Push push push up

Recordo els meus primers sostens, color blau cel, elàstics, sense metall ni forma. Si no fos per l’excés de llacets podria haver estat un top de gimnàs, però la càrrega simbòlica pesava més que tots els mitjons suats d’aquest món. “Una altra doneta entre nosaltres”, va dir la dependenta mentre els cobrava. Somreia sincera eixamplant l’aura de borrissol maquillat de les seves galtes, com un préssec maternal.

Per mi, aquell tros de tela no tenia més funció que la d’escenificar la vergonya de la vida adulta. Asseguda al pati em mirava les altres nenes: “jo, companyes, conec el secret de la feminitat, el món dels grans, seieu i us ho explicaré”. Òbviament no en tenia ni idea del desig ni de la finalitat de l’atractiu, però vaig assumir la sexualització com un pas determinant i necessari pel ser dona. Al cap i a la fi, tot es redueix a l’estètica, a jugar i a imitar. Quins models té una nena de 12 anys? Aviat vaig canviar el top per uns push-up monstruosos que farien empetitir l’armadura de Xena La Princesa Guerrera. Vist amb perspectiva resulta ridícul i fins i tot graciós; quina necessitat tenia, als quinze anys, de disfressar-me de fertilitat, de fingir capacitat i predisposició a alletar hereus i bastards per anar a passar una tarda al Mataró Park? D’on sortia, la pressa per créixer? Per què aquest interès en prendre part d’un joc sense poder-hi participar? Parlo sempre de la meva experiència però crec que és aplicable al que veiem al nostre voltant: internet va ple de bromes sobre les nenes que es vesteixen com putes, de com antanyo es jugava a nines i ara en canvi practiquen el gosseig, que si ja no mengen xuxes, només mengen poEtc i etc. Ens desentenem de la sexualització prematura, en fem burla a estones i, quan convé, hi trobem el recurs ideal per vilificar a les víctimes d’abús. La mostra més esgarrifosa d’això la viu potser en les representacions de Lolites de l’imaginari col·lectiu: de la narració d’una obsessió, segrest i violació en treiem només l’arquetip de nena hipersexual, adoptem i normalitzem el punt de vista de l’agressor H.H., una altra forma de male gaze. En fer-ho com a públic impregnem la societat d’aquest pensament, que d’una forma o altra acabarà absorvit per nenes convençudes de l’haver de ser desitjades molt abans de saber què fer del propi desig, associant-ho a una forma validació.

Ara, adulta i entera, tinc la llenceria per un dels meus capritxos prefrerits. M’agrada en mi, m’agrada en altres, em revolco en eròtica i estètica. Vull pensar que m’he format un gust al marge de les expectatives alienes i que he deixat de veure’m a través dels ulls d’un tercer, però com sol passar en aquesta vida, mai ho sabrem del cert. Seguint amb el tema #empowerment, resulta que hi ha un corrent que aposta per la reivindicació de la pròpia sexualitat com a forma d’alliberament, que de fet és el centre del debat Porno vs. Feminisme que ha voltat per tw aquests dies. És renovador veure intervencions en la cultura pop que ajuden a que es perdi l’estigma i la vergonya que ens forçava a una actitud passiva, sempre en veu baixa i a petició d’algú altre.  Tot i això, no hem d’oblidar la base de la qual partim, que no és un camp pla. Es fa difícil reclamar el propi caràcter sexual quan aquest passa automàticament a ser objecte per una mà externa, sense consentiment. El sexe lèsbic, l’espai no-mixte original, ha acabat sent fetixitzat des de fora i és avui una de les fantasies més comunes entre l’home mitjà, ni això queda. Què hem de fer? Renunciar a una part de la naturalesa humana seria perdre, però cada pit que celebrem corre el perill de ser descontextualitzat i reinterpretat per un plaer aliè i capitalitzat a costa nostra. No parlo d’actituds individuals, sinó d’un estandard que perpetua la impossibilitat de ser subjecte sexual, limitant-nos al rol d’objecte no actiu, molt relacionat amb la rape culture, de fet. La noia del cartell d’Intimissimi no em mira a mi, possible compradora, sinó que m’esnenya a seduir fent-me testimoni de la relació que s’estableix amb un tercer, L’Home. No ofereix sexualitat sinó que em mostra vies de sexualització a 12’99€ .

Però què ens quedarem, amb l’ou o la gallina?

