txupatxups

<3

El bany

Pintallavis color vi o millor carmesí?

“Si ho fem, fem-ho bé”, s’havia dit. Era l’únic punt que li faltava per concretar, la resta ho tenia enllestit de feia dies. Tot preparat, meticulosament endreçat, el mirall impecable, les rajoles que brillaven sota la decadència del fluorescent.

El bany, sense bombolles, amb unes sals de lavanda just per enterbolir l’aigua de tons pastel, que vés a saber com quedaria posada, si se l’havia de trobar algú. Perquè havia practicat, però no estava segura de poder mantenir la pose.

La música també era un tema delicat. Sonaria des de l’habitació del costat, que quedés una mica lluny, per no distreure. Era important que no xoqués amb el ritme de l’aixeta rajant. Una balada? Massa tòpic, què queda de melancòlic en una música grapejada per les fantasies de tothom? Havia considerat el jazz, però sabia que aquest arrossegar ritmes i estirar cromatismes no feia per la situació. Volia ser bonica, però no sensual, res que es pogués tocar, inconscient, al cap i a la fi, inexistent. De clàssica no en sabia massa, però sentia que podria fer un bon quadre. Música de fons, com a les películes, no? Havia passat uns dies repassant totes les òperes romàntiques que podia recordar, comparant personatges, intentant trobar una ària que la pogués representar. Volia ser Mimí, volia ser Carmen? Li semblaven totes igual de boniques, però sentia que encara no quedaven prou lluny, podia palpar les seves paraules, el seu mal, i així no es pot desapareixer com cal. Sort d’Spotify, que remenant llistes va topar amb Bach i la seva Chaconne. “Quin nom més lleig”, havia pensat. Però se l’escoltava i li semblava que tot al seu voltant es tornava aire, i podia imaginar que tractava sobre les nebuloses de l’espai, tot trascendència i alhora tot no res. Els buits del violí sol l’omplien i la feien oblidar.

La roba escampada d’una manera molt calculada pel terra del lavabo, esquitxant de blau i de gris i de lila el blanc odiós. A la pica, unes pinzellades daurades, aquelles arrecades que mai s’havia posat però que feien maco i brillaven, com si ella hagués estat qui sap què.

Encarada al mirall, va sospirar mentre es pintava els llavis amb el color vi. Havia triat bé, i per la textura estava prou segura que seria resistent a l’aigua. Va agafar la fulla d’afaitar que tenia preparada a l’armariet, sentint amb plaer estrany com se li clavava a les puntes dels dits. “Perfecte, sí”, es va dir.

La banyera estava pràcticament llesta, va ajustar la porta i es va preparar per entrar-hi, o per marxar, que podries dir. Mentre de fons sonava un cercle de quintes barroc, va apropar-se al seu reflex, per despedir-se, potser. Però, ai! quina mala sort, que just al costat dret del seu nasset hi va copsar un granot, lleig i vermell. Com no se n’havia adonat?

Ràpidament, sense pensar-ho, va començar a endreçar l’escena.

“Hauré de morir un altre dia”, es va dir, contrariada, mentre sortia cap la farmàcia a buscar alguna potinga de La Roche Posay.

Banksy i la teoria

Avui parlem de Banksy

Què en valorem, que el fa tan especial? La tècnica? L’estil? Molts no dubtarien en destacar-ne el contingut, punyent i rebel, alhora que alguns crítics apunten que, en el seu cas, la idea és el medi i l’objecte l’expressió. I és que, tot i tractar-se d’un estil altament figurativista, el missatge darrere el mural tendeix a ser abstracte i heterogeni, buit.

Què vol dir això? Diguem-ne que com a artista-polític es queda en bleh. No és que sigui un autor mediòcre, però sap molt bé el que es fa. La clau en les seves obres és l’establiment d’una connexió efectiva amb l’espectador, just venint d’un segle on aquesta s’ha anat perdent (començant per l’abstracció i acabant amb conceptualismes). Com a llenguatge, l’art té una capacitat de comunicació que alhora només es dóna si emissor i receptor comparteixen uns codis, de manera que només comprendrem aquells elements que reconeguem en la nostra realitat. Amb el procés meta-artístic emprès a finals de s.XX, l’espectador deixa de trobar símbols familiars en les obres d’art, cosa que acaba provocant la separació definitiva del “gran art” de la cultura dominant.

