txupatxups

<3

Categoria: General

Push push push up

Recordo els meus primers sostens, color blau cel, elàstics, sense metall ni forma. Si no fos per l’excés de llacets podria haver estat un top de gimnàs, però la càrrega simbòlica pesava més que tots els mitjons suats d’aquest món. “Una altra doneta entre nosaltres”, va dir la dependenta mentre els cobrava. Somreia sincera eixamplant l’aura de borrissol maquillat de les seves galtes, com un préssec maternal.

Per mi, aquell tros de tela no tenia més funció que la d’escenificar la vergonya de la vida adulta. Asseguda al pati em mirava les altres nenes: “jo, companyes, conec el secret de la feminitat, el món dels grans, seieu i us ho explicaré”. Òbviament no en tenia ni idea del desig ni de la finalitat de l’atractiu, però vaig assumir la sexualització com un pas determinant i necessari pel ser dona. Al cap i a la fi, tot es redueix a l’estètica, a jugar i a imitar. Quins models té una nena de 12 anys? Aviat vaig canviar el top per uns push-up monstruosos que farien empetitir l’armadura de Xena La Princesa Guerrera. Vist amb perspectiva resulta ridícul i fins i tot graciós; quina necessitat tenia, als quinze anys, de disfressar-me de fertilitat, de fingir capacitat i predisposició a alletar hereus i bastards per anar a passar una tarda al Mataró Park? D’on sortia, la pressa per créixer? Per què aquest interès en prendre part d’un joc sense poder-hi participar? Parlo sempre de la meva experiència però crec que és aplicable al que veiem al nostre voltant: internet va ple de bromes sobre les nenes que es vesteixen com putes, de com antanyo es jugava a nines i ara en canvi practiquen el gosseig, que si ja no mengen xuxes, només mengen poEtc i etc. Ens desentenem de la sexualització prematura, en fem burla a estones i, quan convé, hi trobem el recurs ideal per vilificar a les víctimes d’abús. La mostra més esgarrifosa d’això la viu potser en les representacions de Lolites de l’imaginari col·lectiu: de la narració d’una obsessió, segrest i violació en treiem només l’arquetip de nena hipersexual, adoptem i normalitzem el punt de vista de l’agressor H.H., una altra forma de male gaze. En fer-ho com a públic impregnem la societat d’aquest pensament, que d’una forma o altra acabarà absorvit per nenes convençudes de l’haver de ser desitjades molt abans de saber què fer del propi desig, associant-ho a una forma validació.

Ara, adulta i entera, tinc la llenceria per un dels meus capritxos prefrerits. M’agrada en mi, m’agrada en altres, em revolco en eròtica i estètica. Vull pensar que m’he format un gust al marge de les expectatives alienes i que he deixat de veure’m a través dels ulls d’un tercer, però com sol passar en aquesta vida, mai ho sabrem del cert. Seguint amb el tema #empowerment, resulta que hi ha un corrent que aposta per la reivindicació de la pròpia sexualitat com a forma d’alliberament, que de fet és el centre del debat Porno vs. Feminisme que ha voltat per tw aquests dies. És renovador veure intervencions en la cultura pop que ajuden a que es perdi l’estigma i la vergonya que ens forçava a una actitud passiva, sempre en veu baixa i a petició d’algú altre.  Tot i això, no hem d’oblidar la base de la qual partim, que no és un camp pla. Es fa difícil reclamar el propi caràcter sexual quan aquest passa automàticament a ser objecte per una mà externa, sense consentiment. El sexe lèsbic, l’espai no-mixte original, ha acabat sent fetixitzat des de fora i és avui una de les fantasies més comunes entre l’home mitjà, ni això queda. Què hem de fer? Renunciar a una part de la naturalesa humana seria perdre, però cada pit que celebrem corre el perill de ser descontextualitzat i reinterpretat per un plaer aliè i capitalitzat a costa nostra. No parlo d’actituds individuals, sinó d’un estandard que perpetua la impossibilitat de ser subjecte sexual, limitant-nos al rol d’objecte no actiu, molt relacionat amb la rape culture, de fet. La noia del cartell d’Intimissimi no em mira a mi, possible compradora, sinó que m’esnenya a seduir fent-me testimoni de la relació que s’estableix amb un tercer, L’Home. No ofereix sexualitat sinó que em mostra vies de sexualització a 12’99€ .

Però què ens quedarem, amb l’ou o la gallina?

