Les aventures d’un enciam rebregat (Boardwalk Empire)

by offxelia

Si els enciams parlessin, sonarien com en Nucky Thompson. Sincerament, l’única raó que em va portar a veure Boardwalk Empire van ser els ulls de peix bullit de l’estimat Buscemi, però la sorpresa la vaig tenir en trobar-me empassant un capítol rere l’altre, sense saber com anar a dormir. Bé, no m’avergonyeixo de la meva superficialitat a l’hora de triar com cremo el lleure, però he de dir que el valor de la sèrie va molt més enllà de l’encant d’en Pelleringa Steve.

Creada per Terence Winter (Los Soprano) sota la supervisió de Scorsese i inspirada en la novel·la de Nelson Jonhson, Boardwalk Empire tracta de l’adveniment del crim organitzat als Estats Units de la llei seca, de 1920 a principis dels trenta. Si bé l’eix central són les triquinyuèl·les entre italians, iralndesos, jueus i Mr Thompson, els guionistes se les apanyen prou bé per retratar de forma convincent tot un ventall de conflictes de naturalesa vària. La sèrie mostra ambients molt diferents, saltant d’un lloc a l’altre, creant un món particular per cada personatge. Coneixem l’excés i misèria de Mr. Thompson, el conflicte racial (passant-hi més aviat de puntetes) amb en Chalky; la quasi bohèmia de l’Angie, la màfia en ebullició a la City, una punta de l’IRA amb l’Owen… Aquesta diversitat ben construïda és el que moltes vegades salva Boardwalk Empire de la reiteració (que si reunions per aqui, reunions per allà, ara aquest s’enfada, ara els altres es confabulen…). Cal dir que també hi ha una bona dosi de romanç, curosament compensada amb la quantitat de pit i cuixa pertinent, però mai arriba ser el punt focal d’un capítol. No trobem el típic boy meets girl, sinó que les relacions són complexes i suficientment poc clares per mantenir l’interès. Al llarg dels capítols veiem passar tota una desfilada d’amants, vedettes i prostitutes, cada una amb un final suficientment tràgic per donar l’empenteta que faci falta a la psyque dels protagonistes (QUE ALGÚ AVISI A LA SARKEESIAN).

Com a bona esquizofeminista, sóc especialment sensible a la representació de la dona en pantalla; una acaba cansant-se de només veure les seves congèneres fent de mullers plastes. Ja he dit que Boardwalk Empire ofereix una bona selecció de personatges, però és bastant remarcable la profunditat que dóna als personatges femenins, explotant un potencial que estem acostumats a veure ignorat en la majoria de produccions televisives. Per començar, acceptarem que la reducció binària a esposes/amants és cosa de l’època, però reitero la brillant construcció de cada personatge amb pocs minuts de càmera. Sovint caiem en l’error de considerar que per aconseguir la igualtat en la representativitat de models als mitjans, el que cal fer crear un personatge femení que segueixi els preceptes de masculinitat tradicional, però en fer això, a més de promoure un concepte esbiaixat del que és ser una “dona forta”, acabem limitant el personatge a una perfecta bidimensionalitat, que conseqüentment porta a la seva deshumanització. Tothom sap que un personatge ben escrit és aquell amb diferents facetes, defectes, contradiccions… com som tots nosaltres, vaja. I en tota la sèrie no hi ha cap dona que es quedi a mitges; evidentment tenim la Margaret, prou interessant fins que guionistes decideixen marcar-se un bon SkylerPuta amb el seu personatge; potser la seva evolució acaba sent massa ràpida i evident, i com un alvocat es passa massa d’hora i hem d’esperar a la cinquena temporada per no voler-la matar. També cal reconèixer el mèrit dels autors en fer-me sentir terriblement culpable per haver tingut mania a la mare Darmondy durant el 90% de la sèrie.

Amb Boardwalk Empire sempre he tingut molta consciència de la meva condició d’espectadora, sense acabar de ficar-me en el seu món. Lo emotiu està estrictament reduït a allò imprescindible per la coherència de la trama, i tot i que admeto la genialitat de retratar una relació amb quatre plans, la manca de drama pot acabar distanciant el públic. Això evoca a un cert voyeurisme: tant de protagonistes com de secundaris només en coneixem el present, allò que veiem, i és només al llarg de les cinc temporades que arribem a entendre realment com han arribat a ser qui són; de cada un ens van arribant pistes, records i mirades al passat que ens permeten construir el seu món i comprendre per què han fet to allò que han fet.

I si necessiteu més motius per veure-la, l’Steve Buscdaddy té unes quantes escenes sepsis que no tenen pèrdua.