txupatxups

<3

Categoria: #sisterhood

Push push push up

Recordo els meus primers sostens, color blau cel, elàstics, sense metall ni forma. Si no fos per l’excés de llacets podria haver estat un top de gimnàs, però la càrrega simbòlica pesava més que tots els mitjons suats d’aquest món. “Una altra doneta entre nosaltres”, va dir la dependenta mentre els cobrava. Somreia sincera eixamplant l’aura de borrissol maquillat de les seves galtes, com un préssec maternal.

Per mi, aquell tros de tela no tenia més funció que la d’escenificar la vergonya de la vida adulta. Asseguda al pati em mirava les altres nenes: “jo, companyes, conec el secret de la feminitat, el món dels grans, seieu i us ho explicaré”. Òbviament no en tenia ni idea del desig ni de la finalitat de l’atractiu, però vaig assumir la sexualització com un pas determinant i necessari pel ser dona. Al cap i a la fi, tot es redueix a l’estètica, a jugar i a imitar. Quins models té una nena de 12 anys? Aviat vaig canviar el top per uns push-up monstruosos que farien empetitir l’armadura de Xena La Princesa Guerrera. Vist amb perspectiva resulta ridícul i fins i tot graciós; quina necessitat tenia, als quinze anys, de disfressar-me de fertilitat, de fingir capacitat i predisposició a alletar hereus i bastards per anar a passar una tarda al Mataró Park? D’on sortia, la pressa per créixer? Per què aquest interès en prendre part d’un joc sense poder-hi participar? Parlo sempre de la meva experiència però crec que és aplicable al que veiem al nostre voltant: internet va ple de bromes sobre les nenes que es vesteixen com putes, de com antanyo es jugava a nines i ara en canvi practiquen el gosseig, que si ja no mengen xuxes, només mengen poEtc i etc. Ens desentenem de la sexualització prematura, en fem burla a estones i, quan convé, hi trobem el recurs ideal per vilificar a les víctimes d’abús. La mostra més esgarrifosa d’això la viu potser en les representacions de Lolites de l’imaginari col·lectiu: de la narració d’una obsessió, segrest i violació en treiem només l’arquetip de nena hipersexual, adoptem i normalitzem el punt de vista de l’agressor H.H., una altra forma de male gaze. En fer-ho com a públic impregnem la societat d’aquest pensament, que d’una forma o altra acabarà absorvit per nenes convençudes de l’haver de ser desitjades molt abans de saber què fer del propi desig, associant-ho a una forma validació.

Ara, adulta i entera, tinc la llenceria per un dels meus capritxos prefrerits. M’agrada en mi, m’agrada en altres, em revolco en eròtica i estètica. Vull pensar que m’he format un gust al marge de les expectatives alienes i que he deixat de veure’m a través dels ulls d’un tercer, però com sol passar en aquesta vida, mai ho sabrem del cert. Seguint amb el tema #empowerment, resulta que hi ha un corrent que aposta per la reivindicació de la pròpia sexualitat com a forma d’alliberament, que de fet és el centre del debat Porno vs. Feminisme que ha voltat per tw aquests dies. És renovador veure intervencions en la cultura pop que ajuden a que es perdi l’estigma i la vergonya que ens forçava a una actitud passiva, sempre en veu baixa i a petició d’algú altre.  Tot i això, no hem d’oblidar la base de la qual partim, que no és un camp pla. Es fa difícil reclamar el propi caràcter sexual quan aquest passa automàticament a ser objecte per una mà externa, sense consentiment. El sexe lèsbic, l’espai no-mixte original, ha acabat sent fetixitzat des de fora i és avui una de les fantasies més comunes entre l’home mitjà, ni això queda. Què hem de fer? Renunciar a una part de la naturalesa humana seria perdre, però cada pit que celebrem corre el perill de ser descontextualitzat i reinterpretat per un plaer aliè i capitalitzat a costa nostra. No parlo d’actituds individuals, sinó d’un estandard que perpetua la impossibilitat de ser subjecte sexual, limitant-nos al rol d’objecte no actiu, molt relacionat amb la rape culture, de fet. La noia del cartell d’Intimissimi no em mira a mi, possible compradora, sinó que m’esnenya a seduir fent-me testimoni de la relació que s’estableix amb un tercer, L’Home. No ofereix sexualitat sinó que em mostra vies de sexualització a 12’99€ .

