Harry Potter i la crisi dels 40

by offxelia

“Quina merda”, va pensar en Harry mentre veia entrar els convidats. No es podia creure que haugessin de repetir mateixa comèdia un any més. La Ginny era a la cuina, barallant-se amb el sopar, que amb sort es serviria massa calent com per notar-ne el gust. Des que havia mort la Molly se li havia despertat una vocació domèstica gairebé ferotge. Havia deixat el quidditch per dedicar-se a jugar a les cuinetes; era exhasperant veure com deixava anar aquelles frases de memòria, imitant la cantarella de sa mare, amb la poca gràcia que tenia. En Harry recordava molt bé totes aquelles discussions sobre el futur, sobre els nens, com a ella se li encenien les galtes bramant sobre les seves prioritats i la seva carrera; en Harry hi pensava i se li escapava el riure.

En Ron va entrar al menjador, xocant amb l’armariet de la cristalleria. No es podia dir que fes bona cara, però semblava que per fi havia decidit recuperar els nivells d’higiene mínims. En Harry li va somriure, en un intent de dissimular el gest de llàstima que sentia en veure’l, i el va fer seure al seu costat.

-T’importa?-, va fer en Ron assenyalant la copa d’en Harry, i sense esperar cap resposta se la va beure d’un glop. Encara no feia un mes que l’Hermione l’havia deixat, després del fracàs en la política, possiblement causat per l’escàndol de la xarxa d’elfs domèstics il·legals encoverta pel departament d’en Ron, destapada feia uns tres mesos. Tampoc és que la separació vingués de nou a ningú, encara com havien durat tant. Van xerrar una estona sobre els nens, sobre l’últim partit de quidditch i sobre el temps, fins que en Ron va preguntar per l’Hermione: -Tu en deus saber alguna cosa d’ella, oi?

Si en sabia “alguna cosa”, deia. En Harry se sabia cada piga del llarg i l’ample de la dona del seu millor amic. Però què carai, va ser amiga seva abans que dona d’ell, i en Harry sempre n’havia estat més, l’havia sabut compendre molt millor que en Ron. Estava segur que si no hagués estat perseguint la Cho, l’Hermione hagués pogut sospesar les seves opcions amb més claredat. Hagurien tingut una bona vida, tot hagués estat perfecte, “la bruixa més brillant de la seva generació” amb “el noi que va viure”. No hagués hagut de patir totes aquelles neuròsis de melena pèl roja, ni aquells goblins que li havien sortit per fills; la gent no s’hagués oblidat de qui era ell i què havia fet ell per aquesta comunitat. Per quins set sous havia de voler una vida tranquil·la i normal, ell? Apartar-se de l’ull públic i viure comfortablement, li havia dit la Ginny. Ell mereixia molt més que aquelles butaques gastades regalades per una cosina segona Weasley, si ell havia arriscat la vida era per poder triar a quina de les 5 propietats volia passar el cap de setmana! Cases de camp, àtics a la ciutat, tot a nom dels Weasley-Granger quan hauria de ser seu, Londres sencer hauria de portar el seu nom, per tot el que havia fet per aquella gent, merda! Però potser encara hi era a temps, sabia que l’Hermione l’estimava, si ell li demanava, ella podria moure alguns fils i recol·locarlo en algún lloc dins el ministeri, un lloc on se’l respectés, i podria començar de nou, ben lluny de tot això… Calia mirar de fer recuperar l’enteniment a la Ginny i com a mínim que tornés a ser suportable, un divorci era massa complicat tal com estaven les coses. Potser podia aconseguir viure a la ciutat durant la setmana, amb l’excusa de la nova feina. Un cop sol·lucionat això, només seria qüestió de recuperar els anys perduts i aprofitar el fruit del seu sacrifici, reclamar la vida que hauria d’haver tingut. Només havia de trobar l’Hermione, escapolir-se per passar una nit amb ella, recordar-li que ell era el que ella…

-Harry?- en Ron va insistir.

-No, fa mesos que no la veig, jo…- va somriure, aquest cop sense fer cap esforç per amagar la llàstima i va mirar el seu amic als ulls- No en sé res, Ron.

tumblr_m82o65lNb01qf64hno1_500