Veient un Banksy, com a espectadors ens topem amb una imatge que ens crida, que ens fa partíceps, qualitat clau en la producció cultural del capitalisme avançat segons Baudrillard; la sensació de participació, control i domini en les experiències artístiques, essent l’art un producte al teu servei. Banksy proposa un joc mental que es recolza en elements de la cultura dominant reconeixibles per tothom. El ganxo es troba en el nivell de complexitat amb que presenta un missatge simplista; treballa usant símbols de la cultura mainstream (Disney, Hollywood, McDonald’s…) en contraposicions, ironia i descontextualitzacions, que de fet, són els mateixos quatre punts en que es basava el Pop Art. Segurament quan pensem en l’art dels 60 ens ve al cap Warhol i la seva Factory, la desvirtualització de l’art i la introducció d’elements de la “baixa cultura” (que alhora és el que va fer Duchamp amb el Dada 40 anys abans, però res, tot molt nou); una part del Pop Art americà va buscar sempre suggerir un missatge de burla, una crítica desinflada (aprecieu, per favor, aquest guinyo a les escultures d’Oldenburg) a la societat de consum, més o menys al nivell de l’anònim en qüestió.

Si bé és veritat que en Banksy podriem trobar una significació un tant més política, el que fa no deixa de ser una recreació intel·lectual per l’espectador; el divertiment rau en identificar símbols i xocs de conceptes més que en la denúncia o activisme. El públic s’enfronta a l’obra i es veu recompensat en aquesta capacitat d’interactuar amb l’art, que li és proper. Vivim en una societat formada per un constant reciclatge cultural, com apunta Jameson, que es basa en la complaença de l’espectador en reconèixer símbols ja assimilats. Per a que això passi, es crea una subcultura totalment prevista, que repeteix consignes revolucionàries una i altra vegada, assegurant així la possibilitat de capitalitzar tota rebel·lia real. Al cap i a la fi, el missatge que presenten les seves obres és tan obert i abstracte, que és difícil de no compartir.

M’explico: Banksy encarna una mena de contra-cultura “en general”. Les seves obres fan una crítica al sistema sense concreció ni risc, que es podria resumir en “el capitalisme no mola”. Quina mena de denúncia en queda, treient-ne el component artístic? Ja he comentat que la ironia és un element clau en les seves obres; el distanciament i abstracció a l’hora de tractar problemes de la nostra societat són força freqüents ja de fa anys, no només en l’art, sinó en qualsevol forma d’expressió contemporània. Aquesta actitud assegura a aquells qui en participen d’una noció de consciència, quasi com una redempció, fenòmen estudiat com a Interpassivitat per Pfaller, que explica la necessitat prevista d’un anti-capitalisme dins del sistema capitalista, que no només no impedeix la seva perpetuació sinó que l’alimenta. Això està possibilitat, segons autors com Zizek o Bidou, per una concepció del sistema vigent com a l’única alternativa, l’opció menys dolenta de la qual acceptem totes les tares com a un mal inevitable que hem d’intentar paliar com a individuals mitjançant la bondat, la caritat i similars. El convenciment que no hi ha alternativa implica la necessitat de mostrar-nos conscients d’aquests problemes, com una mena de redempció per a poder seguir actuant dins el sistema. Segons Zizek, podriem parlar d’una ideologia del cinisme que utilitza aquest distanciament irònic per aïllar-se de les estructures de poder rebutjades, alhora considerades imbatibles, cegant-nos així per a poder seguir participant-hi.

Aquesta comoditat ideològica propicia una gran permeabilitat en l’art de Banksy, que arriba a ser apreciat per totes les classes, permès per les autoritats i encoratjat pels mercats. Algunes crítiques es centren en el fet que l’artista s’ha apropiat d’un espai tradicionalment destinat a la cultura marginal, l’art urbà o graffiti, per acabar treballant per la gratificació dels sectors més privilegiats.

Per molt irònic que sembli, Banksy és ara la marca que representa una rebel·lia atractiva, sarcàstica i moderna, assolible per tothom. És igual de quina mida sigui el mural o que no ens digui res de nou, la seva firma ha adquirit un valor. I és que, com ha passat absolutament amb tots els moviments anti-artístics al llarg de la història, el món de l’art (el mercat, els crítics, les institucions o el sistema, digueu-li com volgueu) s’ha acabat apropiant d’aquesta actitud. Va passar amb Duchamp, amb el Pop Art, Post-minimalisme i Povera, Land Art i conceptualismes. Però recordem, això es dóna només quan hi ha una certa distància, quan no hi ha perill real, quan hi ha més art que política.

I com a artista, també buenu, però això ho deixarem per un altre dia.