Però què ens quedarem, amb l’ou o la gallina?

 

De discriminació positiva

Tret d’alguns casos en particular, m’atreviria a dir que tots els intrèpids navegants de l’internet som humans, i com a tals, tendim a actituds poc pràctiques per a l’avenç de la societat. No em refereixo a l’estupidesa, manca de lògica o curtositat de mires de molts, que aquí hem vingut a jugar i mai a insultar, però tot i així, sí que es podria parlar un cert egocentrisme a l’hora de processar noves i velles informacions. Com sabeu, la xarxa és una eina fantàstica per tractar, treballar i desenvolupar aquells temes referents a la discriminació a través de la denuncia, educació i difusió de maneres molt més efectives que les de l’1.0, essent la via dominant per aquesta mena d’activisme. Tal concentració d’esforços online fa que acabem tenint la sensació que es tracta d’una actitud dominant, que hi ha masses reivindicacions, que sonen massa fort i que potser no n’hi ha per tant, i ves si resulta que ens passarem d’estirar i, Déu no ho vulgui, un dia s’acabarà per capgirar el món. Fa poc veia a FB una amiga que es queixava de Les Feministes, i com el programa Som Dones havia augmentat un 108% el seu odi contra el moviment. “Són unes pesades”, diu. “Si tv3 emetés un programa anomenat Som Homes, tothom hi estaria en contra”. Ah, amiga! La cosa és que no cal que tingui aquest títol per a que una gran majoria de les experiències i veus que ens arriben pels mitjans siguin, de fet, exclusivament masculines. Jo particularment no l’he vist, així que no estaria bé dir que em fa una certa vergonyeta o que trobo que seria més efectiu mirar de diversificar entrevistats i debatents en programes d’actualitat abans que esgarrapar un espai aïllat en un canal que no mira ningú per poder dormir sentint-nos justos i tranquils, PERÒ BÉ. Com a subjectes, és natural que tinguem certa propensió al “DONCS JO”, i que el primer que fem quan se’ns planteja un problema és aplicar-lo a la nostra experiència, adonant-nos tot seguit que no ens hi identifiquem. El que m’empeny a escriure aquesta parrafada és que l’acció conseqüent és en molts casos invalidar la problemàtica plantejada, que no deixa de ser, de fet, l’experiència d’algú altre a qui estem negant la veu. És aleshores quan ens trobem comentant en una publicació on ningú ens hi ha cridat amb un DONCS JO JA ESTIC ALLIBERADA, PORTO 8 ANYS D’IGUALTAT TOTAL A VEURE SI CALLEU D’UNA VEGADA PESADES QUI US HA DEIXAT SORTIR DE LA CUINA. Tenim la sort de viure en un context on podem passar sense haver de plantejar-nos si és que patim alguna mena d’agressió, però això no vol que per la resta de món sigui igual. “Jo no sóc homòfob”, em pots dir, orgullós, “no tinc cap problema amb gays o lesbianes, però crec que el que fan és auto-discriminar-se, amb tot això del pride i els bars exclusius. Si vols igualtat, has de socialitzar com a igual”. Potser, a més d’una galeta per tenir la decència de respectar les vides dels altres, se t’hauria de donar alguna mena d’explicació sobre el tema: Amb afirmacions d’aquest tipus, el que es demostra és una gran falta de comprensió i solidaritat per aquells que es troben en societats, països, famílies o cercles menys tolerants que tu. De fet, si tu has arribat a declarar-te tolerant, és per la feina feta d’anys enrere; els prejudicis i l’odi no s’esfumen només pel pas del temps, i és la innacció que pot portar-los a arrelar més profundament. Per altra banda, no estaria de més tenir en compte que els espais d’exclusivitat van ser creats per seguretat, fugint d’una intolerància generalitzada, i si s’ha pogut progressar, ha estat gràcies a la possibilitat d’actuar des d’aquests. Així només puc trobar tres raons per les quals se’ns escapa la bilis cada cop que veiem un missatge de denúncia a la xarxa:

  1. Sóc conscient dels beneficis de meva posició i tinc tant de sentit de la propietat com caspa // No vull que el col·lectiu X acabi tractant-me com els estic tractant jo a ells.
  2. En general estic bé, però tinc una deficiència ocular i només em miro el melic. Segurament hauria de buscar “empatia” al diccionari.
  3. Si mentre l’amo em fot coçes me les apanyo per netejar-li la bota, segur que ho tindrà en compte!!

Si les condicions són desiguals d’entrada, cal compensar-les, i és per això que a vegades podem trobar que es concentren masses esforços en un col·lectiu discriminat, i pensem que més aviat està sent afavorit. Hem de recordar que l’internet no és representatiu ni de lluny de la realitat on vivim; és possible que al teu TL hi tinguis concentrats el 80% de DUIguerrers de Catalunya, i ves a segons on i no et serviran el tallat fins que els hi ho repeteixis en cristià. Quan  tenim una balança desequilibrada, posar una pedreta a cada cantó no canvia res, a vegades cal forçar el problema a la gola de la gent perquè hi pensi ni que sigui mig minut al dia, sobretot si aquests problemes et queden lluny, lluny, lluny. Tot allò que trobem exagerat, excessiu i cridaner és l’empenta que fa que el tocino obès i mandrós que és la nostra societat arrossegui el cul uns centímetres endavant.

tumblr_my0snqGwnA1t01o5qo1_400

No ets ella

Avui vinc a avorrir a alguns i a crispar d’altres amb una de les meves reflexions sobre el #sisterhood aka feminisme. Podeu parar de llegir, o no, però jo ja us hauré avisat.

Podria escriure una trilogia sencera sobre com discrepo amb aquest feminisme sustentat en les pràctiques d’assemblea que tant abunda per aquí, igual que ho faig amb el feminisme de tupper sex i obsessionat amb el repartiment de feines domèstiques, també persistent. Però com que a poca gent li interessa què n’hagi de dir jo de tot això, em limitaré una petita qüestió, res, una tonteria que em desespera: parlar en femení.

Sóc una persona comprensiva i com a tal puc entendre el perquè d’aquesta moda, que en realitat va molt més enllà de la subversió d’una tradició lingüística que obliga el canvi al masculí només per una minoria. Cada “totes” pronunciat pel David Fernàndez és una punxada al cul del senyor confortable, aquell que troba motiu d’orgull el “estar fet a l’antiga” i que al tren necessita ocupar la meitat del teu seient per tenir prou espai per descansar els seus sants ous. Bé, d’entrada tot allò que sigui molèstia per aquests tipus em sembla bé. Ara, el problema ve quan a mi, com a dona i usuària dels pronoms en femení, m’esquitxa aquesta inconveniència. Al meu parer, gastar tantíssimes energies en una qüestió de llengua tan superficial és una pèrdua de temps; usar el plural del femení no és més que un eslògan, una rebequeria que de fet no fa més que facilitar la sàtira i el ridícul.

El plural del femení és un pegat que no arregla la violència que es segueix patint, les agressions diàries, grans o petites.

Parlar en femení no canviarà el fet que vulguis parlar per mi.

