Les aventures d’un enciam rebregat (Boardwalk Empire)

Si els enciams parlessin, sonarien com en Nucky Thompson. Sincerament, l’única raó que em va portar a veure Boardwalk Empire van ser els ulls de peix bullit de l’estimat Buscemi, però la sorpresa la vaig tenir en trobar-me empassant un capítol rere l’altre, sense saber com anar a dormir. Bé, no m’avergonyeixo de la meva superficialitat a l’hora de triar com cremo el lleure, però he de dir que el valor de la sèrie va molt més enllà de l’encant d’en Pelleringa Steve.

Creada per Terence Winter (Los Soprano) sota la supervisió de Scorsese i inspirada en la novel·la de Nelson Jonhson, Boardwalk Empire tracta de l’adveniment del crim organitzat als Estats Units de la llei seca, de 1920 a principis dels trenta. Si bé l’eix central són les triquinyuèl·les entre italians, iralndesos, jueus i Mr Thompson, els guionistes se les apanyen prou bé per retratar de forma convincent tot un ventall de conflictes de naturalesa vària. La sèrie mostra ambients molt diferents, saltant d’un lloc a l’altre, creant un món particular per cada personatge. Coneixem l’excés i misèria de Mr. Thompson, el conflicte racial (passant-hi més aviat de puntetes) amb en Chalky; la quasi bohèmia de l’Angie, la màfia en ebullició a la City, una punta de l’IRA amb l’Owen… Aquesta diversitat ben construïda és el que moltes vegades salva Boardwalk Empire de la reiteració (que si reunions per aqui, reunions per allà, ara aquest s’enfada, ara els altres es confabulen…). Cal dir que també hi ha una bona dosi de romanç, curosament compensada amb la quantitat de pit i cuixa pertinent, però mai arriba ser el punt focal d’un capítol. No trobem el típic boy meets girl, sinó que les relacions són complexes i suficientment poc clares per mantenir l’interès. Al llarg dels capítols veiem passar tota una desfilada d’amants, vedettes i prostitutes, cada una amb un final suficientment tràgic per donar l’empenteta que faci falta a la psyque dels protagonistes (QUE ALGÚ AVISI A LA SARKEESIAN).

Com a bona esquizofeminista, sóc especialment sensible a la representació de la dona en pantalla; una acaba cansant-se de només veure les seves congèneres fent de mullers plastes. Ja he dit que Boardwalk Empire ofereix una bona selecció de personatges, però és bastant remarcable la profunditat que dóna als personatges femenins, explotant un potencial que estem acostumats a veure ignorat en la majoria de produccions televisives. Per començar, acceptarem que la reducció binària a esposes/amants és cosa de l’època, però reitero la brillant construcció de cada personatge amb pocs minuts de càmera. Sovint caiem en l’error de considerar que per aconseguir la igualtat en la representativitat de models als mitjans, el que cal fer crear un personatge femení que segueixi els preceptes de masculinitat tradicional, però en fer això, a més de promoure un concepte esbiaixat del que és ser una “dona forta”, acabem limitant el personatge a una perfecta bidimensionalitat, que conseqüentment porta a la seva deshumanització. Tothom sap que un personatge ben escrit és aquell amb diferents facetes, defectes, contradiccions… com som tots nosaltres, vaja. I en tota la sèrie no hi ha cap dona que es quedi a mitges; evidentment tenim la Margaret, prou interessant fins que guionistes decideixen marcar-se un bon SkylerPuta amb el seu personatge; potser la seva evolució acaba sent massa ràpida i evident, i com un alvocat es passa massa d’hora i hem d’esperar a la cinquena temporada per no voler-la matar. També cal reconèixer el mèrit dels autors en fer-me sentir terriblement culpable per haver tingut mania a la mare Darmondy durant el 90% de la sèrie.

Amb Boardwalk Empire sempre he tingut molta consciència de la meva condició d’espectadora, sense acabar de ficar-me en el seu món. Lo emotiu està estrictament reduït a allò imprescindible per la coherència de la trama, i tot i que admeto la genialitat de retratar una relació amb quatre plans, la manca de drama pot acabar distanciant el públic. Això evoca a un cert voyeurisme: tant de protagonistes com de secundaris només en coneixem el present, allò que veiem, i és només al llarg de les cinc temporades que arribem a entendre realment com han arribat a ser qui són; de cada un ens van arribant pistes, records i mirades al passat que ens permeten construir el seu món i comprendre per què han fet to allò que han fet.

I si necessiteu més motius per veure-la, l’Steve Buscdaddy té unes quantes escenes sepsis que no tenen pèrdua.

Harry Potter i la crisi dels 40

“Quina merda”, va pensar en Harry mentre veia entrar els convidats. No es podia creure que haugessin de repetir mateixa comèdia un any més. La Ginny era a la cuina, barallant-se amb el sopar, que amb sort es serviria massa calent com per notar-ne el gust. Des que havia mort la Molly se li havia despertat una vocació domèstica gairebé ferotge. Havia deixat el quidditch per dedicar-se a jugar a les cuinetes; era exhasperant veure com deixava anar aquelles frases de memòria, imitant la cantarella de sa mare, amb la poca gràcia que tenia. En Harry recordava molt bé totes aquelles discussions sobre el futur, sobre els nens, com a ella se li encenien les galtes bramant sobre les seves prioritats i la seva carrera; en Harry hi pensava i se li escapava el riure.

