Fa uns dies, una publicació de l’Ara i la mandra de dormir em van inspirar aquesta sèrie de tuits. L’escrit tracta el discurs del políticament correcte i com ens limita en expressió i contingut a l’hora de crear entreteniment, i ja sabeu tots com va la cosa: ganyota sorneguera, libertat d’expressió, t’ofens massa fàcil i ja no es pot dir res.
Ara, i “Políticament Incorrecte”? Humoristes i d’altres acollits dins l’etiqueta són aclamats com herois de l’underground, valents i revolucionaris per la noble tasca d’anar repetint el discurs De Tota La Vida. Trencador, oi? Doncs hi ha una mena de cacera de bruixes de la caspa, es veu. Acudits sobre desigualtats històriques són ara castigats amb llengües que peten, ulls al cel o pitjor, un fil de tuits. Cap mirament. Bé, suposo que qualsevol canvi sense la preparació necessària queda magnificat, i de seguida ens sembla que tenim el món en contra. S’ha creat l’estatus de resistència arran d’un context que mica en mica deixa de riure aquesta mena de comentaris, i és per això que els reivindiquem, perquè ens prendran la vida, però no el conservadorisme. I no és que la gent sigui més tova, al contrari, les estructures de poder segueixen canviant de manera que els objectius habituals del gag tenen cada cop més veu per defensar-se. Allà on esperaves el silenci de la complaença hi trobes individus que s’hi tornen, amb més o menys indignació. És natural que allò que sobta ens sembli un atac, atac a la llibertat, a nosaltres mateixos, als nostres valors… I no n’hi ha per tant, si només és una broma, no hauria de suscitar tantes reaccions. Abans ningú es queixava! Podies parlar de tot. Que no tens sentit de l’humor? Si tot això ho tenim superat, que no som al tercer món. No hi ha discriminació, aquí, només és per riure. Ja no és com abans. No ho és, no.
Part de l’humor que ressignifiquem com a “irreverent” perd el sentit original amb l’avenç de la societat; racisme, masclisme i demés ens provoquen sols perquè els sabem desplaçats. S’acosta gairebé a l’absurd, al fora de lloc i l’impropi. Riem de l’animalada mentre ens diem a mitja veu que no tot està perdut. I és que aquest potent contra-humor no es basa en la broma o el joc, sinó en la consciència col·lectiva que hi ha algú, amb uns valors molt concrets, a qui no agradarà. De fet, té molt més de polític que l’anomenat Correcte. Posant l’acció de dir-ho per sobre del que diem, fem una performance de l’enyor d’un temps no gens passat, més còmode, per nosaltres sols. És una rebequeria. Així, el que ens queda és un discurs buit que necessita de la part ofesa per ser, com l’infant que aprèn paraulotes i les repeteix als seus amics sabent molt bé què en diria la mamà. No entén què és una puta ni un subnormal, només que és gruixut i que té l’emoció de la trapelleria. L’heroi políticament incorrecte tampoc s’enfronta a cap conseqüencia més enllà del sospir exhasperat d’un adult, i és que, malauradament, el Correcte contra el qual es rebel·la no és l’estandard, ni molt menys.
Més que entrar en el debat del que es pot dir i el que no, a mi el que m’interessa és aquesta condició de falsa lluita que li hem atribuït a un pensament suat, esgrogueït i que, no ho oblidem, domina. La sàtira sempre ha jugat sobre les relacions de poder, sí, però a la inversa, que és quan realment cal valentia. Quina força té, si els seus fonaments trontollen a la mínima que algú el qüestiona? És llavors quan cridem “ÉS QUE LES FEMINISTES”, que no ens deixen dir res, però ai! si algú generalitzés parlant d’homes.
txupatxups 