Trastorn afectiu estacional

Caminava lent, quasi arrossegant els peus. La tardor li pesava i aquell octubre s’estava fent massa llarg pel seu gust. Al terra tot eren fulles mortes però mai en veia caure cap, ben bé com si algú les hi posés la nit abans, per decorar la seva passejada. Tenia ganes d’engrapar un arbre i remenar-lo amb totes les seves forces, per ràbia o per curiositat. Estaria bé veure morir alguna cosa, pensava, un record tebi en mig d’aquest fred putrefacte.

Però no s’aturava, anava fent sense aixecar la vista de l’asfalt, just per vigilar no trepitjar merda. A mitja tarda s’havia inventat que li calia una barra de pa (era molt convincent, a l’hora de trobar excuses per sortir de casa), i amb gran determinació s’havia posat les sabates, primer una i després l’altra. Potser en tornar es veuria amb cor per enfrontar-se a la dutxa, però tampoc sabia si realment li feia gaire falta, en el seu estat.

Al forn no hi havia pràcticament ningú, només la dependenta, que es mirava el mobil mig amagada darrere una plata de crusants. Era maca. Les restes d’acné li feien les galtes rosades, com pintada per Fragonard. La lluentor de la pantalla li brillava a les ninetes, tenia ulls vius i riallers. Deu portar lents i fan reflexe, es va dir amb una mica d’enveja. S’estava just a l’entrada de l’establiment per no cridar l’atenció mentre decidia què volia demanar. Pa. Aire. Estirar les cames. Fer com que vivia, segurament.

S’hi va estar uns 4 minuts, amb la dependenta que anava amunt i avall del mostrador, en absolut silenci. No em veu, va pensar, millor que no la molesti. Sortint de la botiga va anar directe al pas de zebra per variar una mica el camí de tornada, quan un cotxe familiar va passar a una velocitat excessiva, atravessant-li el tronc com una ventada. Imbècils.. no m’estranya com puja el jovent, amb pares així, va pensar mentre reprenia el pas.

Ai

La incomoditat és l’únic que em manté desperta. Pam. I així començo, tal qual, amb lletres de fluorescent. No és que vingui a fer-me el senyor, si ja fa setmanes contava als internets com baixo l’idil·li pastoral que és Vallcarca a cop de taló, carregant-me a mi i al violoncel, i ni esquinç ni relliscada, només dignitat. L’auto-paròdia és la meva marca, però el que dic té una base sincera: conscient o insconscient, sembla que defujo tota mena de comfort.

Deu sonar ridícul (i segurament ho és), advocar pel malestar d’una manera tan gratuïta i sense poder-ho justificar, una excusa com qualsevol altra per passar el diumenge. Però en parlo perquè vull, i perquè estic convençuda que no sóc l’única que s’hi troba. Em distrec una estona i em trobo estirant-me els pèls del braç, asfixio el polze dins el puny, em pessigo la cuixa i cargolo els peus. I m’agradaria poder dir-ne massoquisme, però precisament perquè el conec, sé que va per una altra banda. Es tracta d’un no poder estar, una angoixa invisible que s’escapa per sota el nas. És igual que sigui estirada sobre un roser o en un llit de núvol, el burxar només para quan no hi sóc. I com passa sovint, t’ho acabes fent teu i resulta estrany perdre-ho. L’inconvenient et dóna corporeitat: el contacte amb la pell, les durícies, les butllofes, tot serveix per recordar que ets. I no és tan dramàtic com sona. A l’institut, una companya xinesa m’explicava que si em feia mal el cap, havia de concentrar-me en el mal de panxa, i es pot dir que funciona. Els texans se’m claven a la cintura com una abraçada que m’encoratja a enllestir-ho tot, i què dius que era l’ansietat? Amb leggins, en canvi, em sento flotar i tot és relatiu, l’angoixa m’agafa desprevinguda, i em trobo rosegant-ne la superfície amb les ungles. No serveix de gaire viure en sabatilles quan existir t’és incòmode de totes maneres. Utopia i falses promeses que despisten. Patir, pateixo igual, i més que lluir, aprofito per reconfigurar tota la meva persona a través de l’estètica. Que tinc molt clars els meus conceptes i sé exactament quin angle ha de tenir el tirant del sosten perquè rellisqui per l’espatlla coincidint amb una caiguda d’ulls.

El concepte del xandall és una estafa. Les xancletes, una enganyifa, igual que el culotte. Jo vull un tanga que em parteixi l’ànima, uns botins de taló prou alt per poder recuperar el meu centre de gravetat. Besis.