 

Lil Mama – Lip Gloss (2007)

Algun cop m’han dit que és la contradicció el que crea interès en les persones, que cal conflicte com cal pebre a l’alvocat. Quan et dediques a cercar el Bé i la superioritat moral, però, això dels grisos sembla que no està massa ben vist, i és divertit com acabem acceptant tombarelles i dobles mortals en la justificació per evitar el dubte.

Empoderar-se pot ser difícil (sobretot sense l’últim disc de la Beyoncé, subscripció a Tidal inclosa), però al meu parer deconstruir-se ho és més. I perdoneu que em serveixi de l’argot, però ja que hi som, empastifem-nos.

En els feminismes, el tema estètic acostuma a ser font de conflicte, o almenys de confusió. Rebutgem la pressió estètica, la representació de la dona en aquesta nostra cultura occidental, la feminitat imposada i els sostens, i després anem i fem pintades de “Dona bonica és la que lluita” (bonica per a qui? és aquesta qualitat la que m’ha de convèncer per lluitar? Revolucionària male gaze?). Se’ns escapa aquest voler trencar tòpics, comercialitzar una cara més amable del nostre “isme” i acabem buscant seduir el detractor, mostrant que, malgrat lliures, seguirem sent consumibles al seu gust. Estratègicament no està tan malament: l’èpica beu de l’estètica (sigui quina sigui aquesta), i cal combatre d’alguna manera els arguments que porten segles desacreditant-nos (que si lletges, que si odia-homes, que si insatisfetes…). Com més siguem, millor, però ves que no acabem enquistant allò que en principi rebutjàvem. Durant els últims anys, pels mars de l’internet, predominantment americans, apunto, he vist circular posts, textos i redaccions parlant de com el maquillatge i tot el seu món es transforma en una eina feminista en les mans adequades. Expliquen com no s’arreglen per ningú més que per elles mateixes, i que l’eyeliner els dóna un poder indiscutible. Bueno, a veure.

El meu romanç amb la cosmètica ve de lluny. Vaig comprar el meu primer tub de lipgloss als 12 anys, una miniatura de plàstic que podies dur penjada del mòbil. Era de color cirera amb molta, molta purpurina, una mica mentolat per irritar els llavis i provocar inflor (ai, els 2000 <3). Amb 15 em vaig acostumar a dur sempre un llapis de kohl negre a la motxilla, i cada tres classes anava al lavabo a fer-me la ratlla, metxero en mà. A partir d’aquí, vaig anar afegint elements, passos i ingredients al meu “arreglar-me”, sempre vigilant molt de no passar-me i acabar pecant visiblement de vanitat. Més que tapar o dissimular, el que jo he buscat sempre és projectar una imatge concreta, reproduir un caràcter que potser em seria difícil d’emular sense dur els morros color borgonya. Es podria dir que buscava treure’n seguretat? Confiança? Òbviament, i què és, sinó, empoderar? Així disfressada trobo una força que en mi mateixa no sento. Imitant l’aspecte de figures que admiro puc arribar a admirar-me a mi mateixa. I així, anar fent. Però, per què em cal tota aquesta potingueria a la cara, per sentir-me Dona, Forta i Capaç? Poques vegades surto de casa sense absolutament res (siguin ulls, pell o llavis), especialment si sé que m’he de trobar algú, i cal acceptar que això ve d’una inseguretat assimilada fins i tot abans de la pubertat. Empoderar en aquest cas podria ser equiparable a la concepció de la pròpia validesa, i ens hem de preguntar per què necessitem alterar-nos per sentir-nos vàlids. És cert que el maquillatge té un component artístic o creatiu, que s’ha format un univers totalment al marge del gust de l’espectador (home heterosexual, l’estàndard, el consumidor), un espai que es retroalimenta i que fa olor de vainilla, maduixes i tangues recent planxats. Hem deixat enrere la tendència del no-makeup makeup per llençar-nos de cap al contour i als il·luminadors, canviem bellesa natural per #teamfake. No m’atreviria a dir que hem deixat de veure’ns a través dels ulls de l’home, però sembla que els preceptes comencen a canviar. Tot i així, seguim parlant d’unes formules molt estrictes que determinen què és bell en tant que validesa. Més o menys lluny de l’extrem, juguem sempre amb l’atractiu. La lletjor no és concebible i no hi ha experimentació ni originalitat, i és per això que el component creatiu i de metamorfosi no té prou pes per aïllar la pràctica dels seus orígens en l’opressióTM. En el moment que no hi ha llibertat a l’hora d’escollir si participar-hi, encara que després te n’independitzis, en el moment que aquesta pràctica comença sempre buscant adequació com a, no es pot parlar d’empoderament. És cert que hi ha casos concrets de dones que ni es pinten ni mai es pintaran, però això no treu que a nivell general no siguem bombardejades constantment amb persuasions més o menys violentes per ser boniques, atractives i consumibles. És veritat que en casos individuals podem trobar el fet de pinar-se com una victòria sobre un entorn restirctiu, que força a la modèstia i a la negació del jo. En tot això, el color pot ser un alliberament, clar, però no hem d’oblidar mai de mirar de més lluny.

