això que em dius. No teniu edat de tirar de tòpics d’enciclopèdia musical. Quants anys teniu? I tu? No em podeu tocar així amb quinze anys. Esteu en un grau professional, no és la municipal del poble. Voleu fer proves d’accés més endevant? Ah, molt bé. I tu què? Hauràs d’estudiar, eh? I tu també? Bueno bueno, doncs ja podeu currar. I tu, cello, tiraràs per arts plàstiques, no? No? Doncs he vist que dibuixes molt bé, tens unes coses penjades allà al facebook… Vols fer proves, tu també? Segur? Ah, clar, clar. Va, torneu-hi (…) No, no. Mira, no ho veus? Estàs tocant insegura. No és això (…) M’importa una merda l’afinació, no serveix de res si no entres bé. Ella ha fotut una desafinada però ha entrat en sèrio, sents? No pots entrar a un Haydn de puntetes. Si toques tímida, ho espatlles. Un altre cop (…) Val, això ja està millor. Repetiu i a veure si passem del tercer compàs (…) Para, pareu! T’ha quedat baixa la del tercer acord, repetiu (…) Alta. A veure, fes-ho tu sola. Mooolt bé. Però això és l’assignatura de cambra i has de poder tocar amb gent, has d’empastar amb la resta caràcter i afinació, no? (…) Bueno, pareu. Millor, però no és això, cello. T’ho has de passar bé tocant. No t’agrada? Per què vas voler entrar al conservatori? Ahà, i què et diu el teu profe? Sí? Què vas treure a l’examen tècnic? No m’ho crec. Hahaha, sí, ja ho buscaré a les notes de baix, bueno bueno… Havíem tocat, amb el teu professor, saps? És molt bon home… Mireu, ho deixem aquí, val? Estudieu, a veure si la setmana que veu podem tocar més de cinc notes.”

El pintallavis d’Underwood

Fa setmanes que ocupo el silenci que ha de precedir un son meravellós engolint això de House of Cards, capítol rere capítol. Sé que vaig tard, i perquè no em deixeu de creure En La Onda, diré que al seu moment ja l’havia començada (sense massa èxit). De ple dins la tercera temporada, l’altre dia em trobava embolicada sota l’edredón veient com Claire Underwood es retocava el maquillatge. Com si no fos res, amb aquell seu despreocupament d’acer. Òbviament, vaig haver parar i retrocedir un parell o tres de vegades per veure quin era el pintallavis en qüestió: Tom Ford o Chanel, ahà. Per assegurar el tuit, vaig cercar a la xarxa possibles referències o comentaris de la pròpia responsable de maquillatge, Tricia Sawyer, tansols per descobrir la meva fantasia feta bocíns. Resulta que Sawyer usa en l’actriu un producte de la drugstore que ronda els deu dòllars. Deu. Chat ya, tia. El packaging d’aquest, però, no coincideix amb el que es veu en pantalla, que fos Tom Ford o Chanel, rondaria els 40$. És curiós i de fet gens sorprenent que, malgrat l’efectivitat d’un producte més barat, el personatge requereixi atrezzo d’una altra mena.

Però em fa gràcia. I és que, què és un pintallavis? Què és el maquillatge? És la disfressa o el gest? Recuperant a l’amic Bordieu podriem apuntar que les coses no són mai només coses, sinó tot allò que nosaltres mateixos aspirem ser. Així els objectes esdevenen capital simbòlic, mostres materials del poder social, econòmic o cultural, i les pinturetes no en queden exemptes. Ara mateix la cosmètica és una de les indústries que més benefici treu d’aquesta dimensió simbòlica, alimentada en gran part per l’esfera blogger (incloent a més youtube o instagram), on mana una imatge altament manufacturada (però ja en parlarem en una altra ocasió). Molt lligat al tema del capital simbòlic, trobem el fet del maquillatge com a part de la performativitat de gènere, una escenificació de la feminitat. És per això que Claire Underwood no té a les seves mans un pintallavis de deu dòllars, perquè no s’adiu amb el que representa, però també el motiu pel qual no és una barra de YSL, que és daurat i opulència, o d’Estée Lauder, on mancaria caràcter. La feminitat de Claire Underwood és sobria, impassible, d’un marbre fred de musa. El producte hereu d’una figura com Coco Chanel li escau. Es tracta, a més, d’un nude rosat, per suscitar una feminitat controlada, mínima; una capa de pintura sense color, ni rouge ni brillants, un *gest*.