Miau

Els gats m’agraden.

Jo tinc un gat que és molt maco, de pèl negre llustrós i uns ulls com d’or.

El gat m’agrada i crec que li agrado, va venir sense haver-lo cridat i encara hi és, que no vol marxar.

El gat és meu, però a vegades sembla que jo sóc seva.

Als matíns, quan crec que he reunit prou forces per llevar-me, s’estira sobre el meu pit i em pesa.

Té un ronroneig que diu “vols dir que val la pena?”

Els gats no han d’estudiar ni saben què és rentar els plats. “Per què tanta feina?”

Em segueix per la casa, es refrega entre les cames.

El gat no parla ni miola gaire, però crec que ho sap tot de mi. M’observa incrèdul quan decideixo sortir, dient “et penses que em pots deixar aquí?”

Es revolca per la muntanya de roba “De què et disfresses, aquesta nit?”

Sóc lluny d’ell, o això em penso, fins que noto les seves urpes que es claven a l’espatlla. “Això t’ho podries haver estalviat, qui vols que et prengui seriosament?”

No recordo com es parla, però per sort tinc apresa la lliçó del que és convenient. Sóc un autòmat fàcil de tractar.

Torno a casa i el gat em mira des del llit. Sap que he dit moltes tonteries, que la meva veu és ridícula, que ric massa i ensenyo les genives, però el gat no espera res de mi, tret de tota jo, i per fi, puc dormir.

Captura de pantalla 2015-08-20 a les 18.26.15

De discriminació positiva

Tret d’alguns casos en particular, m’atreviria a dir que tots els intrèpids navegants de l’internet som humans, i com a tals, tendim a actituds poc pràctiques per a l’avenç de la societat. No em refereixo a l’estupidesa, manca de lògica o curtositat de mires de molts, que aquí hem vingut a jugar i mai a insultar, però tot i així, sí que es podria parlar un cert egocentrisme a l’hora de processar noves i velles informacions. Com sabeu, la xarxa és una eina fantàstica per tractar, treballar i desenvolupar aquells temes referents a la discriminació a través de la denuncia, educació i difusió de maneres molt més efectives que les de l’1.0, essent la via dominant per aquesta mena d’activisme. Tal concentració d’esforços online fa que acabem tenint la sensació que es tracta d’una actitud dominant, que hi ha masses reivindicacions, que sonen massa fort i que potser no n’hi ha per tant, i ves si resulta que ens passarem d’estirar i, Déu no ho vulgui, un dia s’acabarà per capgirar el món. Fa poc veia a FB una amiga que es queixava de Les Feministes, i com el programa Som Dones havia augmentat un 108% el seu odi contra el moviment. “Són unes pesades”, diu. “Si tv3 emetés un programa anomenat Som Homes, tothom hi estaria en contra”. Ah, amiga! La cosa és que no cal que tingui aquest títol per a que una gran majoria de les experiències i veus que ens arriben pels mitjans siguin, de fet, exclusivament masculines. Jo particularment no l’he vist, així que no estaria bé dir que em fa una certa vergonyeta o que trobo que seria més efectiu mirar de diversificar entrevistats i debatents en programes d’actualitat abans que esgarrapar un espai aïllat en un canal que no mira ningú per poder dormir sentint-nos justos i tranquils, PERÒ BÉ. Com a subjectes, és natural que tinguem certa propensió al “DONCS JO”, i que el primer que fem quan se’ns planteja un problema és aplicar-lo a la nostra experiència, adonant-nos tot seguit que no ens hi identifiquem. El que m’empeny a escriure aquesta parrafada és que l’acció conseqüent és en molts casos invalidar la problemàtica plantejada, que no deixa de ser, de fet, l’experiència d’algú altre a qui estem negant la veu. És aleshores quan ens trobem comentant en una publicació on ningú ens hi ha cridat amb un DONCS JO JA ESTIC ALLIBERADA, PORTO 8 ANYS D’IGUALTAT TOTAL A VEURE SI CALLEU D’UNA VEGADA PESADES QUI US HA DEIXAT SORTIR DE LA CUINA. Tenim la sort de viure en un context on podem passar sense haver de plantejar-nos si és que patim alguna mena d’agressió, però això no vol que per la resta de món sigui igual. “Jo no sóc homòfob”, em pots dir, orgullós, “no tinc cap problema amb gays o lesbianes, però crec que el que fan és auto-discriminar-se, amb tot això del pride i els bars exclusius. Si vols igualtat, has de socialitzar com a igual”. Potser, a més d’una galeta per tenir la decència de respectar les vides dels altres, se t’hauria de donar alguna mena d’explicació sobre el tema: Amb afirmacions d’aquest tipus, el que es demostra és una gran falta de comprensió i solidaritat per aquells que es troben en societats, països, famílies o cercles menys tolerants que tu. De fet, si tu has arribat a declarar-te tolerant, és per la feina feta d’anys enrere; els prejudicis i l’odi no s’esfumen només pel pas del temps, i és la innacció que pot portar-los a arrelar més profundament. Per altra banda, no estaria de més tenir en compte que els espais d’exclusivitat van ser creats per seguretat, fugint d’una intolerància generalitzada, i si s’ha pogut progressar, ha estat gràcies a la possibilitat d’actuar des d’aquests. Així només puc trobar tres raons per les quals se’ns escapa la bilis cada cop que veiem un missatge de denúncia a la xarxa:

