Som gent pacífica i no ens agrada cridar!

by offxelia

Amb els meus 20 anys ara mateix hauria d’estar mantenint la lluita des d’una tenda a Plaça Catalunya. No sé ben bé què s’hi fa, de fet, a més d’una pressió que considero important, però que mai acaba d’arribar la magnitud necessària per acomplir la seva funció. És com un peix que es mossega la cua: la idea és bona, però cal més gent perquè es materialitzi. En aquestes qüestions es necessita un punt d’agressivitat per fer-ho tirar endevant quan cal alguna empenta, però no es n’hi ha prou amb quatre gats.

Sempre he trobat a faltar certa heroicitat en aquest procés nostre, la imatge d’un jove responent a l’atac que veig repetint-se en tots els altres moviments, fins i tot per la defensa d’un esplai okupa.

A poc a poc i bona lletra, que diuen. És natural que a partir de certes edats es deixin de romantitzar energumismes vàris, i de fet, qui pot negar la legimitat de la veu d’aquell que no ha trencat mai un plat? Però a mi tot aquest pacifisme m’inquieta, ningú ha dedicat mai cap oda als herois del civisme! Sóc jove i cursilera, la il·lusió encara em mou, però de moment dins el meu full de ruta només hi ha escriure entrades a un blog mentre bec te comfortablement ajaguda al meu llit. Bé, què hi farem, si hem de canalitzar la nostra ràbia fent grans estelades amb espelmes. Potser 300 anys són masses per mantenir l’esperit. Al cap i a la fi, ja no som els fills que busquen venjança sinó els néts que avancen confiats cap a una utopia; seria estúpid comparar-ho amb Ferguson o Hong Kong.

Ho entenc, no es vol espantar a ningú, la pròpia idea d’una secessió ja sona prou eixelebrada; només faltem el col·lectiu d’estudiants arreglant-nos les rastes pel terra de la Plaça Catalunya preparant-nos per quan haguem de començar a cremar coses. Però, de veritat pretenem enfrontar-nos a l’status quo deixant de banda la possibilitat de confrontació? Arribarà un moment que s’haurà de canviar de to, la reivindicació deixarà de ser excusa per xocolatades i tornarà a ser el que era, una lluita per necessitat, que no és ni maca ni còmode. Si no en som conscients hi toparem de morros i tot seran corredisses per tornar a casa, així que podriem deixar de mirar per sobre l’espatlla aquelles les iniciatives que no vinguin de l’ANC.

De moment seré bona, encabiré el 9N a algún lloc del meu nom i em comformaré amb dur el Rebel de Mac en les ocasions assenyalades, quan parli Junqueras o quan hagi de pensar un tuit indepe amb ganxo, posant així el meu granet de moderada combativitat en aquest poble unit, alegre i daixonsis.