Ai

by offxelia

La incomoditat és l’únic que em manté desperta. Pam. I així començo, tal qual, amb lletres de fluorescent. No és que vingui a fer-me el senyor, si ja fa setmanes contava als internets com baixo l’idil·li pastoral que és Vallcarca a cop de taló, carregant-me a mi i al violoncel, i ni esquinç ni relliscada, només dignitat. L’auto-paròdia és la meva marca, però el que dic té una base sincera: conscient o insconscient, sembla que defujo tota mena de comfort.

Deu sonar ridícul (i segurament ho és), advocar pel malestar d’una manera tan gratuïta i sense poder-ho justificar, una excusa com qualsevol altra per passar el diumenge. Però en parlo perquè vull, i perquè estic convençuda que no sóc l’única que s’hi troba. Em distrec una estona i em trobo estirant-me els pèls del braç, asfixio el polze dins el puny, em pessigo la cuixa i cargolo els peus. I m’agradaria poder dir-ne massoquisme, però precisament perquè el conec, sé que va per una altra banda. Es tracta d’un no poder estar, una angoixa invisible que s’escapa per sota el nas. És igual que sigui estirada sobre un roser o en un llit de núvol, el burxar només para quan no hi sóc. I com passa sovint, t’ho acabes fent teu i resulta estrany perdre-ho. L’inconvenient et dóna corporeitat: el contacte amb la pell, les durícies, les butllofes, tot serveix per recordar que ets. I no és tan dramàtic com sona. A l’institut, una companya xinesa m’explicava que si em feia mal el cap, havia de concentrar-me en el mal de panxa, i es pot dir que funciona. Els texans se’m claven a la cintura com una abraçada que m’encoratja a enllestir-ho tot, i què dius que era l’ansietat? Amb leggins, en canvi, em sento flotar i tot és relatiu, l’angoixa m’agafa desprevinguda, i em trobo rosegant-ne la superfície amb les ungles. No serveix de gaire viure en sabatilles quan existir t’és incòmode de totes maneres. Utopia i falses promeses que despisten. Patir, pateixo igual, i més que lluir, aprofito per reconfigurar tota la meva persona a través de l’estètica. Que tinc molt clars els meus conceptes i sé exactament quin angle ha de tenir el tirant del sosten perquè rellisqui per l’espatlla coincidint amb una caiguda d’ulls.

El concepte del xandall és una estafa. Les xancletes, una enganyifa, igual que el culotte. Jo vull un tanga que em parteixi l’ànima, uns botins de taló prou alt per poder recuperar el meu centre de gravetat. Besis.

 

tumblr_nuyfe0vVZg1qkusr9o1_400