Jo segueixo pintant-me, invertint temps i diners en una indústria basada en la meva pròpia explotació. I és que, menjades d’olla apart, la vida resulta força més fàcil deixan-te empoderar, per molt que sigui de boquilla, i encara més per tot aquell que se surt dels cànons de bellesa que predominen a occident (blanca, cis, prima, etc…), el maquillatge pot arribar a ser fins i tot una ajuda pel dia a dia (aquesta noia ho explica molt bé: x) . En sóc crítica però m’ho passo bé fent-ho, m’agrada veure-m’hi i accepto una via fàcil per combatre la meva inseguretat. La realitat és com és, i per moltes campanyes que vinguin a dir-me que m’accepti tal com sóc, seguiré sentint-me res cada cop que obri la tele, revista o internet mateix, lluitar-hi suposa un temps i una força que no tinc. I què hi farem, nens.

tumblr_n06slqswfx1s5c250o1_400

El concert

Abans de començar, respiro. M’han ensenyat que és important per capbussar-se dins el ritme d’una peça, i jo obeeixo, que no sóc gaire d’improvisar. Un-i…! I entrem. Amb els pulmons plens, camino, sí, però encara no em deixo. Una nota després de l’altra, l’anar fent empès per la inèrcia de la memòria muscular, tot lligat per un dubte estrany. Mai abans m’havia preocupat, aquell compàs, i ara? Què passa? Visualitzo mentalment la frase mentre em suplico a mi mateixa segueix, segueix, segueix… i segueixo. Canto dolcissimo amb el verb fracassar apretat entre les dents, però a mesura que avanço sento que el perdo, cada cop més lluny i més tèrbol, fins que per un moment oblido tot el que sé. I… entro. Res no m’atura ni tansols jo mateixa, i ja hi sóc, i de ple. Les harmonies em ceguen mentre em deixo gronxar per la pulsació, que ara m’és amable com si no em conegués. Masego les notes, les estiro, en faig bombolles, les peto i torno a començar. Vés a saber com es deu dir, el meu professor, ni què volia arribar a ser jo de nena, ara no importa res més que aquest no existir tan preciós, que és meu per sempre.

I…

No sé si rellisco o és que em travo, però de sobte ni tiro ni sóc capaç. Perduda entre els acords de l’acompanyant, que segueix i no perdona, tartamudejo, intento aixecar-me, agafo embranzida i topo de nassos contra la paret. On sóc? No hi veig, no hi sento, sóc només de soroll i de vergonya, guiada per un obstinato que repeteix “puta puta puta”.

-Puta!

Silenci. Les últimes notes s’esvaeixen amb l’entrada del meu crit. Ningú respira. el pianista aixeca el peu del pedal, fent un cop com de guillotina.

-Això tu!- sento a l’àvia, al costat de ma mare, que havia demanat festa per dur-la de la residència al concert de la nena- Què, ja està?

Captura de pantalla 2015-05-02 a les 21.40.01

Poble d’empenta

Ja fa anys vaig tenir l’acudit de créixer en allò que en diuen poble dormitori: massa prop de Barcelona per inspirar identitat però encara no prou per esgarrapar cosmopolitisme. Un paradís indiscutible de palmeres escapçades i platges de sorra prestada, amb trens a la capital cada 10 minuts, no fos que ens agafés l’angoixa. Som l’aparador de la Renfe, i així encara els turistes passen de llarg de la mà de qualsevol incentiu per forçar-hi una mica de vidilla, però suposo que així estem més tranquils. Tot el gazpacho de bric del xiringuito per nosaltres.

