Els pèls de la Lola

by offxelia

Fa uns dies vaig cometre l’inexcusable error de provar coses noves. Inexcusable. Bandes de cera freda, en concret. Per sort, la vida em va saber escarmentar amb un encostipat dels bons després de cinquanta-tres minuts en paños menores amb una banda de cera enganxada a l’aixella. Estira tu, si en saps tant.

Seguint amb el tema, avui remenava internet i m’he trobat amb un article que comenta la compareixença de l’actriu Lola Kirke (l’oboteista de Mozart in the Jungle) als Golden Globes amb un paraula d’honor de motius florals molt cucu i l’aixella sense depilar. Com no podia ser d’altra manera, la població s’ha vist ofesa per la imatge, i Kirke ha estat bombardejada amb comentaris poc amables. En l’article en qüestió es presenta l’actriu com algú d’intencions polítiques i reivindicatives, feministes, que trasllada a la seva imatge i la torna discurs. Però, fins a quin punt és polític, el fet de precisament no actuar sobre els processos naturals del teu cos?

S’ha repetit mil cops i ho sabem tots de memòria: la depilació femenina és una moda recent, d’un segle enrere a tot estirar. El pèl s’havia arribat a considerar eròtic, indicador de sexualitat, i sovint el discurs feminista ha apuntat les perilloses connotacions infantilitzants i fins i tot deshumanitzadores d’una bellesa sense pèl. L’absència de pèl indica un estat anterior a la pubertat, i l’atractiu en algú encara no sexual va molt lligat a la sexualitat vista a través d’unes relacions de poder del tot desiguals on una part no hi participa activament, per desconeixement o incapacitat. Això ens porta a la sexualització imposada en dones i prematura en nenes. Per altra banda, el rebuig a aquest procés natural i propi del cos té a veure amb una concepció estàtica de la bellesa femenina, congelada, aliena al temps. La bellesa, i per tant la dona, concebuda com una icona, com un objecte. Trobem atractiu tot allò que no ha estat marcat pel temps, llunyà i irreal. Però tot això ja ho sabem, i òbviament ningú racionalitza aquestes coses a l’hora de sentir angúnia enfront unes cames peludes. És per costum, per no conèixer altra cosa que allò, en un principi natural, que se’ns fa estrany. Ara més que mai vivim en el món del jo de la imatge manufacturada, altament exposats i amb capacitat d’emetre’n de pròpies. Els estàndards estètics es repeteixen als nostres ulls fins que no sabem optar a altra cosa, i ho trobem en la depilació femenina com en tants altres aspectes, que són cada cop més i arriben als dos gèneres (binàriament parlant).

Per tant, podem atribuir la intenció d’un discurs polític al simple fet de no alterar el teu cos? Malauradament, sí, ja que és una forma resistència a la norma. Ho és igualment el fet de participar-hi, via gilette, cera, crema o silkepil, encara que de forma passiva, paradoxalment fent natural el que ve a ser la intervenció. En molts casos és una qüestió de consciència i cadascú va com pot, tot i que no deixaré de fer ganyotes si sento a algú el rollo de “Seguir el cànon també empodera perquè em fa sentir atractiva (i per tant validada) i em sento còmode amb mi mateixa (en base als altres)!!!”

Jo seguiré depilant-me, sí, per la comoditat de no confrontar, però cera no, mai més.