Banksy i la teoria

by offxelia

Avui parlem de Banksy

Què en valorem, que el fa tan especial? La tècnica? L’estil? Molts no dubtarien en destacar-ne el contingut, punyent i rebel, alhora que alguns crítics apunten que, en el seu cas, la idea és el medi i l’objecte l’expressió. I és que, tot i tractar-se d’un estil altament figurativista, el missatge darrere el mural tendeix a ser abstracte i heterogeni, buit.

Què vol dir això? Diguem-ne que com a artista-polític es queda en bleh. No és que sigui un autor mediòcre, però sap molt bé el que es fa. La clau en les seves obres és l’establiment d’una connexió efectiva amb l’espectador, just venint d’un segle on aquesta s’ha anat perdent (començant per l’abstracció i acabant amb conceptualismes). Com a llenguatge, l’art té una capacitat de comunicació que alhora només es dóna si emissor i receptor comparteixen uns codis, de manera que només comprendrem aquells elements que reconeguem en la nostra realitat. Amb el procés meta-artístic emprès a finals de s.XX, l’espectador deixa de trobar símbols familiars en les obres d’art, cosa que acaba provocant la separació definitiva del “gran art” de la cultura dominant.

Veient un Banksy, com a espectadors ens topem amb una imatge que ens crida, que ens fa partíceps, qualitat clau en la producció cultural del capitalisme avançat segons Baudrillard; la sensació de participació, control i domini en les experiències artístiques, essent l’art un producte al teu servei. Banksy proposa un joc mental que es recolza en elements de la cultura dominant reconeixibles per tothom. El ganxo es troba en el nivell de complexitat amb que presenta un missatge simplista; treballa usant símbols de la cultura mainstream (Disney, Hollywood, McDonald’s…) en contraposicions, ironia i descontextualitzacions, que de fet, són els mateixos quatre punts en que es basava el Pop Art. Segurament quan pensem en l’art dels 60 ens ve al cap Warhol i la seva Factory, la desvirtualització de l’art i la introducció d’elements de la “baixa cultura” (que alhora és el que va fer Duchamp amb el Dada 40 anys abans, però res, tot molt nou); una part del Pop Art americà va buscar sempre suggerir un missatge de burla, una crítica desinflada (aprecieu, per favor, aquest guinyo a les escultures d’Oldenburg) a la societat de consum, més o menys al nivell de l’anònim en qüestió.

Si bé és veritat que en Banksy podriem trobar una significació un tant més política, el que fa no deixa de ser una recreació intel·lectual per l’espectador; el divertiment rau en identificar símbols i xocs de conceptes més que en la denúncia o activisme. El públic s’enfronta a l’obra i es veu recompensat en aquesta capacitat d’interactuar amb l’art, que li és proper. Vivim en una societat formada per un constant reciclatge cultural, com apunta Jameson, que es basa en la complaença de l’espectador en reconèixer símbols ja assimilats. Per a que això passi, es crea una subcultura totalment prevista, que repeteix consignes revolucionàries una i altra vegada, assegurant així la possibilitat de capitalitzar tota rebel·lia real. Al cap i a la fi, el missatge que presenten les seves obres és tan obert i abstracte, que és difícil de no compartir.

M’explico: Banksy encarna una mena de contra-cultura “en general”. Les seves obres fan una crítica al sistema sense concreció ni risc, que es podria resumir en “el capitalisme no mola”. Quina mena de denúncia en queda, treient-ne el component artístic? Ja he comentat que la ironia és un element clau en les seves obres; el distanciament i abstracció a l’hora de tractar problemes de la nostra societat són força freqüents ja de fa anys, no només en l’art, sinó en qualsevol forma d’expressió contemporània. Aquesta actitud assegura a aquells qui en participen d’una noció de consciència, quasi com una redempció, fenòmen estudiat com a Interpassivitat per Pfaller, que explica la necessitat prevista d’un anti-capitalisme dins del sistema capitalista, que no només no impedeix la seva perpetuació sinó que l’alimenta. Això està possibilitat, segons autors com Zizek o Bidou, per una concepció del sistema vigent com a l’única alternativa, l’opció menys dolenta de la qual acceptem totes les tares com a un mal inevitable que hem d’intentar paliar com a individuals mitjançant la bondat, la caritat i similars. El convenciment que no hi ha alternativa implica la necessitat de mostrar-nos conscients d’aquests problemes, com una mena de redempció per a poder seguir actuant dins el sistema. Segons Zizek, podriem parlar d’una ideologia del cinisme que utilitza aquest distanciament irònic per aïllar-se de les estructures de poder rebutjades, alhora considerades imbatibles, cegant-nos així per a poder seguir participant-hi.

Aquesta comoditat ideològica propicia una gran permeabilitat en l’art de Banksy, que arriba a ser apreciat per totes les classes, permès per les autoritats i encoratjat pels mercats. Algunes crítiques es centren en el fet que l’artista s’ha apropiat d’un espai tradicionalment destinat a la cultura marginal, l’art urbà o graffiti, per acabar treballant per la gratificació dels sectors més privilegiats.

Per molt irònic que sembli, Banksy és ara la marca que representa una rebel·lia atractiva, sarcàstica i moderna, assolible per tothom. És igual de quina mida sigui el mural o que no ens digui res de nou, la seva firma ha adquirit un valor. I és que, com ha passat absolutament amb tots els moviments anti-artístics al llarg de la història, el món de l’art (el mercat, els crítics, les institucions o el sistema, digueu-li com volgueu) s’ha acabat apropiant d’aquesta actitud. Va passar amb Duchamp, amb el Pop Art, Post-minimalisme i Povera, Land Art i conceptualismes. Però recordem, això es dóna només quan hi ha una certa distància, quan no hi ha perill real, quan hi ha més art que política.

I com a artista, també buenu, però això ho deixarem per un altre dia.