El bany

Pintallavis color vi o millor carmesí?

“Si ho fem, fem-ho bé”, s’havia dit. Era l’únic punt que li faltava per concretar, la resta ho tenia enllestit de feia dies. Tot preparat, meticulosament endreçat, el mirall impecable, les rajoles que brillaven sota la decadència del fluorescent.

El bany, sense bombolles, amb unes sals de lavanda just per enterbolir l’aigua de tons pastel, que vés a saber com quedaria posada, si se l’havia de trobar algú. Perquè havia practicat, però no estava segura de poder mantenir la pose.

La música també era un tema delicat. Sonaria des de l’habitació del costat, que quedés una mica lluny, per no distreure. Era important que no xoqués amb el ritme de l’aixeta rajant. Una balada? Massa tòpic, què queda de melancòlic en una música grapejada per les fantasies de tothom? Havia considerat el jazz, però sabia que aquest arrossegar ritmes i estirar cromatismes no feia per la situació. Volia ser bonica, però no sensual, res que es pogués tocar, inconscient, al cap i a la fi, inexistent. De clàssica no en sabia massa, però sentia que podria fer un bon quadre. Música de fons, com a les películes, no? Havia passat uns dies repassant totes les òperes romàntiques que podia recordar, comparant personatges, intentant trobar una ària que la pogués representar. Volia ser Mimí, volia ser Carmen? Li semblaven totes igual de boniques, però sentia que encara no quedaven prou lluny, podia palpar les seves paraules, el seu mal, i així no es pot desapareixer com cal. Sort d’Spotify, que remenant llistes va topar amb Bach i la seva Chaconne. “Quin nom més lleig”, havia pensat. Però se l’escoltava i li semblava que tot al seu voltant es tornava aire, i podia imaginar que tractava sobre les nebuloses de l’espai, tot trascendència i alhora tot no res. Els buits del violí sol l’omplien i la feien oblidar.

La roba escampada d’una manera molt calculada pel terra del lavabo, esquitxant de blau i de gris i de lila el blanc odiós. A la pica, unes pinzellades daurades, aquelles arrecades que mai s’havia posat però que feien maco i brillaven, com si ella hagués estat qui sap què.

Encarada al mirall, va sospirar mentre es pintava els llavis amb el color vi. Havia triat bé, i per la textura estava prou segura que seria resistent a l’aigua. Va agafar la fulla d’afaitar que tenia preparada a l’armariet, sentint amb plaer estrany com se li clavava a les puntes dels dits. “Perfecte, sí”, es va dir.

La banyera estava pràcticament llesta, va ajustar la porta i es va preparar per entrar-hi, o per marxar, que podries dir. Mentre de fons sonava un cercle de quintes barroc, va apropar-se al seu reflex, per despedir-se, potser. Però, ai! quina mala sort, que just al costat dret del seu nasset hi va copsar un granot, lleig i vermell. Com no se n’havia adonat?

Ràpidament, sense pensar-ho, va començar a endreçar l’escena.

“Hauré de morir un altre dia”, es va dir, contrariada, mentre sortia cap la farmàcia a buscar alguna potinga de La Roche Posay.