Escriure

by offxelia

Avui voldria escriure, però no tinc res a dir. M’he buidat de conviccions buscant-ne les incosnsistències i he quedat muda de vergonya. Potser és que allò que vull realment no és escriure, sinó el que ve després, l’orgull d’haver complert. Pot ser que el que em cridi sigui tota la prèvia d’endreçar pensaments i en acabat veure’m més neta. No ho sé. La veritat és que no m’aniria malament un copet a l’espatlla, l’escalfor del like i la companyia de les notificacions. Digues, ho faig bé? Enyoro els gomets verds i el “progressa adequadament”, per vanitat i alguna altra cosa que no sabria verbalitzar sense trair-me. És que havia pogut ser moltes coses, jo! Delegada de la classe, preferida pels professors, una nena molt llesta per la seva edat. Si estudiés podria ser brillant, ella. És una pena. La mandra… Deu ser que pretenc tapar les esquerdes del meu ego amb el reconeixement d’anònims, convèncer a qui em vegi que encara segueixo creixent, no?. Com que trec la pols a tots aquells premis de jocs florals d’institut, sats? Només em falta alguna cosa per tractar, més enllà de la pròpia hipocresia.

Parlar de l’ordre del dia seria ideal. Què ha fet avui, la Cup? Vull trobar un gir inesperat en un tema que pica, l’impecable “però no heu pensat que…?”. Algo general, passar-hi de puntetes però fent molt soroll. Una mica d’enginy i el punt just de mala bava, hohoho! Tot ben lubricat amb ironia i auto-consciència per lliscar de les mans dels envejosos, que no saben res. Contundència per arribar enlloc, això no m’ho pots rebatre. Veus? He guanyat i m’heu de tenir en compte. Jo també hi sóc. Escolteu.

Avui voldria escriure però dins meu només hi ha l’eco infinit del “quan sigui gran”. Voldria escriure, sí, resistir desesperada l’amenaça de la mediocritat, però tot el que em surt és aquesta rebequeria.