  1. Sóc conscient dels beneficis de meva posició i tinc tant de sentit de la propietat com caspa // No vull que el col·lectiu X acabi tractant-me com els estic tractant jo a ells.
  2. En general estic bé, però tinc una deficiència ocular i només em miro el melic. Segurament hauria de buscar “empatia” al diccionari.
  3. Si mentre l’amo em fot coçes me les apanyo per netejar-li la bota, segur que ho tindrà en compte!!

Si les condicions són desiguals d’entrada, cal compensar-les, i és per això que a vegades podem trobar que es concentren masses esforços en un col·lectiu discriminat, i pensem que més aviat està sent afavorit. Hem de recordar que l’internet no és representatiu ni de lluny de la realitat on vivim; és possible que al teu TL hi tinguis concentrats el 80% de DUIguerrers de Catalunya, i ves a segons on i no et serviran el tallat fins que els hi ho repeteixis en cristià. Quan  tenim una balança desequilibrada, posar una pedreta a cada cantó no canvia res, a vegades cal forçar el problema a la gola de la gent perquè hi pensi ni que sigui mig minut al dia, sobretot si aquests problemes et queden lluny, lluny, lluny. Tot allò que trobem exagerat, excessiu i cridaner és l’empenta que fa que el tocino obès i mandrós que és la nostra societat arrossegui el cul uns centímetres endavant.

tumblr_my0snqGwnA1t01o5qo1_400

No ets ella

Avui vinc a avorrir a alguns i a crispar d’altres amb una de les meves reflexions sobre el #sisterhood aka feminisme. Podeu parar de llegir, o no, però jo ja us hauré avisat.

Podria escriure una trilogia sencera sobre com discrepo amb aquest feminisme sustentat en les pràctiques d’assemblea que tant abunda per aquí, igual que ho faig amb el feminisme de tupper sex i obsessionat amb el repartiment de feines domèstiques, també persistent. Però com que a poca gent li interessa què n’hagi de dir jo de tot això, em limitaré una petita qüestió, res, una tonteria que em desespera: parlar en femení.

Sóc una persona comprensiva i com a tal puc entendre el perquè d’aquesta moda, que en realitat va molt més enllà de la subversió d’una tradició lingüística que obliga el canvi al masculí només per una minoria. Cada “totes” pronunciat pel David Fernàndez és una punxada al cul del senyor confortable, aquell que troba motiu d’orgull el “estar fet a l’antiga” i que al tren necessita ocupar la meitat del teu seient per tenir prou espai per descansar els seus sants ous. Bé, d’entrada tot allò que sigui molèstia per aquests tipus em sembla bé. Ara, el problema ve quan a mi, com a dona i usuària dels pronoms en femení, m’esquitxa aquesta inconveniència. Al meu parer, gastar tantíssimes energies en una qüestió de llengua tan superficial és una pèrdua de temps; usar el plural del femení no és més que un eslògan, una rebequeria que de fet no fa més que facilitar la sàtira i el ridícul.

El plural del femení és un pegat que no arregla la violència que es segueix patint, les agressions diàries, grans o petites.

Parlar en femení no canviarà el fet que vulguis parlar per mi.

