Push push push up

by offxelia

Recordo els meus primers sostens, color blau cel, elàstics, sense metall ni forma. Si no fos per l’excés de llacets podria haver estat un top de gimnàs, però la càrrega simbòlica pesava més que tots els mitjons suats d’aquest món. “Una altra doneta entre nosaltres”, va dir la dependenta mentre els cobrava. Somreia sincera eixamplant l’aura de borrissol maquillat de les seves galtes, com un préssec maternal.

Per mi, aquell tros de tela no tenia més funció que la d’escenificar la vergonya de la vida adulta. Asseguda al pati em mirava les altres nenes: “jo, companyes, conec el secret de la feminitat, el món dels grans, seieu i us ho explicaré”. Òbviament no en tenia ni idea del desig ni de la finalitat de l’atractiu, però vaig assumir la sexualització com un pas determinant i necessari pel ser dona. Al cap i a la fi, tot es redueix a l’estètica, a jugar i a imitar. Quins models té una nena de 12 anys? Aviat vaig canviar el top per uns push-up monstruosos que farien empetitir l’armadura de Xena La Princesa Guerrera. Vist amb perspectiva resulta ridícul i fins i tot graciós; quina necessitat tenia, als quinze anys, de disfressar-me de fertilitat, de fingir capacitat i predisposició a alletar hereus i bastards per anar a passar una tarda al Mataró Park? D’on sortia, la pressa per créixer? Per què aquest interès en prendre part d’un joc sense poder-hi participar? Parlo sempre de la meva experiència però crec que és aplicable al que veiem al nostre voltant: internet va ple de bromes sobre les nenes que es vesteixen com putes, de com antanyo es jugava a nines i ara en canvi practiquen el gosseig, que si ja no mengen xuxes, només mengen poEtc i etc. Ens desentenem de la sexualització prematura, en fem burla a estones i, quan convé, hi trobem el recurs ideal per vilificar a les víctimes d’abús. La mostra més esgarrifosa d’això la viu potser en les representacions de Lolites de l’imaginari col·lectiu: de la narració d’una obsessió, segrest i violació en treiem només l’arquetip de nena hipersexual, adoptem i normalitzem el punt de vista de l’agressor H.H., una altra forma de male gaze. En fer-ho com a públic impregnem la societat d’aquest pensament, que d’una forma o altra acabarà absorvit per nenes convençudes de l’haver de ser desitjades molt abans de saber què fer del propi desig, associant-ho a una forma validació.

Ara, adulta i entera, tinc la llenceria per un dels meus capritxos prefrerits. M’agrada en mi, m’agrada en altres, em revolco en eròtica i estètica. Vull pensar que m’he format un gust al marge de les expectatives alienes i que he deixat de veure’m a través dels ulls d’un tercer, però com sol passar en aquesta vida, mai ho sabrem del cert. Seguint amb el tema #empowerment, resulta que hi ha un corrent que aposta per la reivindicació de la pròpia sexualitat com a forma d’alliberament, que de fet és el centre del debat Porno vs. Feminisme que ha voltat per tw aquests dies. És renovador veure intervencions en la cultura pop que ajuden a que es perdi l’estigma i la vergonya que ens forçava a una actitud passiva, sempre en veu baixa i a petició d’algú altre.  Tot i això, no hem d’oblidar la base de la qual partim, que no és un camp pla. Es fa difícil reclamar el propi caràcter sexual quan aquest passa automàticament a ser objecte per una mà externa, sense consentiment. El sexe lèsbic, l’espai no-mixte original, ha acabat sent fetixitzat des de fora i és avui una de les fantasies més comunes entre l’home mitjà, ni això queda. Què hem de fer? Renunciar a una part de la naturalesa humana seria perdre, però cada pit que celebrem corre el perill de ser descontextualitzat i reinterpretat per un plaer aliè i capitalitzat a costa nostra. No parlo d’actituds individuals, sinó d’un estandard que perpetua la impossibilitat de ser subjecte sexual, limitant-nos al rol d’objecte no actiu, molt relacionat amb la rape culture, de fet. La noia del cartell d’Intimissimi no em mira a mi, possible compradora, sinó que m’esnenya a seduir fent-me testimoni de la relació que s’estableix amb un tercer, L’Home. No ofereix sexualitat sinó que em mostra vies de sexualització a 12’99€ .

Però què ens quedarem, amb l’ou o la gallina?