En Ron va entrar al menjador, xocant amb l’armariet de la cristalleria. No es podia dir que fes bona cara, però semblava que per fi havia decidit recuperar els nivells d’higiene mínims. En Harry li va somriure, en un intent de dissimular el gest de llàstima que sentia en veure’l, i el va fer seure al seu costat.

-T’importa?-, va fer en Ron assenyalant la copa d’en Harry, i sense esperar cap resposta se la va beure d’un glop. Encara no feia un mes que l’Hermione l’havia deixat, després del fracàs en la política, possiblement causat per l’escàndol de la xarxa d’elfs domèstics il·legals encoverta pel departament d’en Ron, destapada feia uns tres mesos. Tampoc és que la separació vingués de nou a ningú, encara com havien durat tant. Van xerrar una estona sobre els nens, sobre l’últim partit de quidditch i sobre el temps, fins que en Ron va preguntar per l’Hermione: -Tu en deus saber alguna cosa d’ella, oi?

Si en sabia “alguna cosa”, deia. En Harry se sabia cada piga del llarg i l’ample de la dona del seu millor amic. Però què carai, va ser amiga seva abans que dona d’ell, i en Harry sempre n’havia estat més, l’havia sabut compendre molt millor que en Ron. Estava segur que si no hagués estat perseguint la Cho, l’Hermione hagués pogut sospesar les seves opcions amb més claredat. Hagurien tingut una bona vida, tot hagués estat perfecte, “la bruixa més brillant de la seva generació” amb “el noi que va viure”. No hagués hagut de patir totes aquelles neuròsis de melena pèl roja, ni aquells goblins que li havien sortit per fills; la gent no s’hagués oblidat de qui era ell i què havia fet ell per aquesta comunitat. Per quins set sous havia de voler una vida tranquil·la i normal, ell? Apartar-se de l’ull públic i viure comfortablement, li havia dit la Ginny. Ell mereixia molt més que aquelles butaques gastades regalades per una cosina segona Weasley, si ell havia arriscat la vida era per poder triar a quina de les 5 propietats volia passar el cap de setmana! Cases de camp, àtics a la ciutat, tot a nom dels Weasley-Granger quan hauria de ser seu, Londres sencer hauria de portar el seu nom, per tot el que havia fet per aquella gent, merda! Però potser encara hi era a temps, sabia que l’Hermione l’estimava, si ell li demanava, ella podria moure alguns fils i recol·locarlo en algún lloc dins el ministeri, un lloc on se’l respectés, i podria començar de nou, ben lluny de tot això… Calia mirar de fer recuperar l’enteniment a la Ginny i com a mínim que tornés a ser suportable, un divorci era massa complicat tal com estaven les coses. Potser podia aconseguir viure a la ciutat durant la setmana, amb l’excusa de la nova feina. Un cop sol·lucionat això, només seria qüestió de recuperar els anys perduts i aprofitar el fruit del seu sacrifici, reclamar la vida que hauria d’haver tingut. Només havia de trobar l’Hermione, escapolir-se per passar una nit amb ella, recordar-li que ell era el que ella…

-Harry?- en Ron va insistir.

-No, fa mesos que no la veig, jo…- va somriure, aquest cop sense fer cap esforç per amagar la llàstima i va mirar el seu amic als ulls- No en sé res, Ron.

Hi-hi, ha-ha

Per començar admetré que jo també he fanguirlejat amb en James Franco alguna vegada. El meu amor per aquest home es basava púrament en la sèrie Freaks and Geeks i quatre fotos en blanc i negre que corrien per tumblr, però els meus sentiments eren verdaders. Uns anys més tard, en sentir-lo a alguna entrevista i després del merder d’aquell intent de convèncer a una menor d’edat a enllitar-se amb ell via instagram, va deixar de semblar-me tan simpaticot.

Fa un parell de dies que veig per tot arreu l’èxit de l’estrena de The Interview, i com alguns en parlen com un triomf del free speech. Bé, per començar, si es tractés d’una pel·lícula-denúncia realment crítica, la cosa encara tindria sentit. Però, pel que es veu al trailer (no penso pagar per veure-la, em sap greu), Corea no és res més que un escenari per representar quatre bromes barates.  Suposo que el que més em pica del tema és que s’utilitza una figura real, que causa un dolor molt real a milers de persones, com a contrapunt còmic. No es pot parodiar un assassí sense invalidar la realitat de les seves víctimes, i això és una cosa que cal tenir en compte.

