Les veïnes
Hi havia una vegada dues veïnes. No eren amigues, eren veïnes. Vivien l’una sobre l’altra, es veien la bugada i s’oloraven els sopars, però no eren amigues. Ni tantsols es coneixien. Sí que s’havien vist, alguna vegada. I més o menys se sabien la veu, les passes. Però lluny de l’escala, el portal o el passadís, no es reconeixerien. Coses de ciutat. I qui diu ciutat diu la infame mà invisible que ens impedeix quedar-nos més de tres anys al mateix pis, ja no diguem fer-ne una llar. Bé. La qüestió és que elles no eren amigues. Eren veïnes. Feia pocs mesos que eren l’una sobre l’altra, però se sentien les baralles i es controlaven les rutines. Convivien. Malauradament, un dia tot va passar a ser diferent. Havia vingut una desgràcia, un desastre. Ja no es podia sortir. Hauríen de conviure encara més. Potser no hi hagués hagut problema si no fos per un element, un petit detall, minúscul, absurd, que els marcava les vides. Se sentien les passes i les baralles, sí, però també se sentien la música de cada una. Aquestes veïnes no eren amigues, no, i no podrien tenir costums musicals més diferents. La veïna de dalt tocava la trompeta. Era la seva feina. Gràcies a la trompeta pagava el lloguer que li permetia viure just a sobre de l’altra veïna, que, casualment, odiava la trompeta. I la veïna de sota no només odiava la trompeta sinó tota aquella música que semblava feta només per molestar. Si no és per ballar, és per molestar, creia. I no és que no sabés apreciar la música, ella, però és que era una persona molt ordenada. Ssabia, n’estava conveçuda, que la música només tenia sentit a partir de la matinada, amb uns bons altaveus i quatre llaunes de cervesa. Això la veïna de dalt ho trobava ben estrany. Per a ella la música era una cosa seriosa, era la seva feina! Li costava hores, esforç, anys i anys d’educació. I la necessitava per seguir cobrant i així seguir pagant el lloguer. A les nits necessitava dormir. Però amb la música de la veïna de sota, no podia. I si no dormia, de dia no podia tocar bé la trompeta. Ara, la veïna de sota ho tenia clar. Si la veïna de dalt es passava el dia molestant, arpegis amunt, arpegis avall, ella tenia tot el dret de desfogar-se a a cop d’Spotify. Que no pagava igual, ella? Era el seu pis i, després de tot el dia teletreballant per pagar-lo, no veia per què havia de tenir menys drets musicals que la veïna de dalt. En resum, no eren amigues. Després de la priemera setmna, la cosa va començar a derivar. De cops de cadira al terra, o sostre, depèn del punt de vista, a l’abús de decibels. Els mitjons extraviats de la veïna de dalt foren cremats al pati de la veïna de sota, amb gran ritual. Al seu torn, la veïna de dalt es venjà a cop de regadora, ignorant les pròpies plantes, apuntant els llençols nets de la de baix. Aviat les dues van començar a experimentar a la cuina. Peix, curri, coliflor i d’altres armes de destrucció massiva, a veure amb quina olor la veïna tancava finestres més aviat. Cap de les dues recordava per quin motiu se les havia confinat. Allò s’havia convertit en una guerra. Ho tenien clar: el que elles feien era resistència antifeixista. Però finalment el dia va arribar. De tant concentrades que estaven l’una en l’altra, no es van notar ni un símptoma. Si s’ofegaven, pensaven que era de la ira, totalment comprensible. Si els venia una febrada, creien que era per aquella música de la veïna. Així doncs, cap la tercera setmana van ser mortes. Ni passada la pandèmia es va arribar a saber quina havia infectat l’altra, ni si va ser per una escupinada o un esternut amb mala bava. O si hagués canviat alguna cosa si, a més de veïnes, haguessin estat amigues. Ben mirat, potser haguessin mort abans. Qui sap. Però si ho penses, potser sí que la música no és tant bona com ens fan creure. Qui sap. Ara a nosaltres només ens queda dir que vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.