Com podeu imaginar, combatre les forces del mal en mini-faldilla és una de les petites coses de la vida que em fan tirar endevant.
La cosa encara es posa més lòca si es tracta de vàries noies combatent les forces del mal en mini-faldila en clars termes de #sisterhood.
I si a més hi afegim unes gotetes de desvergonyida cursileria i un barril de lesbianisme latent, el més provable és que em trobeu revolcant-me per terra d’emoció.
Els tendres anys de la meva infància van ser marcats per coses de gran significància com Sailor Moon; no és que jo triés créixer amb els models de l’absurd japonès, suposo que hi devia ser algú a tv3 que sàviament va decidir que era el millor per educar les noves generacions. Sigui com sigui, a mi em va agradar tant que vaig voler anar al Saló del Manga, amb uns 10 anys, vestida de Sailor Júpiter (edició de la qual destaco la visió d’una noia en roba interior peluda, orelles i cua de gat que mai sabré de què anava ni quina mena dibuixos mirava ella).
Saltant-nos uns quants capítols, en la foscor que va ser per mi el final de l’adolescència, anar-me topant amb imatges, gifs i vídeos de les marineres per tumblr em despertava certa tendresa. Sailor Moon era molt important per mi; podia ser de contingut simplot, nyonyo i reprovable des de totes les perspectives, però poder triar qui vols ser d’entre tants personatges identificables és tot un luxe. Jo de petita era bastant tradicional, i de cada pel·lícula o sèrie, el que volia i estava acostumada a ser era “la noia” (*cof cof* Principi de la Barrufeta *cof cof*) i puc assegurar que és molt més divertit quan les opcions no es limiten a l’Scarlett Johanson en roba ajustada combatent una invasió alien amb una pistoleta, la veritat.
Com és que s’ha explotat tant el tema? Les sailors són les (primeres?) magical girls per excel·lència, però tampoc és que sigui material de culte ni de l’animació ni de la literatura ni de res, i tot i així l’internet està ple de fanart on se les reinterpreta i escrits on es ressignifica el contingut de la sèrie (ahem). Sembla que tots aquells que ens ho vam empassar de petits l’hem fet créixer dins nostre, com de fet passa amb tots els records d’infància, però eh, si ho fa Marvel, per què no ho podem fer nosaltres?
Tota aquesta reflexió sociològico-freudiana agafada amb pinses havia de ser un precedent per comentar que la nova versió, Sailor Moon Crystal, ho peta força més que l’original. Per començar, l’opening sembla fet per algú que ha tragat molt Dragon Force i la lletra clarament ha estat feta pensant el l’#EMPOWERMENT de les jovenetes que ho veuran. Les noves tècniques d’animació fan que les escenes d’acció agafin certa essència supersaiyanesca; la història aquest cop segueix el manga, que inclou coses com l’Antifaç de Gala fent el paper d’inútil que només serveix de contrapunt romàntic (hm… de què em sona l’arquetip?), suicidis, hòsties i amistat.
O sigui que no sé, si un dia us sentiu aixafadets i voleu evitar la decepció de revisionar un dels originals i descobrir que de nen les coses es veuen totalment diferents, doncs mira. Per lo que és, ta bé.
txupatxups 