Ariadna

by offxelia

Ariadna vora el mar es deixa abraçar pel sol de setembre, que malgrat tot sembla voler insistir en fer-la daurada, com un consol improvitzat.

Li hauria agradat poder enamorar Teseu, clar, però Ariadna sap que els herois, si bé mortals, només estimen en vers, i per això cal una mena de bellesa que no es pot forçar. Amb els dits entre la sorra, remena el trencadís de promeses procurant no fer-s’hi mal. Les havia dut guardades cautelosament sota la llengua, sense empassar, i és que, encara faltada d’experiència, tenia tot el saber d’una mentidera.

La glòria emborratxa, i en veure el seu company retornar triomfant, Ariadna havia començat a confondre joc i llegenda, oblidant per complert quins ulls fa un monstre. Però sentir-se enganyada seria admetre la pròpia derrota, com si no fos ella, princesa i enginy, que havia fet possible el món sense minotaure.

Ariadna vora el mar trena els seus cabells aspres de sal mentre es mira el gronxar de les onades altiva, convençuda que el destí li prepara quelcom més gran que l’amor. Potser un vi novell, el desdeny sincer d’uns braços enjogassats o una mirada com pintada per Caravaggio, que no necessita d’èpica per saber estimar.

tumblr_nwqc42oZFH1r8vrhxo1_400