Resulta que tampoc és prou petit ni suficientment gran, com sol passar una mica amb tot en aquesta vida. 30.000 habitants i tots els antics pretendents a la mateixa cala on et disposes a fer topless. A la cua del forn, les seves mares. Per sort, en aquestes aigües no seria difícil improvitzar un bikini de la brossa que flota sobre les onades, i una cosa molt nostrada que tenim al poble és el girar-nos la cara, o sigui que podriem donar el problema per solventat, però jo crec que hem d’anar més enllà. Sempre. I és que això ve d’una gent que s’ha pres la sardinada com a forma de vida. Tots apretats, tots quiets. Que és gros, que tots els adolescents haguessim d’anar a menjar xuxes a la mateixa plaça, així per sempre més condemnats a l’endogàmia. Alienats (d’àlien) i amb el sucre pujat, cada dissabte, manifestació d’hormones. Al cap de poc i amb una retrobada consciència per la salut dental (i els beneficis del verd), allò va acabar semblant el quinzeema, amb la conseqüent renovació de l’esplai parroquial en lloc de la política espanyola. No teniem res, ni cinema, ni biblioteca ni una sala decent on anar a perrejar com l’edat demana. Tots els bars havien esdevingut kebabs (nou pilar de la nostra dieta), tret d’un parell: El Legionario, que encara avui compta amb un original ambient d’inspiració pre-constitucional, i un ciber-tapadora on es movien afers dels quals espero no arribar-ne a saber mai res. La situació era un bon preludi per la grisor que ens esperava al créixer, i no és just forçar tant prematurament al tedi. Si més no, encara que de fa uns anys estic una mica desconectada del jovent, crec que la cosa ha millorat amb l’obertura d’una línia de bus nocturn que va directa al polígon de Mataró.

Tot aquest despilfarro de menyspreu me l’he de guardar ara per parlar de la festa major, event de gran cabal en el meu dia a dia. Un xic abans que jo nasqués, a l’ajuntament es va decidir que la celebració del nostre sant patró local tenia poc interès, que hi feia falta una mica de Mar i Cel i, per què no, un algo d’atracció de Disneylàndia. És a principis de juliol i ho recomano amb força, en especial als amants de la pràctica del botellón i el kohl als ulls.

Conversa

-Què t’ha semblat?

-Bé.. Vull dir, crec que ets genial, ja ho saps. Ho fas realment apassionat, quan vols.

-M’he passat d’intens? Massa dur?

-Mmmmno.

-No ho sé. Em semblava que era un bon moment per provar coses, ara que ens anem coneixent. Potser t’he agafat per sorpresa.

-Una mica. Però pensa que era la primera vegada amb públic.

-Segona.

-Allò no compta. Quedàvem molt amagats, ni ens deurien sentir. Però no et preocupis, has estat bé.

-Diria que hem començat massa ràpid.

-Ja ho buscava, que m’agrada així. Surt tot sol.

-Doncs és més difíl de controlar, almenys per mi.

-T’he vist patint però has aguantat, eh?

-Te’n rius perquè lo teu va amb calma, clar.

-No pensis, al final s’embala, però és la gràcia. M’hi he ficat de ple.

-Ja ho crec, ni m’has mirat.

-Estava pendent, i ens hem entès igualment, oi?

-Doncs jo crec que podríem haver acabat més junts. Va, passa’m la funda del violí, recollim.

Ariadna

Ariadna vora el mar es deixa abraçar pel sol de setembre, que malgrat tot sembla voler insistir en fer-la daurada, com un consol improvitzat.

Li hauria agradat poder enamorar Teseu, clar, però Ariadna sap que els herois, si bé mortals, només estimen en vers, i per això cal una mena de bellesa que no es pot forçar. Amb els dits entre la sorra, remena el trencadís de promeses procurant no fer-s’hi mal. Les havia dut guardades cautelosament sota la llengua, sense empassar, i és que, encara faltada d’experiència, tenia tot el saber d’una mentidera.

La glòria emborratxa, i en veure el seu company retornar triomfant, Ariadna havia començat a confondre joc i llegenda, oblidant per complert quins ulls fa un monstre. Però sentir-se enganyada seria admetre la pròpia derrota, com si no fos ella, princesa i enginy, que havia fet possible el món sense minotaure.