 

Ai

La incomoditat és l’únic que em manté desperta. Pam. I així començo, tal qual, amb lletres de fluorescent. No és que vingui a fer-me el senyor, si ja fa setmanes contava als internets com baixo l’idil·li pastoral que és Vallcarca a cop de taló, carregant-me a mi i al violoncel, i ni esquinç ni relliscada, només dignitat. L’auto-paròdia és la meva marca, però el que dic té una base sincera: conscient o insconscient, sembla que defujo tota mena de comfort.

Deu sonar ridícul (i segurament ho és), advocar pel malestar d’una manera tan gratuïta i sense poder-ho justificar, una excusa com qualsevol altra per passar el diumenge. Però en parlo perquè vull, i perquè estic convençuda que no sóc l’única que s’hi troba. Em distrec una estona i em trobo estirant-me els pèls del braç, asfixio el polze dins el puny, em pessigo la cuixa i cargolo els peus. I m’agradaria poder dir-ne massoquisme, però precisament perquè el conec, sé que va per una altra banda. Es tracta d’un no poder estar, una angoixa invisible que s’escapa per sota el nas. És igual que sigui estirada sobre un roser o en un llit de núvol, el burxar només para quan no hi sóc. I com passa sovint, t’ho acabes fent teu i resulta estrany perdre-ho. L’inconvenient et dóna corporeitat: el contacte amb la pell, les durícies, les butllofes, tot serveix per recordar que ets. I no és tan dramàtic com sona. A l’institut, una companya xinesa m’explicava que si em feia mal el cap, havia de concentrar-me en el mal de panxa, i es pot dir que funciona. Els texans se’m claven a la cintura com una abraçada que m’encoratja a enllestir-ho tot, i què dius que era l’ansietat? Amb leggins, en canvi, em sento flotar i tot és relatiu, l’angoixa m’agafa desprevinguda, i em trobo rosegant-ne la superfície amb les ungles. No serveix de gaire viure en sabatilles quan existir t’és incòmode de totes maneres. Utopia i falses promeses que despisten. Patir, pateixo igual, i més que lluir, aprofito per reconfigurar tota la meva persona a través de l’estètica. Que tinc molt clars els meus conceptes i sé exactament quin angle ha de tenir el tirant del sosten perquè rellisqui per l’espatlla coincidint amb una caiguda d’ulls.

El concepte del xandall és una estafa. Les xancletes, una enganyifa, igual que el culotte. Jo vull un tanga que em parteixi l’ànima, uns botins de taló prou alt per poder recuperar el meu centre de gravetat. Besis.

 

Banksy i la teoria

Avui parlem de Banksy

Què en valorem, que el fa tan especial? La tècnica? L’estil? Molts no dubtarien en destacar-ne el contingut, punyent i rebel, alhora que alguns crítics apunten que, en el seu cas, la idea és el medi i l’objecte l’expressió. I és que, tot i tractar-se d’un estil altament figurativista, el missatge darrere el mural tendeix a ser abstracte i heterogeni, buit.

Què vol dir això? Diguem-ne que com a artista-polític es queda en bleh. No és que sigui un autor mediòcre, però sap molt bé el que es fa. La clau en les seves obres és l’establiment d’una connexió efectiva amb l’espectador, just venint d’un segle on aquesta s’ha anat perdent (començant per l’abstracció i acabant amb conceptualismes). Com a llenguatge, l’art té una capacitat de comunicació que alhora només es dóna si emissor i receptor comparteixen uns codis, de manera que només comprendrem aquells elements que reconeguem en la nostra realitat. Amb el procés meta-artístic emprès a finals de s.XX, l’espectador deixa de trobar símbols familiars en les obres d’art, cosa que acaba provocant la separació definitiva del “gran art” de la cultura dominant.

Veient un Banksy, com a espectadors ens topem amb una imatge que ens crida, que ens fa partíceps, qualitat clau en la producció cultural del capitalisme avançat segons Baudrillard; la sensació de participació, control i domini en les experiències artístiques, essent l’art un producte al teu servei. Banksy proposa un joc mental que es recolza en elements de la cultura dominant reconeixibles per tothom. El ganxo es troba en el nivell de complexitat amb que presenta un missatge simplista; treballa usant símbols de la cultura mainstream (Disney, Hollywood, McDonald’s…) en contraposicions, ironia i descontextualitzacions, que de fet, són els mateixos quatre punts en que es basava el Pop Art. Segurament quan pensem en l’art dels 60 ens ve al cap Warhol i la seva Factory, la desvirtualització de l’art i la introducció d’elements de la “baixa cultura” (que alhora és el que va fer Duchamp amb el Dada 40 anys abans, però res, tot molt nou); una part del Pop Art americà va buscar sempre suggerir un missatge de burla, una crítica desinflada (aprecieu, per favor, aquest guinyo a les escultures d’Oldenburg) a la societat de consum, més o menys al nivell de l’anònim en qüestió.

