Les noies kurdes

Des de fa uns mesos sembla que el conflicte entre el poble kurd i l’Estat Islàmic ha acabat cridant l’atenció de més d’un. Mai hauria pensat que m’atreviria a escriure sobre el tema però això no m’ho puc quedar a dins.

Les noies kurdes no són el símbol que falta en els vostres discursos ni la inspiració per un nou poema. No són l’oportuna excusa per publicar una crítica descafeïnada a la globalització i deixar clar ets moderadament anti-sistema. Les noies kurdes no són les Pussy Riot aixecant el puny fotogènicament. En la guerra no hi ha res més que desesperació, una mare no agafa una arma de foc per ser convertida en una icona; estem parlant d’una lluita real.

Les noies kurdes moren per la seva llibertat i maten per sobreviure. És un insult parlar de pacifisme a aquells els quals l’opressió els amenaça la vida. Destacar la bellesa d’unes noies que amb prou feines 19 anys acaben amb la seva vida abans de caure en mans del terror de l’enemic no sabria dir si és insult o burla. Quina mena de feminisme pot convertir les noies que ara mateix moren per una defensa desesperada, en màrtirs per estampar samarretes? Com podem parlar de solidarització després de seure còmodes en la butaca, posar-nos les ulleres de poeta i deshumanitzar el seu patiment per fer-lo objecte d’una anàlisi estètica? No estem parlant dels personatges oblidats d’una llegenda, sinó de gent que perd la vida ara mateix.

N’hi ha que s’omplen la boca amb el tema per fer gala d’enginy i retòrica fins a oblidar-se del respecte, sembla que s’han quedat en el feminisme dels articles i els pronoms i ja no recorden què és lluitar per necessitat.

My anaconda don’t

A story of hope and redemption.

A journey of self-acceptance.

Va ser l’any 2010, si no recordo malament, quan els pits em van emigrar al cul. Em trobava aleshores ja ben entrada a l’edat del gall d’indi, època que ens marca a tots com a persones i font d’infinits penediments, però si d’alguna cosa estava satisfeta era del meu bust. Quina il·lusió, l’expectativa de poder lluir regatera, i semblava que anava per tan bon camí! La meva concepció de bellesa femenina havia estat altament trastocada per masses hores de 3xl, i al final no va ser la Barbie sinó sèries com Love Hina que em van acabar d’estropellar del tot.

Doncs bé, que jo ja tenia tot l’armari configurat per destacar aquesta idea meva de feminitat, i de sobte va i em deixa el nòvio (un pobre noi que vaig tenir sis mesos sense ni deixar-lo tocar-me el genoll) PAM! I del disgust, tota aquesta voluptuositat en potència que tenia es va esfumar. Encara em pregunto què deuria passar; no és que fes l’estirada (encara l’espero), ni vaig deixar de menjar Big Macs, va passar així de sobte, sense avisar ni res. Com m’ho faria, per aconseguir que em venguessin cubates als Smile de Privat?

Va ser un moment de gran tristesa i molt difícil de portar en mig d’aquell festival d’hormones; la cosa va derivar en un auto-odi que va costar de matar (es podria dir que el fet de ser deixada per telèfon amb un “no hi ha res de tu que m’agradi” hi va tenir una mica a veure, que en aquells temps era molt fleuma). Vaig entrar en una dinàmica tragico-nihilista, vaig llençar els sostens, les samarretes escotades i les ajustades, vaig començar a evitar els miralls; segur que molts ja sabeu com va el tema. La cosa presentava més problemes pràctics del que sembla, havia de trobar ràpidament nous paràmetres en els quals eregirme com la reina del mambo, recuperar la tranquil·litat de viure com allò que et creus. Que no és tan fàcil construir de zero la concepció de la vàlua d’un mateix, eh? Que havia tragat molta princesa Disney, jo! Va arribar l’estiu i, pobreta de mi, vaig decidir comprar-me un bikini amb el sostenidor push-up, per quan les amigues fessin festes a la piscina (llavors encara tenia un grup d’amigues pijes prou consistent). Resulta que el rellenu era pràcticament una esponja, i només ficar-me a l’aigua, la cosa s’inflava de manera grotesca. Mala idea tot plegat.