Aquesta és la qualitat que ens presenta el personatge, el control, el silenci, el suport, el no molestar, la capacitat. Nude amb un punt de gloss. Lluny d’una feminitat tradicional, de la vanitat, la sensualitat, l’emocionalitat i tota la mandanga però encara més lluny d’alguna forma de feminitat que la deixi de fer atractiva i, per tant, consumible. Que jo recordi, hi ha només dos moments on el personatge surt aplicant-se pintallavis: mentre les notícies comenten la mort de Zoe Barnes (que de fet usa pintallavis de Mac, pràctic i modern) i mentre negocia amb l’ambaixador rus als lavabos de dones. En ambdós casos es tracta d’un exercici de poder. És curiós com sembla que només es permet el luxe de fer visible aquest teatre de la feminitat just quan té una significació que la cancel·la, per sobrietat o agressivitat, caràcters tradicionalment masculins (igual que el tema del pintallavis és tradicionalment femení, no és que cap d’aquestes coses pertanyin inherentment a cap gènere). Malabars per crear la dona ideal pel Francis, suposo.

captura-de-pantalla-2016-12-21-a-les-0-20-55

Crítica al feminisme

Hi ha forces coses que em fascinen, i una d’elles són les reaccions que genera la reivindicació feminista. Una altra és la recent descoberta del puding de kefir amb llavors de chia, però és obvi que parlaré del primer, que sé que us agrada. Sembla ha esdevingut l’ordre del dia a les xarxes dia sí i dia també, i m’atreviria a dir que és el tema comodí per quan no ha mort cap personalitat indispensable. Malauradament, aquest revolcar-se en El Tema no busca pedagogia ni debat, sinó una atrafegada i nirviosa frenada. Que ens estem passant, que se’n fa massa campanya, i no cal, eh? Va. Ara us semblaré histèrica però he anat veient com van sortint articles o columnes d’un estil semblant, escrits per una mena d’agents de la policía anti-feminazi, que, suposo, vetllen per la tranquil·litat de tots.

No sigui que ens passem de rosca. Ja està tot fet, a més, i ens estem tornant hiper-sensibles amb el tema. No n’hi ha per tant si el teu xicot d’adolescent t’escriu missatges demandant una resposta, com si li debessis com a un pare. Precisament la deliberada no-resposta podria voler insinuar insinuar que, com en molts casos, la preguntada xicota és fent quelcom que el preguntós xicot no aprovaria. I no contesta perquè ho sap. Perquè a vegades el preocupat xicot té molt més clar com pots o no pots gestionar les teves sortides. I se n’assegura de fer-t’ho saber. I mira si té paciència que acaba permetent alguna festa sempre que hi sigui ell present. Amb tu, sempre. Perquè mira que et busques unes amigues guarres, tu també. I amb aquest per què hi parles? Si no m’amagues res per què has apartat el mobil? Que contestis. Puta.

Segurament necessitaríem una campanya publicitaria en format curtmetratge de vuit minuts mínim, per deixar ben clars tots aquests detallets que aclareixen de què va el tema pels qui mai ho han viscut, perquè els que hi hem estat creu-me que en tenim prou amb les referències de l’anunci tal com és ara. De sobres.

Espais amb legítima veu són utilitzats per apuntar i assenyalar qualsevol foradet que han sabut trobar en l’estratègia feminista, amagant-se sempre rere el mot “autocrítica”. Quant fa, però, que aquests mateixos altaveus s’han usat per fer crítica d’actituds masclistes? En una situació de desigualtat de poder la neutralitat et situa amb l’estàndard, i si més que a la no intervenció et dediques a invalidar activament les accions del feminisme, algú molt despistat com jo podria interpretar que és que et molesten. Està clar que tot moviment, sigui de la naturalesa que sigui, ha de poder admetre crítiques per la seva gestió o enfocament, però hem de parar-nos a pensar si les fem realment per una voluntat a millorar. Què estem aportant? A qui perjudiquem? A quins nivells de puritanisme pot arribar una reivindicació per sobreviure?

