Lil Mama – Lip Gloss (2007)
Algun cop m’han dit que és la contradicció el que crea interès en les persones, que cal conflicte com cal pebre a l’alvocat. Quan et dediques a cercar el Bé i la superioritat moral, però, això dels grisos sembla que no està massa ben vist, i és divertit com acabem acceptant tombarelles i dobles mortals en la justificació per evitar el dubte.
Empoderar-se pot ser difícil (sobretot sense l’últim disc de la Beyoncé, subscripció a Tidal inclosa), però al meu parer deconstruir-se ho és més. I perdoneu que em serveixi de l’argot, però ja que hi som, empastifem-nos.
En els feminismes, el tema estètic acostuma a ser font de conflicte, o almenys de confusió. Rebutgem la pressió estètica, la representació de la dona en aquesta nostra cultura occidental, la feminitat imposada i els sostens, i després anem i fem pintades de “Dona bonica és la que lluita” (bonica per a qui? és aquesta qualitat la que m’ha de convèncer per lluitar? Revolucionària male gaze?). Se’ns escapa aquest voler trencar tòpics, comercialitzar una cara més amable del nostre “isme” i acabem buscant seduir el detractor, mostrant que, malgrat lliures, seguirem sent consumibles al seu gust. Estratègicament no està tan malament: l’èpica beu de l’estètica (sigui quina sigui aquesta), i cal combatre d’alguna manera els arguments que porten segles desacreditant-nos (que si lletges, que si odia-homes, que si insatisfetes…). Com més siguem, millor, però ves que no acabem enquistant allò que en principi rebutjàvem. Durant els últims anys, pels mars de l’internet, predominantment americans, apunto, he vist circular posts, textos i redaccions parlant de com el maquillatge i tot el seu món es transforma en una eina feminista en les mans adequades. Expliquen com no s’arreglen per ningú més que per elles mateixes, i que l’eyeliner els dóna un poder indiscutible. Bueno, a veure.
El meu romanç amb la cosmètica ve de lluny. Vaig comprar el meu primer tub de lipgloss als 12 anys, una miniatura de plàstic que podies dur penjada del mòbil. Era de color cirera amb molta, molta purpurina, una mica mentolat per irritar els llavis i provocar inflor (ai, els 2000 <3). Amb 15 em vaig acostumar a dur sempre un llapis de kohl negre a la motxilla, i cada tres classes anava al lavabo a fer-me la ratlla, metxero en mà. A partir d’aquí, vaig anar afegint elements, passos i ingredients al meu “arreglar-me”, sempre vigilant molt de no passar-me i acabar pecant visiblement de vanitat. Més que tapar o dissimular, el que jo he buscat sempre és projectar una imatge concreta, reproduir un caràcter que potser em seria difícil d’emular sense dur els morros color borgonya. Es podria dir que buscava treure’n seguretat? Confiança? Òbviament, i què és, sinó, empoderar? Així disfressada trobo una força que en mi mateixa no sento. Imitant l’aspecte de figures que admiro puc arribar a admirar-me a mi mateixa. I així, anar fent. Però, per què em cal tota aquesta potingueria a la cara, per sentir-me Dona, Forta i Capaç? Poques vegades surto de casa sense absolutament res (siguin ulls, pell o llavis), especialment si sé que m’he de trobar algú, i cal acceptar que això ve d’una inseguretat assimilada fins i tot abans de la pubertat. Empoderar en aquest cas podria ser equiparable a la concepció de la pròpia validesa, i ens hem de preguntar per què necessitem alterar-nos per sentir-nos vàlids. És cert que el maquillatge té un component artístic o creatiu, que s’ha format un univers totalment al marge del gust de l’espectador (home heterosexual, l’estàndard, el consumidor), un espai que es retroalimenta i que fa olor de vainilla, maduixes i tangues recent planxats. Hem deixat enrere la tendència del no-makeup makeup per llençar-nos de cap al contour i als il·luminadors, canviem bellesa natural per #teamfake. No m’atreviria a dir que hem deixat de veure’ns a través dels ulls de l’home, però sembla que els preceptes comencen a canviar. Tot i així, seguim parlant d’unes formules molt estrictes que determinen què és bell en tant que validesa. Més o menys lluny de l’extrem, juguem sempre amb l’atractiu. La lletjor no és concebible i no hi ha experimentació ni originalitat, i és per això que el component creatiu i de metamorfosi no té prou pes per aïllar la pràctica dels seus orígens en l’opressióTM. En el moment que no hi ha llibertat a l’hora d’escollir si participar-hi, encara que després te n’independitzis, en el moment que aquesta pràctica comença sempre buscant adequació com a, no es pot parlar d’empoderament. És cert que hi ha casos concrets de dones que ni es pinten ni mai es pintaran, però això no treu que a nivell general no siguem bombardejades constantment amb persuasions més o menys violentes per ser boniques, atractives i consumibles. És veritat que en casos individuals podem trobar el fet de pinar-se com una victòria sobre un entorn restirctiu, que força a la modèstia i a la negació del jo. En tot això, el color pot ser un alliberament, clar, però no hem d’oblidar mai de mirar de més lluny.
Jo segueixo pintant-me, invertint temps i diners en una indústria basada en la meva pròpia explotació. I és que, menjades d’olla apart, la vida resulta força més fàcil deixan-te empoderar, per molt que sigui de boquilla, i encara més per tot aquell que se surt dels cànons de bellesa que predominen a occident (blanca, cis, prima, etc…), el maquillatge pot arribar a ser fins i tot una ajuda pel dia a dia (aquesta noia ho explica molt bé: x) . En sóc crítica però m’ho passo bé fent-ho, m’agrada veure-m’hi i accepto una via fàcil per combatre la meva inseguretat. La realitat és com és, i per moltes campanyes que vinguin a dir-me que m’accepti tal com sóc, seguiré sentint-me res cada cop que obri la tele, revista o internet mateix, lluitar-hi suposa un temps i una força que no tinc. I què hi farem, nens.
txupatxups 