Tot aquest tema em recorda a quan, veient Captain America, vaig caure en que 50 anys després, encara surten pelis sobre bons i dolents en clau de nazis i americans (o comunistes i americans, en el cas de The Interview). Durant l’última dècada més o menys, el nazi s’ha convertit en un arquetip filmogràfic, un recurs literàri com qualsevol altre. Hi ha un problema molt clar en la simplificació d’un personatge històric: la seva deshumanització, fent que oblidem que en qualsevol persona hi pot haver malícia, manca d’empatia i crueltat.

Sempre s’ha utilitzat el moviment nazi com a contrapunt recomfortant per una Europa moralment devastada, però s’ha acabant convertint en una mena de caricatura; sembla que l’holocaust ja no és tabú, els seus autors es presenten com els malvats d’un conte infantil, repetint la fòrmula una i altra vegada. Un cop s’estandaritza l’arquetip, es perd el component històric, i per tant, s’allunya de la seva percepció com a realitat. Tota aquesta maniobra es fa només per enaltir la suposoada heroicitat de el corresponent arquetip americà, el lluitador que no s’està per collonades i ve a salvar a la vella Europa. És molt fàcil allunyar-se de la realitat de la guerra quan aquesta passa a milers de km de la teva terra i la teva gent. Imagineu una peli a l’estil Inglorious Bastards sobre la captura i mort de Bin Laden com a venjança de l’11-S ? No. Els motius són molt clars: reduïr un enemic a una caricatura en clau de propaganda patriòtica o l’excusa per una broma escatològica és una manca de respecte per les víctimes d’un fet històric real.

La cultura pop és aquesta ombra que s’apodera de tot per fer-ne una icona, un fals ídol per adorar. Es recrea en ella mateixa, ens convida a no crèixer: pel·lícules d’herois per no deixar morir el nen que portem dins, per encadenar-nos amb conviccions naïf. L’història ensucrada i mastegada, per a fer-nos oblidar tot allò que ens pugui haver ensenyat. Però mentrestant, anem rient.

Moon Pride

Com podeu imaginar, combatre les forces del mal en mini-faldilla és una de les petites coses de la vida que em fan tirar endevant.

La cosa encara es posa més lòca si es tracta de vàries noies combatent les forces del mal en mini-faldila en clars termes de #sisterhood.

I si a més hi afegim unes gotetes de desvergonyida cursileria i un barril de lesbianisme latent, el més provable és que em trobeu revolcant-me per terra d’emoció.

Els tendres anys de la meva infància van ser marcats per coses de gran significància com Sailor Moon; no és que jo triés créixer amb els models de l’absurd japonès, suposo que hi devia ser algú a tv3 que sàviament va decidir que era el millor per educar les noves generacions. Sigui com sigui, a mi em va agradar tant que vaig voler anar al Saló del Manga, amb uns 10 anys, vestida de Sailor Júpiter (edició de la qual destaco la visió d’una noia en roba interior peluda, orelles i cua de gat que mai sabré de què anava ni quina mena dibuixos mirava ella).

Saltant-nos uns quants capítols, en la foscor que va ser per mi el final de l’adolescència, anar-me topant amb imatges, gifs i vídeos de les marineres per tumblr em despertava certa tendresa. Sailor Moon era molt important per mi; podia ser de contingut simplot, nyonyo i reprovable des de totes les perspectives, però poder triar qui vols ser d’entre tants personatges identificables és tot un luxe. Jo de petita era bastant tradicional, i de cada pel·lícula o sèrie, el que volia i estava acostumada a ser era “la noia” (*cof cof* Principi de la Barrufeta *cof cof*) i puc assegurar que és molt més divertit quan les opcions no es limiten a l’Scarlett Johanson en roba ajustada combatent una invasió alien amb una pistoleta, la veritat.

Com és que s’ha explotat tant el tema? Les sailors són les (primeres?) magical girls per excel·lència, però tampoc és que sigui material de culte ni de l’animació ni de la literatura ni de res, i tot i així l’internet està ple de fanart on se les reinterpreta i escrits on es ressignifica el contingut de la sèrie (ahem). Sembla que tots aquells que ens ho vam empassar de petits l’hem fet créixer dins nostre, com de fet passa amb tots els records d’infància, però eh, si ho fa Marvel, per què no ho podem fer nosaltres?

Tota aquesta reflexió sociològico-freudiana agafada amb pinses havia de ser un precedent per comentar que la nova versió, Sailor Moon Crystal, ho peta força més que l’original. Per començar, l’opening sembla fet per algú que ha tragat molt Dragon Force i la lletra clarament ha estat feta pensant el l’#EMPOWERMENT de les jovenetes que ho veuran. Les noves tècniques d’animació fan que les escenes d’acció agafin certa essència supersaiyanesca; la història aquest cop segueix el manga, que inclou coses com l’Antifaç de Gala fent el paper d’inútil que només serveix de contrapunt romàntic (hm… de què em sona l’arquetip?), suicidis, hòsties i amistat.

O sigui que no sé, si un dia us sentiu aixafadets i voleu evitar la decepció de revisionar un dels originals i descobrir que de nen les coses es veuen totalment diferents, doncs mira. Per lo que és, ta bé.