Hem agafat la mania de liar-nos entre problemes de naturalesa individual contra estructurals. El masclisme no és un caràcter, sinó una estructura, encara que no ho tinguem molt clar. Sospito que és per aquesta confusió que “masclista” s’ha convertit en el pitjor insult a afrontar, i resulta que ara res ni ningú ho és. No sóc vinguda a negar-vos la presumció d’innocència, però és que masclista no és un brètol. Masclista sóc jo i ets tu, un sistema que queda reflectit en actituds individuals però que té de fons una convenció cultural, històrica, social i un llarg etc. Per tant, no seria equivalent de cap manera assenyalar problemes de caràcter (personalitats més violentes, més obsessives o controladores independentment del gènere) sorgits sense el rerefons d’una discriminació sistèmica. Invalida la voluntat d’independència del poble català el fet que dins el mateix hi hagi cercles discriminatoris? Hauríem de renunciar a la denúncia del mal que ha patit la nostra llengua perquè tots tenim algun conegut que borda comentaris racistes alhora que branda l’estelada? No sé, titus.

 

captura-de-pantalla-2016-11-27-a-les-19-22-43

Bote bote bote

Va ser una nit de març, primera de moltes. Recordo el fred, la sorra, la histèria i el gronxar del mar. I no gaire més, si sóc sincera. Havíem anat per parelles al colmado que hi ha just darrere l’església, perquè sabíem que era fàcil comprar-hi. Es deia que la senyora que el portava no tenia molt clara l’edat a demanar, o potser no li importava, però era el menys arriscat. Abans d’entrar vam assajar el que imaginàvem que seria una absència total d’importància enfront una empresa d’aquesta mena. Aquella d’Absolut i una de Fanta, “Què, una festa?”. I fantasmitos, un parell de bollicaos… I xiclets, per tornar al niu innocents i mentolats. En el pitjor dels casos, qui hauria de respondre era el meu company, que amb un parell de cursos per sobre meu podia jugar la sort d’una errada de càlcul per part de la botiguera. “Tu tens l’edat, oi?”, era un noi gros i morè, d’aquells que escupen al terra que et llencen la seva dessuadora i que no, posa-te-la, que no té fred. Tot i que m’havia fet la ratlla a consciència, sabia que no valia la pena impostar res més enllà dels meus catorze, així que em limitava a sostenir aquell munt de pretextos de bolleria industrial mentre ell feia la resta.

Érem uns set o vuit, un grup mixt i rialler de galtes rosades. Cap de nosaltres tenia clares les proporcions ni les barreges, i poc que ens importava. Vam seure contra les roques per procedir amb aire de cerimònia. La Sandra, que havia fet el seu primer bote feia cosa de quinze dies, ens va repartir els gots, un per un. Es prenia temps per servir-nos i aixecava el vas a contrallum per comprovar vés a saber què. Els altres rèiem d’impaciència, escalfats per l’ambient de malifeta. Vam brindar i ho vam fer anar tot avall. Recordo que em va sorprendre l’amargor en la llimona; sempre havia imaginat que l’alcohol havia de ser una cosa dolça i vellutada, com la mel, i que per això agradava tant. Vaig contemplar les ganyotes dels meus companys amb alleujament i naturalment vam seguir bevent fins a emborratxar-nos. Corríem per la sorra jugant a tocar i parar, rodolàvem i cridàvem amb l’adolescència desbocada. Era força més divertit que menjar pipes asseguts a un banc. Fixats en la nostra tonteria, no vam veure la Laura que caminava onades endins, i no va ser fins que ja anava xopa que vam córrer uns quants a rescatar-la. Rèiem. Se li tancaven els ulls i no s’aguantava de peu, i quan la vam convèncer de treure’s la roba molla va començar a plorar, i a vomitar, i a plorar i a vomitar. No semblava capaç d’articular cap paraula, només tremolava i nosaltres rèiem.

Durant anys, cada cap de setmana era una cosa similar. Interior o exterior, previ a la discoteca o després d’un sopar, ni es qüestionava. No era un beure social, sinó la condició per a. Compràvem bolsos enormes i fèiem torns per carregar-los; abans de començar, es calculava meticulosament la part a pagar de cadascú, i quan s’acabava la barreja, xupitos directe d’ampolla. Uns ionquis del puntillu, hem estat, i encara avui gairebé diria que no sé beure. Faig que em pugi, ràpid i indolor, sé fins on s’arriba i on es para, però el meu cos no concep una ampolla de vi amb el sopar, una tarda de cerveses o cava per celebrar, com si la impaciència n’avorrís el gust. Ride or die, que diuen. Anar piripi en 20 minuts per arribar a les portes de Privat llest i a l’hora. I ja està.

