La taca

by offxelia

Ho sent de seguida: una ombra entre el fresc de lavanda; podria ser? S’obre camí entre mitjons i brasileres fins arribar al blanc immaculat del llençol, l’estira tot llarg i humit i, un cop seu, el revisa a peu dret. Res, res, que no ho troba, i el fa girar entre les mans rosades fins a veure justificada la sospita. “Merda”, pensa. Ja ho té. Dos cercles gairebé imperceptibles, dos pensaments han resistit al programa de rentat. No fa el roig acusador de la matinada, però tampoc res que es pugui ignorar. Travessa la casa deixant un rastre de bugada i planta el llençol a la pica del lavabo, quasi amb ràbia. Tanca la porta sigilosa i en fa passar el baldó, amb una preocupació teatral per no despertar el company, que ronca a pocs metres. Pren el gel de dutxa, naïf i desesperada per una salvació amb olor de Sales Marinas i comença a fregar. Insisteix i insisteix fent servir els punys de safreig, i no sap si l’escuma surt blanca o sang afeblida. O potser és la llum? La marca no marxa i l’ofega de sabó. Frega i frega i segueix i no para, però sembla que no hi ha res a fer. Tanca l’aigua i rescata les mans ja inflades pel fred, i amb resignació es diu a si mateixa que no n’hi ha per tant, que te altres jocs de llit per si mai li fa angúnia aquest. A més, no se n’hauria d’avergonyir o amagar-ho amb tanta falera. És el seu cos i és un procés del tot natural. De quina altra manera s’hauria d’alimentar, sinó?