En aquella època encara no m’havia introduït al maravellós món del feminazisme, i no en sabia res ni d’ #empowerment ni de #sisterhood, pensava que el meu propòsit era anar recollint l’aprovació alièna. Però un dia la cosa va canviar: talment com una prefiguració bíblica del fenòmen Kardashian, un dia, emprovant-me un vestit d’elegància qüestionable al Bershka, vaig descobrir el meu cul. Qui vol un parell de biberons penjant, dues masses de carn patosa, podent tenir un cul de múscul potent, força i poder tot plegat embotifarronat en uns Levis’ ? Ara veig el vídeo Anaconda de Nicki Minaj i m’entren ganes d’inflar-me a proteïnes i fer pilates; tinc un twerking més aviat propi d’en Gollum, però l’actitud #thick hi és.

Estimeu-vos i mireu de no fer-vos mal que només tenim un cos (DE MOMENT, jo confio en que aviat podré esdevenir cyborg, però). Encara que us calgui escoltar música merdosa i fer hores de teràpia davant un mirall. Ara agafeu-vos el colze i feu-vos-hi un petó.

 

Som gent pacífica i no ens agrada cridar!

Amb els meus 20 anys ara mateix hauria d’estar mantenint la lluita des d’una tenda a Plaça Catalunya. No sé ben bé què s’hi fa, de fet, a més d’una pressió que considero important, però que mai acaba d’arribar la magnitud necessària per acomplir la seva funció. És com un peix que es mossega la cua: la idea és bona, però cal més gent perquè es materialitzi. En aquestes qüestions es necessita un punt d’agressivitat per fer-ho tirar endevant quan cal alguna empenta, però no es n’hi ha prou amb quatre gats.

Sempre he trobat a faltar certa heroicitat en aquest procés nostre, la imatge d’un jove responent a l’atac que veig repetint-se en tots els altres moviments, fins i tot per la defensa d’un esplai okupa.

A poc a poc i bona lletra, que diuen. És natural que a partir de certes edats es deixin de romantitzar energumismes vàris, i de fet, qui pot negar la legimitat de la veu d’aquell que no ha trencat mai un plat? Però a mi tot aquest pacifisme m’inquieta, ningú ha dedicat mai cap oda als herois del civisme! Sóc jove i cursilera, la il·lusió encara em mou, però de moment dins el meu full de ruta només hi ha escriure entrades a un blog mentre bec te comfortablement ajaguda al meu llit. Bé, què hi farem, si hem de canalitzar la nostra ràbia fent grans estelades amb espelmes. Potser 300 anys són masses per mantenir l’esperit. Al cap i a la fi, ja no som els fills que busquen venjança sinó els néts que avancen confiats cap a una utopia; seria estúpid comparar-ho amb Ferguson o Hong Kong.

Ho entenc, no es vol espantar a ningú, la pròpia idea d’una secessió ja sona prou eixelebrada; només faltem el col·lectiu d’estudiants arreglant-nos les rastes pel terra de la Plaça Catalunya preparant-nos per quan haguem de començar a cremar coses. Però, de veritat pretenem enfrontar-nos a l’status quo deixant de banda la possibilitat de confrontació? Arribarà un moment que s’haurà de canviar de to, la reivindicació deixarà de ser excusa per xocolatades i tornarà a ser el que era, una lluita per necessitat, que no és ni maca ni còmode. Si no en som conscients hi toparem de morros i tot seran corredisses per tornar a casa, així que podriem deixar de mirar per sobre l’espatlla aquelles les iniciatives que no vinguin de l’ANC.

De moment seré bona, encabiré el 9N a algún lloc del meu nom i em comformaré amb dur el Rebel de Mac en les ocasions assenyalades, quan parli Junqueras o quan hagi de pensar un tuit indepe amb ganxo, posant així el meu granet de moderada combativitat en aquest poble unit, alegre i daixonsis.