Si bé és veritat que en Banksy podriem trobar una significació un tant més política, el que fa no deixa de ser una recreació intel·lectual per l’espectador; el divertiment rau en identificar símbols i xocs de conceptes més que en la denúncia o activisme. El públic s’enfronta a l’obra i es veu recompensat en aquesta capacitat d’interactuar amb l’art, que li és proper. Vivim en una societat formada per un constant reciclatge cultural, com apunta Jameson, que es basa en la complaença de l’espectador en reconèixer símbols ja assimilats. Per a que això passi, es crea una subcultura totalment prevista, que repeteix consignes revolucionàries una i altra vegada, assegurant així la possibilitat de capitalitzar tota rebel·lia real. Al cap i a la fi, el missatge que presenten les seves obres és tan obert i abstracte, que és difícil de no compartir.

M’explico: Banksy encarna una mena de contra-cultura “en general”. Les seves obres fan una crítica al sistema sense concreció ni risc, que es podria resumir en “el capitalisme no mola”. Quina mena de denúncia en queda, treient-ne el component artístic? Ja he comentat que la ironia és un element clau en les seves obres; el distanciament i abstracció a l’hora de tractar problemes de la nostra societat són força freqüents ja de fa anys, no només en l’art, sinó en qualsevol forma d’expressió contemporània. Aquesta actitud assegura a aquells qui en participen d’una noció de consciència, quasi com una redempció, fenòmen estudiat com a Interpassivitat per Pfaller, que explica la necessitat prevista d’un anti-capitalisme dins del sistema capitalista, que no només no impedeix la seva perpetuació sinó que l’alimenta. Això està possibilitat, segons autors com Zizek o Bidou, per una concepció del sistema vigent com a l’única alternativa, l’opció menys dolenta de la qual acceptem totes les tares com a un mal inevitable que hem d’intentar paliar com a individuals mitjançant la bondat, la caritat i similars. El convenciment que no hi ha alternativa implica la necessitat de mostrar-nos conscients d’aquests problemes, com una mena de redempció per a poder seguir actuant dins el sistema. Segons Zizek, podriem parlar d’una ideologia del cinisme que utilitza aquest distanciament irònic per aïllar-se de les estructures de poder rebutjades, alhora considerades imbatibles, cegant-nos així per a poder seguir participant-hi.

Aquesta comoditat ideològica propicia una gran permeabilitat en l’art de Banksy, que arriba a ser apreciat per totes les classes, permès per les autoritats i encoratjat pels mercats. Algunes crítiques es centren en el fet que l’artista s’ha apropiat d’un espai tradicionalment destinat a la cultura marginal, l’art urbà o graffiti, per acabar treballant per la gratificació dels sectors més privilegiats.

Per molt irònic que sembli, Banksy és ara la marca que representa una rebel·lia atractiva, sarcàstica i moderna, assolible per tothom. És igual de quina mida sigui el mural o que no ens digui res de nou, la seva firma ha adquirit un valor. I és que, com ha passat absolutament amb tots els moviments anti-artístics al llarg de la història, el món de l’art (el mercat, els crítics, les institucions o el sistema, digueu-li com volgueu) s’ha acabat apropiant d’aquesta actitud. Va passar amb Duchamp, amb el Pop Art, Post-minimalisme i Povera, Land Art i conceptualismes. Però recordem, això es dóna només quan hi ha una certa distància, quan no hi ha perill real, quan hi ha més art que política.

I com a artista, també buenu, però això ho deixarem per un altre dia.

