My anaconda don’t

by offxelia

A story of hope and redemption.

A journey of self-acceptance.

Va ser l’any 2010, si no recordo malament, quan els pits em van emigrar al cul. Em trobava aleshores ja ben entrada a l’edat del gall d’indi, època que ens marca a tots com a persones i font d’infinits penediments, però si d’alguna cosa estava satisfeta era del meu bust. Quina il·lusió, l’expectativa de poder lluir regatera, i semblava que anava per tan bon camí! La meva concepció de bellesa femenina havia estat altament trastocada per masses hores de 3xl, i al final no va ser la Barbie sinó sèries com Love Hina que em van acabar d’estropellar del tot.

Doncs bé, que jo ja tenia tot l’armari configurat per destacar aquesta idea meva de feminitat, i de sobte va i em deixa el nòvio (un pobre noi que vaig tenir sis mesos sense ni deixar-lo tocar-me el genoll) PAM! I del disgust, tota aquesta voluptuositat en potència que tenia es va esfumar. Encara em pregunto què deuria passar; no és que fes l’estirada (encara l’espero), ni vaig deixar de menjar Big Macs, va passar així de sobte, sense avisar ni res. Com m’ho faria, per aconseguir que em venguessin cubates als Smile de Privat?

Va ser un moment de gran tristesa i molt difícil de portar en mig d’aquell festival d’hormones; la cosa va derivar en un auto-odi que va costar de matar (es podria dir que el fet de ser deixada per telèfon amb un “no hi ha res de tu que m’agradi” hi va tenir una mica a veure, que en aquells temps era molt fleuma). Vaig entrar en una dinàmica tragico-nihilista, vaig llençar els sostens, les samarretes escotades i les ajustades, vaig començar a evitar els miralls; segur que molts ja sabeu com va el tema. La cosa presentava més problemes pràctics del que sembla, havia de trobar ràpidament nous paràmetres en els quals eregirme com la reina del mambo, recuperar la tranquil·litat de viure com allò que et creus. Que no és tan fàcil construir de zero la concepció de la vàlua d’un mateix, eh? Que havia tragat molta princesa Disney, jo! Va arribar l’estiu i, pobreta de mi, vaig decidir comprar-me un bikini amb el sostenidor push-up, per quan les amigues fessin festes a la piscina (llavors encara tenia un grup d’amigues pijes prou consistent). Resulta que el rellenu era pràcticament una esponja, i només ficar-me a l’aigua, la cosa s’inflava de manera grotesca. Mala idea tot plegat.

En aquella època encara no m’havia introduït al maravellós món del feminazisme, i no en sabia res ni d’ #empowerment ni de #sisterhood, pensava que el meu propòsit era anar recollint l’aprovació alièna. Però un dia la cosa va canviar: talment com una prefiguració bíblica del fenòmen Kardashian, un dia, emprovant-me un vestit d’elegància qüestionable al Bershka, vaig descobrir el meu cul. Qui vol un parell de biberons penjant, dues masses de carn patosa, podent tenir un cul de múscul potent, força i poder tot plegat embotifarronat en uns Levis’ ? Ara veig el vídeo Anaconda de Nicki Minaj i m’entren ganes d’inflar-me a proteïnes i fer pilates; tinc un twerking més aviat propi d’en Gollum, però l’actitud #thick hi és.

Estimeu-vos i mireu de no fer-vos mal que només tenim un cos (DE MOMENT, jo confio en que aviat podré esdevenir cyborg, però). Encara que us calgui escoltar música merdosa i fer hores de teràpia davant un mirall. Ara agafeu-vos el colze i feu-vos-hi un petó.