Ariadna vora el mar trena els seus cabells aspres de sal mentre es mira el gronxar de les onades altiva, convençuda que el destí li prepara quelcom més gran que l’amor. Potser un vi novell, el desdeny sincer d’uns braços enjogassats o una mirada com pintada per Caravaggio, que no necessita d’èpica per saber estimar.

tumblr_nwqc42oZFH1r8vrhxo1_400

09

Jo als quinze anys brillava. No sé si per innocència o per l’excés de producció sebàcia, però hi havia una mica de màgia en aquell viure malgirbat. Personalment, considero l’adolescència un tros de vida del tot prescindible, i espero amb ànsia que els anys en deformin el record fins que es faci més maco. I sense motiu ni explicació, que a vegades les coses són lletges perquè sí. Així i tot, abans de ficar-me dins el forat que he acabat convertint en casa, vaig viure un estiu prou bonic. Tots tenim un agost on evocar l’enyor de certa puresa, i bé que ens va per posar ulls de poeta distret, o sigui que deixeu-me fer.

Us heu d’imaginar una Ofèlia totalment diferent. Passava més hores a la platja que a casa, acumulant radiació solar amb perseverància. No hi havia twitter i tenia un tendre grup d’amiguetes que ja no es saluden, però que al moment semblava infinit: corríem sota la pluja d’aspersor, cantàvem sense vergonya i menjàvem gelat cada dia. Al lavabo, parlàvem d’en Jan, l’Uri i en Rubén mentre ens passàvem la ratlla, amb l’encenedor a punt per si feia falta una mica de drama. Els ordenàvem en llistes i imaginàvem com seria, que aquí sempre s’ha anat amb presses; en aquella època encara estava sencera i, si no en sabia res, tot era possible. Fase u, dos, tres o quatre? Amb aquest no hi vagis que es veu que fa la rentadora. Ja has vist què hi ha posat, al fotolog? Suda, tia, suda. Les meves amigues tenien molt clar quines qualitats calien en un xicot per ser objecte del nostre interès: moto i un cert quillisme. Jo, per la meva banda, vaig enamorar-me d’un noi amb bicicleta que em portava asseguda al manillar, passeig amunt, passeig avall. Una perduda vol dir que penso en tu, dues, que no tinc saldo. Baixa al portal una estona, i jo de puntetes, estirant-me més alta del que mai he arribat a créixer. Com tot, va ser bonic fins que va deixar de ser-ho.

Quin gastar cursileria, total per parlar d’uns anys plens de grans, cops de porta i corredisses, i quina mandra, també. Però ves, què vols fer-hi, mai he portat bé la tornada al cole.

 

El bany

Pintallavis color vi o millor carmesí?

“Si ho fem, fem-ho bé”, s’havia dit. Era l’únic punt que li faltava per concretar, la resta ho tenia enllestit de feia dies. Tot preparat, meticulosament endreçat, el mirall impecable, les rajoles que brillaven sota la decadència del fluorescent.

El bany, sense bombolles, amb unes sals de lavanda just per enterbolir l’aigua de tons pastel, que vés a saber com quedaria posada, si se l’havia de trobar algú. Perquè havia practicat, però no estava segura de poder mantenir la pose.

La música també era un tema delicat. Sonaria des de l’habitació del costat, que quedés una mica lluny, per no distreure. Era important que no xoqués amb el ritme de l’aixeta rajant. Una balada? Massa tòpic, què queda de melancòlic en una música grapejada per les fantasies de tothom? Havia considerat el jazz, però sabia que aquest arrossegar ritmes i estirar cromatismes no feia per la situació. Volia ser bonica, però no sensual, res que es pogués tocar, inconscient, al cap i a la fi, inexistent. De clàssica no en sabia massa, però sentia que podria fer un bon quadre. Música de fons, com a les películes, no? Havia passat uns dies repassant totes les òperes romàntiques que podia recordar, comparant personatges, intentant trobar una ària que la pogués representar. Volia ser Mimí, volia ser Carmen? Li semblaven totes igual de boniques, però sentia que encara no quedaven prou lluny, podia palpar les seves paraules, el seu mal, i així no es pot desapareixer com cal. Sort d’Spotify, que remenant llistes va topar amb Bach i la seva Chaconne. “Quin nom més lleig”, havia pensat. Però se l’escoltava i li semblava que tot al seu voltant es tornava aire, i podia imaginar que tractava sobre les nebuloses de l’espai, tot trascendència i alhora tot no res. Els buits del violí sol l’omplien i la feien oblidar.