I és que aquest és un altre tema. Seria un error advocar per un feminisme de l’exclusivitat, però quan es decideix emprar el plural del femení simplement per fer visible un cert compromís amb la causa, s’ometen les especificitats del col·lectiu oprimit (quines paraulOTES WALA UNFOLLOW & BLOCK), i de retruc es dilueix el problema, amb el risc d’acabar ignorat. Quan veig cartells cridant a la lluita contra “l’agressió de les treballadores de l’empresa X” no sé si estem parlant d’un cas de sexisme, si aquestes “treballadores” estan sent víctimes de pràctiques masclistes o si es tracta d’un altre tema. És a dir: en rebotar-nos contra un problema lingüístic en caiem en un altre, que al meu parer, és igual de nociu. Els col·lectius o grups en situacions desfavorides tenen el dret i fins i tot la necessitat de crear els seus propis espais, o no? Tothom entendria que està fora de lloc que una persona blanca canti el “we can’t breath” a Ferguson, perquè de fet, they can. Per tant, quan algun cupaire clarament satisfet amb la seva identitat com a home (+1 per esforçar-te en no ser transfòbica) articula el seu discurs en femení, hauria de pensar que com a home no comparteix les problemàtiques que patim les dones i que aquesta lluita seva de consignes i rastes (rastes = apropiació cultural = racisme, per cert) està enterrant veus i experiències d’aquells específicament afectats pel patriarcat (STRIKE 2 lokaza t’estàs passant).

Captura de pantalla 2015-08-06 a les 23.40.13

Moon Pride

Com podeu imaginar, combatre les forces del mal en mini-faldilla és una de les petites coses de la vida que em fan tirar endevant.

La cosa encara es posa més lòca si es tracta de vàries noies combatent les forces del mal en mini-faldila en clars termes de #sisterhood.

I si a més hi afegim unes gotetes de desvergonyida cursileria i un barril de lesbianisme latent, el més provable és que em trobeu revolcant-me per terra d’emoció.

Els tendres anys de la meva infància van ser marcats per coses de gran significància com Sailor Moon; no és que jo triés créixer amb els models de l’absurd japonès, suposo que hi devia ser algú a tv3 que sàviament va decidir que era el millor per educar les noves generacions. Sigui com sigui, a mi em va agradar tant que vaig voler anar al Saló del Manga, amb uns 10 anys, vestida de Sailor Júpiter (edició de la qual destaco la visió d’una noia en roba interior peluda, orelles i cua de gat que mai sabré de què anava ni quina mena dibuixos mirava ella).

Saltant-nos uns quants capítols, en la foscor que va ser per mi el final de l’adolescència, anar-me topant amb imatges, gifs i vídeos de les marineres per tumblr em despertava certa tendresa. Sailor Moon era molt important per mi; podia ser de contingut simplot, nyonyo i reprovable des de totes les perspectives, però poder triar qui vols ser d’entre tants personatges identificables és tot un luxe. Jo de petita era bastant tradicional, i de cada pel·lícula o sèrie, el que volia i estava acostumada a ser era “la noia” (*cof cof* Principi de la Barrufeta *cof cof*) i puc assegurar que és molt més divertit quan les opcions no es limiten a l’Scarlett Johanson en roba ajustada combatent una invasió alien amb una pistoleta, la veritat.

Com és que s’ha explotat tant el tema? Les sailors són les (primeres?) magical girls per excel·lència, però tampoc és que sigui material de culte ni de l’animació ni de la literatura ni de res, i tot i així l’internet està ple de fanart on se les reinterpreta i escrits on es ressignifica el contingut de la sèrie (ahem). Sembla que tots aquells que ens ho vam empassar de petits l’hem fet créixer dins nostre, com de fet passa amb tots els records d’infància, però eh, si ho fa Marvel, per què no ho podem fer nosaltres?

Tota aquesta reflexió sociològico-freudiana agafada amb pinses havia de ser un precedent per comentar que la nova versió, Sailor Moon Crystal, ho peta força més que l’original. Per començar, l’opening sembla fet per algú que ha tragat molt Dragon Force i la lletra clarament ha estat feta pensant el l’#EMPOWERMENT de les jovenetes que ho veuran. Les noves tècniques d’animació fan que les escenes d’acció agafin certa essència supersaiyanesca; la història aquest cop segueix el manga, que inclou coses com l’Antifaç de Gala fent el paper d’inútil que només serveix de contrapunt romàntic (hm… de què em sona l’arquetip?), suicidis, hòsties i amistat.