I és que aquest és un altre tema. Seria un error advocar per un feminisme de l’exclusivitat, però quan es decideix emprar el plural del femení simplement per fer visible un cert compromís amb la causa, s’ometen les especificitats del col·lectiu oprimit (quines paraulOTES WALA UNFOLLOW & BLOCK), i de retruc es dilueix el problema, amb el risc d’acabar ignorat. Quan veig cartells cridant a la lluita contra “l’agressió de les treballadores de l’empresa X” no sé si estem parlant d’un cas de sexisme, si aquestes “treballadores” estan sent víctimes de pràctiques masclistes o si es tracta d’un altre tema. És a dir: en rebotar-nos contra un problema lingüístic en caiem en un altre, que al meu parer, és igual de nociu. Els col·lectius o grups en situacions desfavorides tenen el dret i fins i tot la necessitat de crear els seus propis espais, o no? Tothom entendria que està fora de lloc que una persona blanca canti el “we can’t breath” a Ferguson, perquè de fet, they can. Per tant, quan algun cupaire clarament satisfet amb la seva identitat com a home (+1 per esforçar-te en no ser transfòbica) articula el seu discurs en femení, hauria de pensar que com a home no comparteix les problemàtiques que patim les dones i que aquesta lluita seva de consignes i rastes (rastes = apropiació cultural = racisme, per cert) està enterrant veus i experiències d’aquells específicament afectats pel patriarcat (STRIKE 2 lokaza t’estàs passant).

Captura de pantalla 2015-08-06 a les 23.40.13

Les aventures d’un enciam rebregat (Boardwalk Empire)

Si els enciams parlessin, sonarien com en Nucky Thompson. Sincerament, l’única raó que em va portar a veure Boardwalk Empire van ser els ulls de peix bullit de l’estimat Buscemi, però la sorpresa la vaig tenir en trobar-me empassant un capítol rere l’altre, sense saber com anar a dormir. Bé, no m’avergonyeixo de la meva superficialitat a l’hora de triar com cremo el lleure, però he de dir que el valor de la sèrie va molt més enllà de l’encant d’en Pelleringa Steve.

Creada per Terence Winter (Los Soprano) sota la supervisió de Scorsese i inspirada en la novel·la de Nelson Jonhson, Boardwalk Empire tracta de l’adveniment del crim organitzat als Estats Units de la llei seca, de 1920 a principis dels trenta. Si bé l’eix central són les triquinyuèl·les entre italians, iralndesos, jueus i Mr Thompson, els guionistes se les apanyen prou bé per retratar de forma convincent tot un ventall de conflictes de naturalesa vària. La sèrie mostra ambients molt diferents, saltant d’un lloc a l’altre, creant un món particular per cada personatge. Coneixem l’excés i misèria de Mr. Thompson, el conflicte racial (passant-hi més aviat de puntetes) amb en Chalky; la quasi bohèmia de l’Angie, la màfia en ebullició a la City, una punta de l’IRA amb l’Owen… Aquesta diversitat ben construïda és el que moltes vegades salva Boardwalk Empire de la reiteració (que si reunions per aqui, reunions per allà, ara aquest s’enfada, ara els altres es confabulen…). Cal dir que també hi ha una bona dosi de romanç, curosament compensada amb la quantitat de pit i cuixa pertinent, però mai arriba ser el punt focal d’un capítol. No trobem el típic boy meets girl, sinó que les relacions són complexes i suficientment poc clares per mantenir l’interès. Al llarg dels capítols veiem passar tota una desfilada d’amants, vedettes i prostitutes, cada una amb un final suficientment tràgic per donar l’empenteta que faci falta a la psyque dels protagonistes (QUE ALGÚ AVISI A LA SARKEESIAN).

Com a bona esquizofeminista, sóc especialment sensible a la representació de la dona en pantalla; una acaba cansant-se de només veure les seves congèneres fent de mullers plastes. Ja he dit que Boardwalk Empire ofereix una bona selecció de personatges, però és bastant remarcable la profunditat que dóna als personatges femenins, explotant un potencial que estem acostumats a veure ignorat en la majoria de produccions televisives. Per començar, acceptarem que la reducció binària a esposes/amants és cosa de l’època, però reitero la brillant construcció de cada personatge amb pocs minuts de càmera. Sovint caiem en l’error de considerar que per aconseguir la igualtat en la representativitat de models als mitjans, el que cal fer crear un personatge femení que segueixi els preceptes de masculinitat tradicional, però en fer això, a més de promoure un concepte esbiaixat del que és ser una “dona forta”, acabem limitant el personatge a una perfecta bidimensionalitat, que conseqüentment porta a la seva deshumanització. Tothom sap que un personatge ben escrit és aquell amb diferents facetes, defectes, contradiccions… com som tots nosaltres, vaja. I en tota la sèrie no hi ha cap dona que es quedi a mitges; evidentment tenim la Margaret, prou interessant fins que guionistes decideixen marcar-se un bon SkylerPuta amb el seu personatge; potser la seva evolució acaba sent massa ràpida i evident, i com un alvocat es passa massa d’hora i hem d’esperar a la cinquena temporada per no voler-la matar. També cal reconèixer el mèrit dels autors en fer-me sentir terriblement culpable per haver tingut mania a la mare Darmondy durant el 90% de la sèrie.