De discriminació positiva

Tret d’alguns casos en particular, m’atreviria a dir que tots els intrèpids navegants de l’internet som humans, i com a tals, tendim a actituds poc pràctiques per a l’avenç de la societat. No em refereixo a l’estupidesa, manca de lògica o curtositat de mires de molts, que aquí hem vingut a jugar i mai a insultar, però tot i així, sí que es podria parlar un cert egocentrisme a l’hora de processar noves i velles informacions. Com sabeu, la xarxa és una eina fantàstica per tractar, treballar i desenvolupar aquells temes referents a la discriminació a través de la denuncia, educació i difusió de maneres molt més efectives que les de l’1.0, essent la via dominant per aquesta mena d’activisme. Tal concentració d’esforços online fa que acabem tenint la sensació que es tracta d’una actitud dominant, que hi ha masses reivindicacions, que sonen massa fort i que potser no n’hi ha per tant, i ves si resulta que ens passarem d’estirar i, Déu no ho vulgui, un dia s’acabarà per capgirar el món. Fa poc veia a FB una amiga que es queixava de Les Feministes, i com el programa Som Dones havia augmentat un 108% el seu odi contra el moviment. “Són unes pesades”, diu. “Si tv3 emetés un programa anomenat Som Homes, tothom hi estaria en contra”. Ah, amiga! La cosa és que no cal que tingui aquest títol per a que una gran majoria de les experiències i veus que ens arriben pels mitjans siguin, de fet, exclusivament masculines. Jo particularment no l’he vist, així que no estaria bé dir que em fa una certa vergonyeta o que trobo que seria més efectiu mirar de diversificar entrevistats i debatents en programes d’actualitat abans que esgarrapar un espai aïllat en un canal que no mira ningú per poder dormir sentint-nos justos i tranquils, PERÒ BÉ. Com a subjectes, és natural que tinguem certa propensió al “DONCS JO”, i que el primer que fem quan se’ns planteja un problema és aplicar-lo a la nostra experiència, adonant-nos tot seguit que no ens hi identifiquem. El que m’empeny a escriure aquesta parrafada és que l’acció conseqüent és en molts casos invalidar la problemàtica plantejada, que no deixa de ser, de fet, l’experiència d’algú altre a qui estem negant la veu. És aleshores quan ens trobem comentant en una publicació on ningú ens hi ha cridat amb un DONCS JO JA ESTIC ALLIBERADA, PORTO 8 ANYS D’IGUALTAT TOTAL A VEURE SI CALLEU D’UNA VEGADA PESADES QUI US HA DEIXAT SORTIR DE LA CUINA. Tenim la sort de viure en un context on podem passar sense haver de plantejar-nos si és que patim alguna mena d’agressió, però això no vol que per la resta de món sigui igual. “Jo no sóc homòfob”, em pots dir, orgullós, “no tinc cap problema amb gays o lesbianes, però crec que el que fan és auto-discriminar-se, amb tot això del pride i els bars exclusius. Si vols igualtat, has de socialitzar com a igual”. Potser, a més d’una galeta per tenir la decència de respectar les vides dels altres, se t’hauria de donar alguna mena d’explicació sobre el tema: Amb afirmacions d’aquest tipus, el que es demostra és una gran falta de comprensió i solidaritat per aquells que es troben en societats, països, famílies o cercles menys tolerants que tu. De fet, si tu has arribat a declarar-te tolerant, és per la feina feta d’anys enrere; els prejudicis i l’odi no s’esfumen només pel pas del temps, i és la innacció que pot portar-los a arrelar més profundament. Per altra banda, no estaria de més tenir en compte que els espais d’exclusivitat van ser creats per seguretat, fugint d’una intolerància generalitzada, i si s’ha pogut progressar, ha estat gràcies a la possibilitat d’actuar des d’aquests. Així només puc trobar tres raons per les quals se’ns escapa la bilis cada cop que veiem un missatge de denúncia a la xarxa:

1. Sóc conscient dels beneficis de meva posició i tinc tant de sentit de la propietat com caspa // No vull que el col·lectiu X acabi tractant-me com els estic tractant jo a ells.
2. En general estic bé, però tinc una deficiència ocular i només em miro el melic. Segurament hauria de buscar “empatia” al diccionari.
3. Si mentre l’amo em fot coçes me les apanyo per netejar-li la bota, segur que ho tindrà en compte!!

Si les condicions són desiguals d’entrada, cal compensar-les, i és per això que a vegades podem trobar que es concentren masses esforços en un col·lectiu discriminat, i pensem que més aviat està sent afavorit. Hem de recordar que l’internet no és representatiu ni de lluny de la realitat on vivim; és possible que al teu TL hi tinguis concentrats el 80% de DUIguerrers de Catalunya, i ves a segons on i no et serviran el tallat fins que els hi ho repeteixis en cristià. Quan  tenim una balança desequilibrada, posar una pedreta a cada cantó no canvia res, a vegades cal forçar el problema a la gola de la gent perquè hi pensi ni que sigui mig minut al dia, sobretot si aquests problemes et queden lluny, lluny, lluny. Tot allò que trobem exagerat, excessiu i cridaner és l’empenta que fa que el tocino obès i mandrós que és la nostra societat arrossegui el cul uns centímetres endavant.