O sigui que no sé, si un dia us sentiu aixafadets i voleu evitar la decepció de revisionar un dels originals i descobrir que de nen les coses es veuen totalment diferents, doncs mira. Per lo que és, ta bé.

My anaconda don’t

A story of hope and redemption.

A journey of self-acceptance.

Va ser l’any 2010, si no recordo malament, quan els pits em van emigrar al cul. Em trobava aleshores ja ben entrada a l’edat del gall d’indi, època que ens marca a tots com a persones i font d’infinits penediments, però si d’alguna cosa estava satisfeta era del meu bust. Quina il·lusió, l’expectativa de poder lluir regatera, i semblava que anava per tan bon camí! La meva concepció de bellesa femenina havia estat altament trastocada per masses hores de 3xl, i al final no va ser la Barbie sinó sèries com Love Hina que em van acabar d’estropellar del tot.

Doncs bé, que jo ja tenia tot l’armari configurat per destacar aquesta idea meva de feminitat, i de sobte va i em deixa el nòvio (un pobre noi que vaig tenir sis mesos sense ni deixar-lo tocar-me el genoll) PAM! I del disgust, tota aquesta voluptuositat en potència que tenia es va esfumar. Encara em pregunto què deuria passar; no és que fes l’estirada (encara l’espero), ni vaig deixar de menjar Big Macs, va passar així de sobte, sense avisar ni res. Com m’ho faria, per aconseguir que em venguessin cubates als Smile de Privat?

Va ser un moment de gran tristesa i molt difícil de portar en mig d’aquell festival d’hormones; la cosa va derivar en un auto-odi que va costar de matar (es podria dir que el fet de ser deixada per telèfon amb un “no hi ha res de tu que m’agradi” hi va tenir una mica a veure, que en aquells temps era molt fleuma). Vaig entrar en una dinàmica tragico-nihilista, vaig llençar els sostens, les samarretes escotades i les ajustades, vaig començar a evitar els miralls; segur que molts ja sabeu com va el tema. La cosa presentava més problemes pràctics del que sembla, havia de trobar ràpidament nous paràmetres en els quals eregirme com la reina del mambo, recuperar la tranquil·litat de viure com allò que et creus. Que no és tan fàcil construir de zero la concepció de la vàlua d’un mateix, eh? Que havia tragat molta princesa Disney, jo! Va arribar l’estiu i, pobreta de mi, vaig decidir comprar-me un bikini amb el sostenidor push-up, per quan les amigues fessin festes a la piscina (llavors encara tenia un grup d’amigues pijes prou consistent). Resulta que el rellenu era pràcticament una esponja, i només ficar-me a l’aigua, la cosa s’inflava de manera grotesca. Mala idea tot plegat.

En aquella època encara no m’havia introduït al maravellós món del feminazisme, i no en sabia res ni d’ #empowerment ni de #sisterhood, pensava que el meu propòsit era anar recollint l’aprovació alièna. Però un dia la cosa va canviar: talment com una prefiguració bíblica del fenòmen Kardashian, un dia, emprovant-me un vestit d’elegància qüestionable al Bershka, vaig descobrir el meu cul. Qui vol un parell de biberons penjant, dues masses de carn patosa, podent tenir un cul de múscul potent, força i poder tot plegat embotifarronat en uns Levis’ ? Ara veig el vídeo Anaconda de Nicki Minaj i m’entren ganes d’inflar-me a proteïnes i fer pilates; tinc un twerking més aviat propi d’en Gollum, però l’actitud #thick hi és.

Estimeu-vos i mireu de no fer-vos mal que només tenim un cos (DE MOMENT, jo confio en que aviat podré esdevenir cyborg, però). Encara que us calgui escoltar música merdosa i fer hores de teràpia davant un mirall. Ara agafeu-vos el colze i feu-vos-hi un petó.