Miau

by offxelia

Els gats m’agraden.

Jo tinc un gat que és molt maco, de pèl negre llustrós i uns ulls com d’or.

El gat m’agrada i crec que li agrado, va venir sense haver-lo cridat i encara hi és, que no vol marxar.

El gat és meu, però a vegades sembla que jo sóc seva.

Als matíns, quan crec que he reunit prou forces per llevar-me, s’estira sobre el meu pit i em pesa.

Té un ronroneig que diu “vols dir que val la pena?”

Els gats no han d’estudiar ni saben què és rentar els plats. “Per què tanta feina?”

Em segueix per la casa, es refrega entre les cames.

El gat no parla ni miola gaire, però crec que ho sap tot de mi. M’observa incrèdul quan decideixo sortir, dient “et penses que em pots deixar aquí?”

Es revolca per la muntanya de roba “De què et disfresses, aquesta nit?”

Sóc lluny d’ell, o això em penso, fins que noto les seves urpes que es claven a l’espatlla. “Això t’ho podries haver estalviat, qui vols que et prengui seriosament?”

No recordo com es parla, però per sort tinc apresa la lliçó del que és convenient. Sóc un autòmat fàcil de tractar.

Torno a casa i el gat em mira des del llit. Sap que he dit moltes tonteries, que la meva veu és ridícula, que ric massa i ensenyo les genives, però el gat no espera res de mi, tret de tota jo, i per fi, puc dormir.

Captura de pantalla 2015-08-20 a les 18.26.15