El pintallavis d’Underwood

by offxelia

Fa setmanes que ocupo el silenci que ha de precedir un son meravellós engolint això de House of Cards, capítol rere capítol. Sé que vaig tard, i perquè no em deixeu de creure En La Onda, diré que al seu moment ja l’havia començada (sense massa èxit). De ple dins la tercera temporada, l’altre dia em trobava embolicada sota l’edredón veient com Claire Underwood es retocava el maquillatge. Com si no fos res, amb aquell seu despreocupament d’acer. Òbviament, vaig haver parar i retrocedir un parell o tres de vegades per veure quin era el pintallavis en qüestió: Tom Ford o Chanel, ahà. Per assegurar el tuit, vaig cercar a la xarxa possibles referències o comentaris de la pròpia responsable de maquillatge, Tricia Sawyer, tansols per descobrir la meva fantasia feta bocíns. Resulta que Sawyer usa en l’actriu un producte de la drugstore que ronda els deu dòllars. Deu. Chat ya, tia. El packaging d’aquest, però, no coincideix amb el que es veu en pantalla, que fos Tom Ford o Chanel, rondaria els 40$. És curiós i de fet gens sorprenent que, malgrat l’efectivitat d’un producte més barat, el personatge requereixi atrezzo d’una altra mena.

Però em fa gràcia. I és que, què és un pintallavis? Què és el maquillatge? És la disfressa o el gest? Recuperant a l’amic Bordieu podriem apuntar que les coses no són mai només coses, sinó tot allò que nosaltres mateixos aspirem ser. Així els objectes esdevenen capital simbòlic, mostres materials del poder social, econòmic o cultural, i les pinturetes no en queden exemptes. Ara mateix la cosmètica és una de les indústries que més benefici treu d’aquesta dimensió simbòlica, alimentada en gran part per l’esfera blogger (incloent a més youtube o instagram), on mana una imatge altament manufacturada (però ja en parlarem en una altra ocasió). Molt lligat al tema del capital simbòlic, trobem el fet del maquillatge com a part de la performativitat de gènere, una escenificació de la feminitat. És per això que Claire Underwood no té a les seves mans un pintallavis de deu dòllars, perquè no s’adiu amb el que representa, però també el motiu pel qual no és una barra de YSL, que és daurat i opulència, o d’Estée Lauder, on mancaria caràcter. La feminitat de Claire Underwood és sobria, impassible, d’un marbre fred de musa. El producte hereu d’una figura com Coco Chanel li escau. Es tracta, a més, d’un nude rosat, per suscitar una feminitat controlada, mínima; una capa de pintura sense color, ni rouge ni brillants, un *gest*.

Aquesta és la qualitat que ens presenta el personatge, el control, el silenci, el suport, el no molestar, la capacitat. Nude amb un punt de gloss. Lluny d’una feminitat tradicional, de la vanitat, la sensualitat, l’emocionalitat i tota la mandanga però encara més lluny d’alguna forma de feminitat que la deixi de fer atractiva i, per tant, consumible. Que jo recordi, hi ha només dos moments on el personatge surt aplicant-se pintallavis: mentre les notícies comenten la mort de Zoe Barnes (que de fet usa pintallavis de Mac, pràctic i modern) i mentre negocia amb l’ambaixador rus als lavabos de dones. En ambdós casos es tracta d’un exercici de poder. És curiós com sembla que només es permet el luxe de fer visible aquest teatre de la feminitat just quan té una significació que la cancel·la, per sobrietat o agressivitat, caràcters tradicionalment masculins (igual que el tema del pintallavis és tradicionalment femení, no és que cap d’aquestes coses pertanyin inherentment a cap gènere). Malabars per crear la dona ideal pel Francis, suposo.