El concert

by offxelia

Abans de començar, respiro. M’han ensenyat que és important per capbussar-se dins el ritme d’una peça, i jo obeeixo, que no sóc gaire d’improvisar. Un-i…! I entrem. Amb els pulmons plens, camino, sí, però encara no em deixo. Una nota després de l’altra, l’anar fent empès per la inèrcia de la memòria muscular, tot lligat per un dubte estrany. Mai abans m’havia preocupat, aquell compàs, i ara? Què passa? Visualitzo mentalment la frase mentre em suplico a mi mateixa segueix, segueix, segueix… i segueixo. Canto dolcissimo amb el verb fracassar apretat entre les dents, però a mesura que avanço sento que el perdo, cada cop més lluny i més tèrbol, fins que per un moment oblido tot el que sé. I… entro. Res no m’atura ni tansols jo mateixa, i ja hi sóc, i de ple. Les harmonies em ceguen mentre em deixo gronxar per la pulsació, que ara m’és amable com si no em conegués. Masego les notes, les estiro, en faig bombolles, les peto i torno a començar. Vés a saber com es deu dir, el meu professor, ni què volia arribar a ser jo de nena, ara no importa res més que aquest no existir tan preciós, que és meu per sempre.

I…

No sé si rellisco o és que em travo, però de sobte ni tiro ni sóc capaç. Perduda entre els acords de l’acompanyant, que segueix i no perdona, tartamudejo, intento aixecar-me, agafo embranzida i topo de nassos contra la paret. On sóc? No hi veig, no hi sento, sóc només de soroll i de vergonya, guiada per un obstinato que repeteix “puta puta puta”.

-Puta!

Silenci. Les últimes notes s’esvaeixen amb l’entrada del meu crit. Ningú respira. el pianista aixeca el peu del pedal, fent un cop com de guillotina.

-Això tu!- sento a l’àvia, al costat de ma mare, que havia demanat festa per dur-la de la residència al concert de la nena- Què, ja està?

Captura de pantalla 2015-05-02 a les 21.40.01