captura-de-pantalla-2016-11-06-a-les-20-08-58

La taca

Ho sent de seguida: una ombra entre el fresc de lavanda; podria ser? S’obre camí entre mitjons i brasileres fins arribar al blanc immaculat del llençol, l’estira tot llarg i humit i, un cop seu, el revisa a peu dret. Res, res, que no ho troba, i el fa girar entre les mans rosades fins a veure justificada la sospita. “Merda”, pensa. Ja ho té. Dos cercles gairebé imperceptibles, dos pensaments han resistit al programa de rentat. No fa el roig acusador de la matinada, però tampoc res que es pugui ignorar. Travessa la casa deixant un rastre de bugada i planta el llençol a la pica del lavabo, quasi amb ràbia. Tanca la porta sigilosa i en fa passar el baldó, amb una preocupació teatral per no despertar el company, que ronca a pocs metres. Pren el gel de dutxa, naïf i desesperada per una salvació amb olor de Sales Marinas i comença a fregar. Insisteix i insisteix fent servir els punys de safreig, i no sap si l’escuma surt blanca o sang afeblida. O potser és la llum? La marca no marxa i l’ofega de sabó. Frega i frega i segueix i no para, però sembla que no hi ha res a fer. Tanca l’aigua i rescata les mans ja inflades pel fred, i amb resignació es diu a si mateixa que no n’hi ha per tant, que te altres jocs de llit per si mai li fa angúnia aquest. A més, no se n’hauria d’avergonyir o amagar-ho amb tanta falera. És el seu cos i és un procés del tot natural. De quina altra manera s’hauria d’alimentar, sinó?

7f6bfa44-ecf9-47d0-9139-a4f8ce593745

Correcte/Incorrecte

Fa uns dies, una publicació de l’Ara i la mandra de dormir em van inspirar aquesta sèrie de tuits. L’escrit tracta el discurs del políticament correcte i com ens limita en expressió i contingut a l’hora de crear entreteniment, i ja sabeu tots com va la cosa: ganyota sorneguera, libertat d’expressió, t’ofens massa fàcil i ja no es pot dir res.

Ara, i “Políticament Incorrecte”? Humoristes i d’altres acollits dins l’etiqueta són aclamats com herois de l’underground, valents i revolucionaris per la noble tasca d’anar repetint el discurs De Tota La Vida. Trencador, oi? Doncs hi ha una mena de cacera de bruixes de la caspa, es veu. Acudits sobre desigualtats històriques són ara castigats amb llengües que peten, ulls al cel o pitjor, un fil de tuits. Cap mirament. Bé, suposo que qualsevol canvi sense la preparació necessària queda magnificat, i de seguida ens sembla que tenim el món en contra. S’ha creat l’estatus de resistència arran d’un context que mica en mica deixa de riure aquesta mena de comentaris, i és per això que els reivindiquem, perquè ens prendran la vida, però no el conservadorisme. I no és que la gent sigui més tova, al contrari, les estructures de poder segueixen canviant de manera que els objectius habituals del gag tenen cada cop més veu per defensar-se. Allà on esperaves el silenci de la complaença hi trobes individus que s’hi tornen, amb més o menys indignació. És natural que allò que sobta ens sembli un atac, atac a la llibertat, a nosaltres mateixos, als nostres valors… I no n’hi ha per tant, si només és una broma, no hauria de suscitar tantes reaccions. Abans ningú es queixava! Podies parlar de tot. Que no tens sentit de l’humor? Si tot això ho tenim superat, que no som al tercer món. No hi ha discriminació, aquí, només és per riure. Ja no és com abans. No ho és, no.

Part de l’humor que ressignifiquem com a “irreverent” perd el sentit original amb l’avenç de la societat; racisme, masclisme i demés ens provoquen sols perquè els sabem desplaçats. S’acosta gairebé a l’absurd, al fora de lloc i l’impropi. Riem de l’animalada mentre ens diem a mitja veu que no tot està perdut. I és que aquest potent contra-humor no es basa en la broma o el joc, sinó en la consciència col·lectiva que hi ha algú, amb uns valors molt concrets, a qui no agradarà. De fet, té molt més de polític que l’anomenat Correcte. Posant l’acció de dir-ho per sobre del que diem, fem una performance de l’enyor d’un temps no gens passat, més còmode, per nosaltres sols. És una rebequeria. Així, el que ens queda és un discurs buit que necessita de la part ofesa per ser, com l’infant que aprèn paraulotes i les repeteix als seus amics sabent molt bé què en diria la mamà. No entén què és una puta ni un subnormal, només que és gruixut i que té l’emoció de la trapelleria. L’heroi políticament incorrecte tampoc s’enfronta a cap conseqüencia més enllà del sospir exhasperat d’un adult, i és que, malauradament, el Correcte contra el qual es rebel·la no és l’estandard, ni molt menys.