Amb Boardwalk Empire sempre he tingut molta consciència de la meva condició d’espectadora, sense acabar de ficar-me en el seu món. Lo emotiu està estrictament reduït a allò imprescindible per la coherència de la trama, i tot i que admeto la genialitat de retratar una relació amb quatre plans, la manca de drama pot acabar distanciant el públic. Això evoca a un cert voyeurisme: tant de protagonistes com de secundaris només en coneixem el present, allò que veiem, i és només al llarg de les cinc temporades que arribem a entendre realment com han arribat a ser qui són; de cada un ens van arribant pistes, records i mirades al passat que ens permeten construir el seu món i comprendre per què han fet to allò que han fet.

I si necessiteu més motius per veure-la, l’Steve Buscdaddy té unes quantes escenes sepsis que no tenen pèrdua.

Harry Potter i la crisi dels 40

“Quina merda”, va pensar en Harry mentre veia entrar els convidats. No es podia creure que haugessin de repetir mateixa comèdia un any més. La Ginny era a la cuina, barallant-se amb el sopar, que amb sort es serviria massa calent com per notar-ne el gust. Des que havia mort la Molly se li havia despertat una vocació domèstica gairebé ferotge. Havia deixat el quidditch per dedicar-se a jugar a les cuinetes; era exhasperant veure com deixava anar aquelles frases de memòria, imitant la cantarella de sa mare, amb la poca gràcia que tenia. En Harry recordava molt bé totes aquelles discussions sobre el futur, sobre els nens, com a ella se li encenien les galtes bramant sobre les seves prioritats i la seva carrera; en Harry hi pensava i se li escapava el riure.

En Ron va entrar al menjador, xocant amb l’armariet de la cristalleria. No es podia dir que fes bona cara, però semblava que per fi havia decidit recuperar els nivells d’higiene mínims. En Harry li va somriure, en un intent de dissimular el gest de llàstima que sentia en veure’l, i el va fer seure al seu costat.

-T’importa?-, va fer en Ron assenyalant la copa d’en Harry, i sense esperar cap resposta se la va beure d’un glop. Encara no feia un mes que l’Hermione l’havia deixat, després del fracàs en la política, possiblement causat per l’escàndol de la xarxa d’elfs domèstics il·legals encoverta pel departament d’en Ron, destapada feia uns tres mesos. Tampoc és que la separació vingués de nou a ningú, encara com havien durat tant. Van xerrar una estona sobre els nens, sobre l’últim partit de quidditch i sobre el temps, fins que en Ron va preguntar per l’Hermione: -Tu en deus saber alguna cosa d’ella, oi?

Si en sabia “alguna cosa”, deia. En Harry se sabia cada piga del llarg i l’ample de la dona del seu millor amic. Però què carai, va ser amiga seva abans que dona d’ell, i en Harry sempre n’havia estat més, l’havia sabut compendre molt millor que en Ron. Estava segur que si no hagués estat perseguint la Cho, l’Hermione hagués pogut sospesar les seves opcions amb més claredat. Hagurien tingut una bona vida, tot hagués estat perfecte, “la bruixa més brillant de la seva generació” amb “el noi que va viure”. No hagués hagut de patir totes aquelles neuròsis de melena pèl roja, ni aquells goblins que li havien sortit per fills; la gent no s’hagués oblidat de qui era ell i què havia fet ell per aquesta comunitat. Per quins set sous havia de voler una vida tranquil·la i normal, ell? Apartar-se de l’ull públic i viure comfortablement, li havia dit la Ginny. Ell mereixia molt més que aquelles butaques gastades regalades per una cosina segona Weasley, si ell havia arriscat la vida era per poder triar a quina de les 5 propietats volia passar el cap de setmana! Cases de camp, àtics a la ciutat, tot a nom dels Weasley-Granger quan hauria de ser seu, Londres sencer hauria de portar el seu nom, per tot el que havia fet per aquella gent, merda! Però potser encara hi era a temps, sabia que l’Hermione l’estimava, si ell li demanava, ella podria moure alguns fils i recol·locarlo en algún lloc dins el ministeri, un lloc on se’l respectés, i podria començar de nou, ben lluny de tot això… Calia mirar de fer recuperar l’enteniment a la Ginny i com a mínim que tornés a ser suportable, un divorci era massa complicat tal com estaven les coses. Potser podia aconseguir viure a la ciutat durant la setmana, amb l’excusa de la nova feina. Un cop sol·lucionat això, només seria qüestió de recuperar els anys perduts i aprofitar el fruit del seu sacrifici, reclamar la vida que hauria d’haver tingut. Només havia de trobar l’Hermione, escapolir-se per passar una nit amb ella, recordar-li que ell era el que ella…

-Harry?- en Ron va insistir.

