Trastorn afectiu estacional

by offxelia

Caminava lent, quasi arrossegant els peus. La tardor li pesava i aquell octubre s’estava fent massa llarg pel seu gust. Al terra tot eren fulles mortes però mai en veia caure cap, ben bé com si algú les hi posés la nit abans, per decorar la seva passejada. Tenia ganes d’engrapar un arbre i remenar-lo amb totes les seves forces, per ràbia o per curiositat. Estaria bé veure morir alguna cosa, pensava, un record tebi en mig d’aquest fred putrefacte.

Però no s’aturava, anava fent sense aixecar la vista de l’asfalt, just per vigilar no trepitjar merda. A mitja tarda s’havia inventat que li calia una barra de pa (era molt convincent, a l’hora de trobar excuses per sortir de casa), i amb gran determinació s’havia posat les sabates, primer una i després l’altra. Potser en tornar es veuria amb cor per enfrontar-se a la dutxa, però tampoc sabia si realment li feia gaire falta, en el seu estat.

Al forn no hi havia pràcticament ningú, només la dependenta, que es mirava el mobil mig amagada darrere una plata de crusants. Era maca. Les restes d’acné li feien les galtes rosades, com pintada per Fragonard. La lluentor de la pantalla li brillava a les ninetes, tenia ulls vius i riallers. Deu portar lents i fan reflexe, es va dir amb una mica d’enveja. S’estava just a l’entrada de l’establiment per no cridar l’atenció mentre decidia què volia demanar. Pa. Aire. Estirar les cames. Fer com que vivia, segurament.

S’hi va estar uns 4 minuts, amb la dependenta que anava amunt i avall del mostrador, en absolut silenci. No em veu, va pensar, millor que no la molesti. Sortint de la botiga va anar directe al pas de zebra per variar una mica el camí de tornada, quan un cotxe familiar va passar a una velocitat excessiva, atravessant-li el tronc com una ventada. Imbècils.. no m’estranya com puja el jovent, amb pares així, va pensar mentre reprenia el pas.