Més que entrar en el debat del que es pot dir i el que no, a mi el que m’interessa és aquesta condició de falsa lluita que li hem atribuït a un pensament suat, esgrogueït i que, no ho oblidem, domina. La sàtira sempre ha jugat sobre les relacions de poder, sí, però a la inversa, que és quan realment cal valentia. Quina força té, si els seus fonaments trontollen a la mínima que algú el qüestiona? És llavors quan cridem “ÉS QUE LES FEMINISTES”, que no ens deixen dir res, però ai! si algú generalitzés parlant d’homes.

tumblr_nbo9sosume1sfiwyuo1_400

Escriure

Avui voldria escriure, però no tinc res a dir. M’he buidat de conviccions buscant-ne les incosnsistències i he quedat muda de vergonya. Potser és que allò que vull realment no és escriure, sinó el que ve després, l’orgull d’haver complert. Pot ser que el que em cridi sigui tota la prèvia d’endreçar pensaments i en acabat veure’m més neta. No ho sé. La veritat és que no m’aniria malament un copet a l’espatlla, l’escalfor del like i la companyia de les notificacions. Digues, ho faig bé? Enyoro els gomets verds i el “progressa adequadament”, per vanitat i alguna altra cosa que no sabria verbalitzar sense trair-me. És que havia pogut ser moltes coses, jo! Delegada de la classe, preferida pels professors, una nena molt llesta per la seva edat. Si estudiés podria ser brillant, ella. És una pena. La mandra… Deu ser que pretenc tapar les esquerdes del meu ego amb el reconeixement d’anònims, convèncer a qui em vegi que encara segueixo creixent, no?. Com que trec la pols a tots aquells premis de jocs florals d’institut, sats? Només em falta alguna cosa per tractar, més enllà de la pròpia hipocresia.

Parlar de l’ordre del dia seria ideal. Què ha fet avui, la Cup? Vull trobar un gir inesperat en un tema que pica, l’impecable “però no heu pensat que…?”. Algo general, passar-hi de puntetes però fent molt soroll. Una mica d’enginy i el punt just de mala bava, hohoho! Tot ben lubricat amb ironia i auto-consciència per lliscar de les mans dels envejosos, que no saben res. Contundència per arribar enlloc, això no m’ho pots rebatre. Veus? He guanyat i m’heu de tenir en compte. Jo també hi sóc. Escolteu.

Avui voldria escriure però dins meu només hi ha l’eco infinit del “quan sigui gran”. Voldria escriure, sí, resistir desesperada l’amenaça de la mediocritat, però tot el que em surt és aquesta rebequeria.

tumblr_o1e3kbyg2s1v1plcdo1_400

Reflexions d’una art hoe

Com ja sabreu aquells que em seguiu a Les Xarxes, fa poc vaig ser a Nyu Llorch fent fotos a tot i arreu com a part d’una catàrsi renovadora i del tot necessària per afrontar de nou l’allau de turistes entorpint el meu pas per l’L3.

crsnskdwcaal58p

Visitant el Met, només entrar a la zona d’art europeu vaig topar de cara amb la Verge envoltada d’àngels sobre un fons daurat, amb evidents influències classicitzants i, m’atreviria a dir, uns certs aires d’horetès. Dins el marc del costat, hi havia pintada una figura que oferia el bust a una serp. Era una Cleopatra petita, fosca i discreta, de la qual no en destacava més que el blanc de la seva pell (que el whitewashing no el van inventar a Hollywood). El que em va sobtar va ser que les dues dones eren representades en postures molt similars, sinó idèntiques, i sospito que tot el que les podria distingir en la mirada o l’expressió era forçat pel meu (modest) coneixement.

Asseguda al banc davant les dues obres, dins el meu pobre caparró començava el xup-xup, repetint sense fre els mots estètic, poètic, feminista! Podria haver-me tret la roba i saltar per la sala llençant pètals de rosa a tots els sants i els burgesos retratats. Valia per un tuit com a mínim, un post a instagram si trobava l’angle adequat. La cosa no era un caprici i passen les nits i encara hi penso, així que he decidit que val la pena l’esforç d’articular pensaments i triar paraules si m’ho puc treure del cap.

