Un juny

by offxelia

Juny. Sorra als turmells, cabells aspres de sal i galtes pigades. Mes del blau, d’onades noves i les tovalloles de sempre. Estiu.

Sant Joan va ser i agraeix aquesta mica de silenci previ a les festes del poble. Camina lent d’una manera plenament conscient però gens tranquil·la. Un pas, ara un altre. Més dies que llonganisses i tant de bo que la tarda durés per sempre, pensa. Arriba finals de juny; no té cap recuperació pendent, però se sent tota la pressa del món just entre el pulmó i l’estómac, com un globus que no pot fer explotar. Les onades porten un compàs mandrós però inevitable, acoblant-se a les seves passes. I camina lent, al seu costat. Allò que s’havia promès que mai entendria es perd entre records pre-adolescents. Tot és nou i ho accepta, com si no pogués fer-se de cap altra manera. Ni tantsols s’hi ha parat a pensar. Quan s’havien vist per primera vegada? Potser al bar amb la colla, per veure la final de la Champions, o la nit que despedien en Pau. Havia de ser al voltant d’aquelles dates, per força. Després d’allò els dies es barrejaven: algun kebab, sopars en grup, forces canyes i encara més likes. Però tot brollava, tebi, lent com la mel. Deu ser això, estimar? Caminen i es miren, i no entén com un sentir així pugui inspirar un art tant turbulent com el que li havien ensenyat. Els poetes s’ho inventen, es diu sovint. Paren per comprar gelat: sorbet de mandarina, xocolata i iogurt, en galeta i terrina. El mar encara gronxa, i asseguts en un banc es permeten el luxe del silenci. No pot decidir si prefereix l’àcid o el dolç i sap que ha errat en la combinació, però diria que pot palpar tot l’espai que queda entre braç i braç. Dolç, àcid i sal; sent el gelat que li regalima entre els dits, i no li importa.