La roba escampada d’una manera molt calculada pel terra del lavabo, esquitxant de blau i de gris i de lila el blanc odiós. A la pica, unes pinzellades daurades, aquelles arrecades que mai s’havia posat però que feien maco i brillaven, com si ella hagués estat qui sap què.

Encarada al mirall, va sospirar mentre es pintava els llavis amb el color vi. Havia triat bé, i per la textura estava prou segura que seria resistent a l’aigua. Va agafar la fulla d’afaitar que tenia preparada a l’armariet, sentint amb plaer estrany com se li clavava a les puntes dels dits. “Perfecte, sí”, es va dir.

La banyera estava pràcticament llesta, va ajustar la porta i es va preparar per entrar-hi, o per marxar, que podries dir. Mentre de fons sonava un cercle de quintes barroc, va apropar-se al seu reflex, per despedir-se, potser. Però, ai! quina mala sort, que just al costat dret del seu nasset hi va copsar un granot, lleig i vermell. Com no se n’havia adonat?

Ràpidament, sense pensar-ho, va començar a endreçar l’escena.

“Hauré de morir un altre dia”, es va dir, contrariada, mentre sortia cap la farmàcia a buscar alguna potinga de La Roche Posay.

Miau

Els gats m’agraden.

Jo tinc un gat que és molt maco, de pèl negre llustrós i uns ulls com d’or.

El gat m’agrada i crec que li agrado, va venir sense haver-lo cridat i encara hi és, que no vol marxar.

El gat és meu, però a vegades sembla que jo sóc seva.

Als matíns, quan crec que he reunit prou forces per llevar-me, s’estira sobre el meu pit i em pesa.

Té un ronroneig que diu “vols dir que val la pena?”

Els gats no han d’estudiar ni saben què és rentar els plats. “Per què tanta feina?”

Em segueix per la casa, es refrega entre les cames.

El gat no parla ni miola gaire, però crec que ho sap tot de mi. M’observa incrèdul quan decideixo sortir, dient “et penses que em pots deixar aquí?”

Es revolca per la muntanya de roba “De què et disfresses, aquesta nit?”

Sóc lluny d’ell, o això em penso, fins que noto les seves urpes que es claven a l’espatlla. “Això t’ho podries haver estalviat, qui vols que et prengui seriosament?”

No recordo com es parla, però per sort tinc apresa la lliçó del que és convenient. Sóc un autòmat fàcil de tractar.

Torno a casa i el gat em mira des del llit. Sap que he dit moltes tonteries, que la meva veu és ridícula, que ric massa i ensenyo les genives, però el gat no espera res de mi, tret de tota jo, i per fi, puc dormir.

Captura de pantalla 2015-08-20 a les 18.26.15

Les noies kurdes

Des de fa uns mesos sembla que el conflicte entre el poble kurd i l’Estat Islàmic ha acabat cridant l’atenció de més d’un. Mai hauria pensat que m’atreviria a escriure sobre el tema però això no m’ho puc quedar a dins.

Les noies kurdes no són el símbol que falta en els vostres discursos ni la inspiració per un nou poema. No són l’oportuna excusa per publicar una crítica descafeïnada a la globalització i deixar clar ets moderadament anti-sistema. Les noies kurdes no són les Pussy Riot aixecant el puny fotogènicament. En la guerra no hi ha res més que desesperació, una mare no agafa una arma de foc per ser convertida en una icona; estem parlant d’una lluita real.

Les noies kurdes moren per la seva llibertat i maten per sobreviure. És un insult parlar de pacifisme a aquells els quals l’opressió els amenaça la vida. Destacar la bellesa d’unes noies que amb prou feines 19 anys acaben amb la seva vida abans de caure en mans del terror de l’enemic no sabria dir si és insult o burla. Quina mena de feminisme pot convertir les noies que ara mateix moren per una defensa desesperada, en màrtirs per estampar samarretes? Com podem parlar de solidarització després de seure còmodes en la butaca, posar-nos les ulleres de poeta i deshumanitzar el seu patiment per fer-lo objecte d’una anàlisi estètica? No estem parlant dels personatges oblidats d’una llegenda, sinó de gent que perd la vida ara mateix.

N’hi ha que s’omplen la boca amb el tema per fer gala d’enginy i retòrica fins a oblidar-se del respecte, sembla que s’han quedat en el feminisme dels articles i els pronoms i ja no recorden què és lluitar per necessitat.