A l’obra, Cleopatra no es presenta com una reina, no hi veiem els excessos pertinents ni va embotida com l’amiga Taylor. Tot al seu voltant està rebaixat per destacar-ne dos punts clau: la serp encarada al pit i la mirada al cel, penitència i expiació. Si al seu costat neix l’esperança d’un món alleujat del pecat original, tot embolcallat en horrorosos pastels blaus i rosats, Cleopatra és la mort d’aquest mateix. Jo no dic que la pobra dona fos l’encarnació del mal, però encaixa amb el perfil de femme fatale que tant agrada quan acaba en tragèdia, com una Carmen o una Dama de les Camèlies, a qui ens permetem romantitzar tranquil·litzats per la seva sang. Sembla que l’únic que separa el relat d’una puta del drama és el final, la salvació amb un regust dolcíssism d’escarment.

Lo bo d’estudiar Història de l’Art és que aprens coses boniques, i fa alguns anys llegia que la bellesa és allò que pots estimar, ja que és el reflex de l’amor de Déu per tots nosaltres a la terra, i cegament ens hi sentim atrets. Verum, bonum, bellum, i tal; és bell si és verdader i si és bo. Per lògica, la passió calculada de la reina és perversa, perquè es barreja amb política, amb allò pràctic i la seva supervivència, quan l’únic amor sincer (verum, bonum, bellum) és el desinteressat (“amor és el que tries quan podries no fer-ho”, com Déu fa amb nosaltres i blablabla). Cleopatra és una figura en posició de poder, dona subjecte que tria amants i aliances polítiques obrant a través de La Seducció; de manual, vaja. Segons tot això, a un personatge així no se l’hauria de romantitzar, ni molt menys fer-lo model estètic en una pintura, equiparant-lo a sants màrtirs o la Verge. Com és, doncs, que, lluny encara del gust pel verisme i lo decadent, trobem una representació així? I és que l’obra no mostra una persona sinó la mort d’aquesta. La femme fatale, per ser bella i, per tant, per ser, s’ha de negar a ella mateixa. No és compassió, el que sentim, sinó la seguretat que Cleopatra no serà més, cortesia de la serp. És un arquetip complex que no es basa en l’essència (luxúria, crueltat, frivolitat) sinó en la justificació d’aquesta. Ens encanten les excuses, salvar una puta amb les seves pròpies llàgrimes.

Després d’aquest tirabuixó amb triple mortal, diré que em segueix captivant la proximitat de les figures, física i d’estil. Podrien ser la mateixa dona (ignorarem el fet que segurament els dos pintors es basaven en prototips facials populars a l’època, modes, etc, que queda més maco), i de fet, ho són. Ho sóc. Ho ets. No he acabat encara HdlA, però si he après alguna cosa és que la virtut es pensa sempre en tercera persona.

Un juny

Juny. Sorra als turmells, cabells aspres de sal i galtes pigades. Mes del blau, d’onades noves i les tovalloles de sempre. Estiu.

Sant Joan va ser i agraeix aquesta mica de silenci previ a les festes del poble. Camina lent d’una manera plenament conscient però gens tranquil·la. Un pas, ara un altre. Més dies que llonganisses i tant de bo que la tarda durés per sempre, pensa. Arriba finals de juny; no té cap recuperació pendent, però se sent tota la pressa del món just entre el pulmó i l’estómac, com un globus que no pot fer explotar. Les onades porten un compàs mandrós però inevitable, acoblant-se a les seves passes. I camina lent, al seu costat. Allò que s’havia promès que mai entendria es perd entre records pre-adolescents. Tot és nou i ho accepta, com si no pogués fer-se de cap altra manera. Ni tantsols s’hi ha parat a pensar. Quan s’havien vist per primera vegada? Potser al bar amb la colla, per veure la final de la Champions, o la nit que despedien en Pau. Havia de ser al voltant d’aquelles dates, per força. Després d’allò els dies es barrejaven: algun kebab, sopars en grup, forces canyes i encara més likes. Però tot brollava, tebi, lent com la mel. Deu ser això, estimar? Caminen i es miren, i no entén com un sentir així pugui inspirar un art tant turbulent com el que li havien ensenyat. Els poetes s’ho inventen, es diu sovint. Paren per comprar gelat: sorbet de mandarina, xocolata i iogurt, en galeta i terrina. El mar encara gronxa, i asseguts en un banc es permeten el luxe del silenci. No pot decidir si prefereix l’àcid o el dolç i sap que ha errat en la combinació, però diria que pot palpar tot l’espai que queda entre braç i braç. Dolç, àcid i sal; sent el gelat que li regalima entre els dits, i no li importa.