-No, fa mesos que no la veig, jo…- va somriure, aquest cop sense fer cap esforç per amagar la llàstima i va mirar el seu amic als ulls- No en sé res, Ron.

tumblr_m82o65lNb01qf64hno1_500

Hi-hi, ha-ha

Per començar admetré que jo també he fanguirlejat amb en James Franco alguna vegada. El meu amor per aquest home es basava púrament en la sèrie Freaks and Geeks i quatre fotos en blanc i negre que corrien per tumblr, però els meus sentiments eren verdaders. Uns anys més tard, en sentir-lo a alguna entrevista i després del merder d’aquell intent de convèncer a una menor d’edat a enllitar-se amb ell via instagram, va deixar de semblar-me tan simpaticot.

Fa un parell de dies que veig per tot arreu l’èxit de l’estrena de The Interview, i com alguns en parlen com un triomf del free speech. Bé, per començar, si es tractés d’una pel·lícula-denúncia realment crítica, la cosa encara tindria sentit. Però, pel que es veu al trailer (no penso pagar per veure-la, em sap greu), Corea no és res més que un escenari per representar quatre bromes barates.  Suposo que el que més em pica del tema és que s’utilitza una figura real, que causa un dolor molt real a milers de persones, com a contrapunt còmic. No es pot parodiar un assassí sense invalidar la realitat de les seves víctimes, i això és una cosa que cal tenir en compte.

Tot aquest tema em recorda a quan, veient Captain America, vaig caure en que 50 anys després, encara surten pelis sobre bons i dolents en clau de nazis i americans (o comunistes i americans, en el cas de The Interview). Durant l’última dècada més o menys, el nazi s’ha convertit en un arquetip filmogràfic, un recurs literàri com qualsevol altre. Hi ha un problema molt clar en la simplificació d’un personatge històric: la seva deshumanització, fent que oblidem que en qualsevol persona hi pot haver malícia, manca d’empatia i crueltat.

Sempre s’ha utilitzat el moviment nazi com a contrapunt recomfortant per una Europa moralment devastada, però s’ha acabant convertint en una mena de caricatura; sembla que l’holocaust ja no és tabú, els seus autors es presenten com els malvats d’un conte infantil, repetint la fòrmula una i altra vegada. Un cop s’estandaritza l’arquetip, es perd el component històric, i per tant, s’allunya de la seva percepció com a realitat. Tota aquesta maniobra es fa només per enaltir la suposoada heroicitat de el corresponent arquetip americà, el lluitador que no s’està per collonades i ve a salvar a la vella Europa. És molt fàcil allunyar-se de la realitat de la guerra quan aquesta passa a milers de km de la teva terra i la teva gent. Imagineu una peli a l’estil Inglorious Bastards sobre la captura i mort de Bin Laden com a venjança de l’11-S ? No. Els motius són molt clars: reduïr un enemic a una caricatura en clau de propaganda patriòtica o l’excusa per una broma escatològica és una manca de respecte per les víctimes d’un fet històric real.

La cultura pop és aquesta ombra que s’apodera de tot per fer-ne una icona, un fals ídol per adorar. Es recrea en ella mateixa, ens convida a no crèixer: pel·lícules d’herois per no deixar morir el nen que portem dins, per encadenar-nos amb conviccions naïf. L’història ensucrada i mastegada, per a fer-nos oblidar tot allò que ens pugui haver ensenyat. Però mentrestant, anem rient.

Què diuen els teus llavis?

Cansada d’anar pel món sense saber del cert quines senyals estàs enviant als mascles del teu entorn? Sents que el moment de triar pintallavis és per tu un puzzle impossible? Jove catalana, ha arribat el moment de deixar enrere els problemes d’identitat amb aquesta pràctica guia sobre les significacions de cada tonalitat!

Un txupito de tequila i et parlo en llengües mortes; amb dos, baixo les escales fent el pont.

