No ets ella

by offxelia

Avui vinc a avorrir a alguns i a crispar d’altres amb una de les meves reflexions sobre el #sisterhood aka feminisme. Podeu parar de llegir, o no, però jo ja us hauré avisat.

Podria escriure una trilogia sencera sobre com discrepo amb aquest feminisme sustentat en les pràctiques d’assemblea que tant abunda per aquí, igual que ho faig amb el feminisme de tupper sex i obsessionat amb el repartiment de feines domèstiques, també persistent. Però com que a poca gent li interessa què n’hagi de dir jo de tot això, em limitaré una petita qüestió, res, una tonteria que em desespera: parlar en femení.

Sóc una persona comprensiva i com a tal puc entendre el perquè d’aquesta moda, que en realitat va molt més enllà de la subversió d’una tradició lingüística que obliga el canvi al masculí només per una minoria. Cada “totes” pronunciat pel David Fernàndez és una punxada al cul del senyor confortable, aquell que troba motiu d’orgull el “estar fet a l’antiga” i que al tren necessita ocupar la meitat del teu seient per tenir prou espai per descansar els seus sants ous. Bé, d’entrada tot allò que sigui molèstia per aquests tipus em sembla bé. Ara, el problema ve quan a mi, com a dona i usuària dels pronoms en femení, m’esquitxa aquesta inconveniència. Al meu parer, gastar tantíssimes energies en una qüestió de llengua tan superficial és una pèrdua de temps; usar el plural del femení no és més que un eslògan, una rebequeria que de fet no fa més que facilitar la sàtira i el ridícul.

El plural del femení és un pegat que no arregla la violència que es segueix patint, les agressions diàries, grans o petites.

Parlar en femení no canviarà el fet que vulguis parlar per mi.

I és que aquest és un altre tema. Seria un error advocar per un feminisme de l’exclusivitat, però quan es decideix emprar el plural del femení simplement per fer visible un cert compromís amb la causa, s’ometen les especificitats del col·lectiu oprimit (quines paraulOTES WALA UNFOLLOW & BLOCK), i de retruc es dilueix el problema, amb el risc d’acabar ignorat. Quan veig cartells cridant a la lluita contra “l’agressió de les treballadores de l’empresa X” no sé si estem parlant d’un cas de sexisme, si aquestes “treballadores” estan sent víctimes de pràctiques masclistes o si es tracta d’un altre tema. És a dir: en rebotar-nos contra un problema lingüístic en caiem en un altre, que al meu parer, és igual de nociu. Els col·lectius o grups en situacions desfavorides tenen el dret i fins i tot la necessitat de crear els seus propis espais, o no? Tothom entendria que està fora de lloc que una persona blanca canti el “we can’t breath” a Ferguson, perquè de fet, they can. Per tant, quan algun cupaire clarament satisfet amb la seva identitat com a home (+1 per esforçar-te en no ser transfòbica) articula el seu discurs en femení, hauria de pensar que com a home no comparteix les problemàtiques que patim les dones i que aquesta lluita seva de consignes i rastes (rastes = apropiació cultural = racisme, per cert) està enterrant veus i experiències d’aquells específicament afectats pel patriarcat (STRIKE 2 lokaza t’estàs passant).

Captura de pantalla 2015-08-06 a les 23.40.13