El maquillatge és per noies insegures. Jo, en canvi, des que vaig sacrificar aquella nadó al diable a canvi de bellesa eterna, no necessito cap d’aquestes potingues.

Els meus plans inclouen totalment sexe espontani i salvatge

Els meus plans inclouen totalment sexe espontani i salvatge

M'alimento del reconeixement i enveja de terceres persones. I de la sang de verges.

Visc del reconeixement i enveja de terceres persones. I de la sang de verges.

El manteniment d'aquest pintallavis és prioritari a tot arrambament de 3 minuts i mala coordinació que poguem tenir.

El manteniment d’aquest pintallavis és prioritari a tot arrambament de 3 minuts i mala coordinació que em puguis oferir.

Espero que tota aquesta purpurina tapi les meves poques ganes de viure.

Espero que tota aquesta purpurina tapi les meves poques ganes de viure.

Sóc de l'Hospitalet

Sóc de l’Hospitalet

Porto 3 temporades de Mad Men en una nit i m'hauria de replantejar molts aspectes de la meva vida.

Porto 3 temporades de Mad Men en una nit i m’hauria de replantejar molts aspectes de la meva vida.

De dalt a baix: Shy Girl (Mac), Liar (Urban Decay), Rebel (Mac),

Cruella (Nars), Viva Glam Rihanna (Mac), Pink Noveau (Mac), 09 (Rimmel)

Moon Pride

Com podeu imaginar, combatre les forces del mal en mini-faldilla és una de les petites coses de la vida que em fan tirar endevant.

La cosa encara es posa més lòca si es tracta de vàries noies combatent les forces del mal en mini-faldila en clars termes de #sisterhood.

I si a més hi afegim unes gotetes de desvergonyida cursileria i un barril de lesbianisme latent, el més provable és que em trobeu revolcant-me per terra d’emoció.

Els tendres anys de la meva infància van ser marcats per coses de gran significància com Sailor Moon; no és que jo triés créixer amb els models de l’absurd japonès, suposo que hi devia ser algú a tv3 que sàviament va decidir que era el millor per educar les noves generacions. Sigui com sigui, a mi em va agradar tant que vaig voler anar al Saló del Manga, amb uns 10 anys, vestida de Sailor Júpiter (edició de la qual destaco la visió d’una noia en roba interior peluda, orelles i cua de gat que mai sabré de què anava ni quina mena dibuixos mirava ella).

Saltant-nos uns quants capítols, en la foscor que va ser per mi el final de l’adolescència, anar-me topant amb imatges, gifs i vídeos de les marineres per tumblr em despertava certa tendresa. Sailor Moon era molt important per mi; podia ser de contingut simplot, nyonyo i reprovable des de totes les perspectives, però poder triar qui vols ser d’entre tants personatges identificables és tot un luxe. Jo de petita era bastant tradicional, i de cada pel·lícula o sèrie, el que volia i estava acostumada a ser era “la noia” (*cof cof* Principi de la Barrufeta *cof cof*) i puc assegurar que és molt més divertit quan les opcions no es limiten a l’Scarlett Johanson en roba ajustada combatent una invasió alien amb una pistoleta, la veritat.

Com és que s’ha explotat tant el tema? Les sailors són les (primeres?) magical girls per excel·lència, però tampoc és que sigui material de culte ni de l’animació ni de la literatura ni de res, i tot i així l’internet està ple de fanart on se les reinterpreta i escrits on es ressignifica el contingut de la sèrie (ahem). Sembla que tots aquells que ens ho vam empassar de petits l’hem fet créixer dins nostre, com de fet passa amb tots els records d’infància, però eh, si ho fa Marvel, per què no ho podem fer nosaltres?

Tota aquesta reflexió sociològico-freudiana agafada amb pinses havia de ser un precedent per comentar que la nova versió, Sailor Moon Crystal, ho peta força més que l’original. Per començar, l’opening sembla fet per algú que ha tragat molt Dragon Force i la lletra clarament ha estat feta pensant el l’#EMPOWERMENT de les jovenetes que ho veuran. Les noves tècniques d’animació fan que les escenes d’acció agafin certa essència supersaiyanesca; la història aquest cop segueix el manga, que inclou coses com l’Antifaç de Gala fent el paper d’inútil que només serveix de contrapunt romàntic (hm… de què em sona l’arquetip?), suicidis, hòsties i amistat.

O sigui que no sé, si un dia us sentiu aixafadets i voleu evitar la decepció de revisionar un dels originals i descobrir que de nen les coses es veuen totalment diferents, doncs mira. Per lo que és, ta bé.